Fa vint anys, trenta-set setmanes i dotze dies, el destí es va molestar a utilitzar el verb per aturar el pas de la meva vida, una vida d’odi cap a la vida, el màxim atractiu de la qual foren les nits d’excessos que generaven un vòrtex de negativitat que m’arrossegava a la cirrosi. Conscient de la meva situació, una nit tan absurda com la resta, vaig decidir agafar les regnes de la meva vida i treure-me-la.
Aquesta darrera nit em vaig anar al port i vaig mirar les gavines, sempre volant, fatigant-se en la lluita contra el vent sense cap finalitat. Vaig pensar en l’estupidesa de la vida, el cruel que era construir una esperança per a poder seguir esperant el no res. Vaig recordar la vellesa del meu pare. Des que s’havia jubilat passava els dies mirant per la finestra. Quan li preguntava si no es pensava moure d’allà, responia que estava esperant a veure els castanyers en flor. Cada mes de juliol la seva espera es veia recompensada, però ell s’aixecava de la seva cadira i es ficava al llit, plorant dia i nit, fins que quan les flors es marcien, llavors tornava a aproximar-se a la finestra i esperava novament a que els arbres florissin una vegada més.
Mirant el mar vaig pensar en la seva salvatge indiferència. A quants humans hauria engolit? Quantes guerres hauria presenciat i quants pobles devastat? Aquí estava ell, anant i venint amb indiferència, matant amb la seva sal tota essència del que havia destruït.
Sabia que m’havia cansat d’esperar i de donar bandades d’un costat a un altre, i que l’única cosa que em lligava al món era la meva consciència. Vaig decidir que el millor que podia fer era diluir-la en l’aigua, així que vaig donar l’últim pas de la meva absurda vida. El més important. Així tornava la vida a l’univers amb la decisió i enteresa amb què Sòcrates havia pres la cicuta.
Posteriorment, si és que té sentit ordenar els successos en el temps, m’he avergonyit d’aquell acte. He entès que el fet de lliurar-me al mar no va ser més que fugir de la terra, un acte covard que només ha posat de manifest la meva malaptesa afrontant problemes i la meva poca paciència. Però el que més m’ha avergonyit ha estat la meva incapacitat per teixir una realitat que em motivi i cobrir-me amb ella. Jo només coneixia el lament, el victimisme i l’alcohol.
Arribats a aquest punt, l’oient atent als meus pensaments llançats a la immensitat hauria d’haver advertit la seva naturalesa metafísica, atès que és la pròpia persona que va cometre el suïcidi qui narra en primera persona. Això és així perquè des que em vaig matar, el vector temps ha invertit el seu sentit, permetent que la meva ànima torni a viure tot el que una vegada va ser.
Ara sé amb tot luxe de detalls el que passarà demà, però no m’importa. Els plaers de la vida segueixen sent agradables si poden repetir-se, en cas contrari, la seva absència només genera dolor. I aquesta por a perdre amb la mort tot el que estimava, és el que va acabar amargant-me l’existència. I aquesta amargor va ser la que em va incitar a crear-me un escut d’indiferència per a protegir-me de la vida. I aquesta indiferència assolida, em va fer semblar un personatge absurd sortit de la ploma de Camus, conduint per una carretera recta cap al suïcidi.
Sigui com sigui, no vull que el meu testimoni resulti ser una història amb final tràgic, de fet es pot dir que a dia d’avui em sento entusiasmat amb la realitat que es desplega davant meu. He pogut tornar a tenir la meva primera relació sexual, apassionar amb viatges fora de la vella Europa i retrobar-me amb el meu pare, quan encara no parlava de castanyers. Tot el que va ser atzar ara és l’efecte d’una causa. Tot el que va ser efecte, ara és atzar que portarà conseqüències. La por pretèrita que va acabar amb mi, ha esdevingut gratitud per aquesta segona oportunitat. Sóc feliç.
Només hi ha una cosa que ha començat a angoixar-me: el dia del meu naixement.
