Avui he arribat tard.
M’he ficat a dins el llit
i tu ja dormies.
He allargat el braç i ens
hem donat la mà
com si caminéssim junts.
I hem caminat junts.
Cadascun cap els nostres somnis corresponents.
Cadascun cap els nostres anhels,
cap a les nostres pròpies pors.
Cadascun cap a la nostra pròpia nit
i la nostra pròpia llum
agafats de la mà.
A vegades tanco els ulls
per ser protagonista del que penses.
A vegades tanco els ulls
imaginant que la cançó que taral·leges
dibuixa notes per mi.
A vegades tanco els ulls
per poder semblar que t’evito,
quan només puc dibuixar
en la foscor de les meves parpelles,
la corba dels teus llavis.
Somio en poder obrir els ulls
mentre sento el teu perfum
i despertar del meu dormir,
endinsat en el meu somni,
i a vegades no hi ets.
A vegades vull aixecar-me,
volar per sobre els núvols
sentint el món fregant els meus pòmuls
i la suavitat de la teva mà,
agafada amb força a la meva.
A vegades vull despertar del vol
sentint encara la teva mà
i els pòmuls freds del món
vermells com els teus llavis.
Tanmateix no sé si vull.
A vegades les estrelles em xiuxiuegen
el que el sol em prohibeix.
L’avís callat de la intuïció
respon contrariat
Al sol rogenc de la vesprada.
Quan floreix la flor de nit,
la que el sol té endormiscada,
separo les feixugues parpelles de son
per sentir-te al meu costat.
I a vegades no et veig.
A vegades vull marxar,
sortir d’aquest quelcom que m’embriaga.
A vegades vull marxar,
vull deixar de tancar els ulls,
i sentir-me lliure.