Com un autòmat cada dia s’esperava sota el portal de casa seva a l’arribada d’ algú que feia temps ignorava que l’esperaven. No ho feia per gust ni de gana, ho feia perquè estava sota la condemna d’ aquells castigats a esperar per por d’acceptar que la seves oportunitats es van escapar amb el primer vol de les orenetes.

Esperava la bufanda fúcsia que sempre li tallava l’alè quan la intuïa rere la cantonada, deixant perdre aquells ulls blaus o verds que recorrien el carrer dirigint-li mirades furtives, o aquelles dolces mans que l’abraçaven impotents. Ell mateix sense saber-ho s’ havia anat recobrint d’ una paret de sal que poc a poc anava convertint-se en la seva tomba. Una estàtua de sal que a força de quedar-se immòbil esperava aturar el temps fins poder-lo fer tornar enrere.

Amaga rere capes de sal un dolor amarg que li trenca el cor. Ja no deixa la bufanda enrere perquè ha forjat tota la seva vida al seu entorn, ha gastat la pintura de la paret on s’hi aguanta cada dia, ha desgastat la butaca en la que s’adorm cada nit mentre recorda un i altre cop aquells moments que de tant en tant encara li fan tremolar. Atrapat per una cadena de música que cansada d’escoltar les mateixes cançons ja no admet discos… El jersei que moribund segueix viu perquè guarda un aroma… Totes les petites capes de sal, sense relació aparent per la resta, que han conformat la rutina. Capes que ara l’obliguen a llevar-se cada matí amb els ulls vermells i rentar-se amb una certa angoixa per no arribar a temps per esperar-la des de la gastada paret que serà la seva tomba.

Mostra’l tot »

Setze de Novembre de 1943, un quart i onze minuts de dotze

Mira-te-la, fent cua com si res. Em mira de reüll i abaixa el cap com un gos. Potser està avergonyida, ho hauria d’estar. Ara podria ser a Suïssa amb en Shimon i les nenes però sóc aquí i hi sóc per culpa seva. No m’empenyis! Que ja vaig. Ara sí que ens toca. Porto tres hores palplantada aquí fora, nua i plena de blaus. Potser es pensen que no ho sabem el que ens passarà. No ho sé, diria que no els importa. Només som dones, però en devem ser milers i cada cop que es fan les dutxes, en som menys. M’és igual, jo ja no aguanto més, n’estic farta. Però si tan sols, si tan sols… no val la pena ni pensar-ho.
Calleu, sisplau, calleu! Pareu ja de resar! Jo no reso de fa temps, d’ençà que van entrar a casa la Míriam i ens vam amagar dins l’armari. Mira que posar-se a jugar a fet i amagar en aquells moments, al vell mig d’una invasió… Però sé perquè ho va fer, per egoisme. Tota una vida plegades per això. Vam créixer juntes, ens vam acompanyar quan vam entregar els nostres talits i mentre criàvem la canalla. Però ella no volia quedar-se sola i jo no vaig poder trobar l’Esther abans que els soldats. Resava, sí, resava dins l’armari perquè ells no la trobessin o perquè hagués marxat corrents cap casa. Tant de bo hagués estat així. Però quan vaig escoltar la seva veu tremolosa cridant “Mama? Míriam?”, tota la meva fe va esvair-se amb el ressò del tret. Que tossuda que sóc, havia de passar a veure-la abans de marxar, havia de deixar-li l’Esther mentre feia les maletes, havia de preguntar-li… La culpa és meva, ho sé, però l’odio a ella per això.

Mostra’l tot »

Criden les mirades al contemplar-nos, en silenci, l’un a l’altre;
et miro als ulls, i en ells veig rompre’s afòniques onades,
i em pregunto si tu també crides, o tan sols és el reflex
de la meva mirada al observar-te. Calles. Mentre, elles bramen.
Giro al voltant. I de sobte em sembla que el món es desvetlla
amb les darreres flames del vespre de la flemàtica letargia,
i comença a rugir com un famolenc ós que ansiós es llença
després d’hivernar a la captura de la seva minsa pitança.

En el silenci m’endinso per escoltar els sons que el soroll
tan avariciosament amaga, i entre el clamor del vent
sento innocents fulles que, com reprimides llàgrimes,
xisclen al sentir-se arrencades de la llar que durant temps
les emparà de les impetuoses ràfegues d’una borrasca.
Muts mots es desplomen, perforats per afilades gotes de vidre
que cauen esquinçant les temeràries ales que sota elles
gosen alçar-se. Tot precipita. Només els crits resten flotant intactes.

Mostra’l tot »

Quan parla que no s’estèn o quan ni ho fa, donant per suposat allò que no es suposa. Els dos són allà, però són tan lluny… Una història paral·lela creu que té drets d’autor.

Molt endins, sutge d’uns records gravats a foc, que minven la idea de la confiança plena. Una fiblada emmetzina la ment enamorada. Endevina l’odi a la seva sang. És allà, el mira, i amb això n’hi ha prou perquè comprengui que ha tornat, que no hi ha perdó diví. Un orgull ferit intenta sobreviure i recordar que no s’ha donat, que no és de ningú.

I sense poder evitar-ho,  l’ego s’arrossega, rebregat, cap al seu costat, preguntant-se per què hauria d’allunyar-se d’allò que l’esborrona.

Compensada la balança dels pensaments, torna, qui sap, però, si amb recel latent.

La curvatura de la teua última pestanya és com el crit d’un mut.
Era impensable.
Encara ara és de vegades invisible.
I semblava que no hi era quan et veia i tu encara no deixaves el cap sobre el meu coixí i encara no pentinava els teus ulls a colps de llengua.

Mostra’l tot »