No sé on sóc, qui sóc ni què faig en aquest lloc. Tinc por.

Obro els ulls, tot és negre, intento cridar, però no em surt la veu. Hi ha un xiulet a les orelles no em deixa sentir. No recordo què ha passat, és com si acabés de despertar d’un malson. O potser no he despertat? Però com puc pensar i a la vegada estar mort?

Poc a poc es comença a aclarir la foscor i es van definint les siluetes dels objectes. El xiulet dins el meu cap es va apagant i la meva veu ja és capaç d’emetre un xiuxiueig. En canvi, segueixo sense poder moure’m, només puc girar el coll. Vull aixecar-me i sortir corrents però el cos no m’obeeix.  Em sento com un d’aquells titelles que teníem a l’escola al quals l’Omar i jo, trapelles, tallàvem el fils que unien el cap amb els braços i les cames.

Els records em van arribant dosificadament i marejat intento reordenar-los. En la primera escena el pare, la mare, l’Omar i jo som en una barca, amb molta gent més. Sortim d’un port de Marroc, després de molts dies de viatge amagats entre la mercaderia d’un camió. Per primera vegada veig el mar, no s’assembla al que descrivia l’avi. Toco l’aigua i em llepo el dit, en això tenia raó, és molt salada. La barca s’allunya i els de terra es van fent petits fins desaparèixer. Algú plora. Som molts, però tinc fred. Hi ha un moviment continu de balanceig que fa que em vinguin ganes de vomitar. La mare em canta una cançó a cau d’orella. Cada vegada el vent bufa més fort i l’aigua es torna molt ferotge. La gent comença a posar-se histèrica i jo em pregunto si tots aquells crits també entrava dins dels plans. En la següent escena la barca tomba i alguna cosa em colpeja el cap. L’últim que recordo és la imatge de l’avi collint cireres la tarda abans de morir. Després el temps s’atura.

Moc el coll a banda i banda, observo, respiro…  noto un gust salat a la boca. Sí, efectivament estic viu. Em trobo estirat sobre un llit de llençols blancs. Tot està molt net i fa bona olor. Al davant meu hi ha una tele i una finestra que dóna a uns edificis molt alts, plens de cartells lluminosos. De la mà em surt un tub que es comunica amb una bossa plena de líquid. Potser l’avi hagués sabut explicar-me per a què serveix.

No sé on sóc, què faig en aquest lloc i per què no em puc moure. Tinc por. Vull que vinguin el pare, la mare i l’Omar, que em treguin aquests tubs i en braços, com un nen petit, em portin a casa.

La vida trontolla èbria
entre monuments d’acer i vidre,
les sobres de milers de diades
viscudes amb passió i sang,
escampant-se massivament solides,
jutjant-me a mi i als meus germans
amb la seva mirada de temps venjat.
Forçats per l’esvaniment,
mostrant als seus nassos el gest imponent,
sent censura i colors llampants,
roig sang, groc d’or,
el fang encara moll
enganxat a les nostres barbes arrogants.
Els patrons elèctrics
ensumen el nostre menyspreu,
cultiven la solemnitat de la paraula,
que madura i cau pel seu propi pes
als nostres peus, juganera,
ens agenollem mil vegades,
acariciem les seves arestes
amb l’esguard profund de la historia,
deixant al descobert la mandíbula catalana.
Soldats de dents blanques
com nadons que criden
i reciten l’escena d’hores bàrbares,
quan van cruixir al cavalcar a través de la terra,
tal com estava previst,
núvols de foscor perfilant barrets
i barretines de disgust,
herba gris gemegant
sota el trepitjar curiós
dels patriotes d’ullals llargs i afilats,
seguint la proa d’una nau a la deriva.
Nació d’ungles platejades i carn crua,
de memòria feble
i exèrcits de maniquins,
condemnats als museus fins a la fi dels temps,
amb els ulls blancs reflectint els espectadors
de la guerra subterrània contra gegants en prats,
fent ganyotes en el moment del cop de gràcia,
nedant contra la corrent de la ignorància,
amb la boca ben oberta.
Aquest cridar tremolenc,
plor cantat de silenci,
paraules que vessen dels caps privilegiats
fins arribar als carrers
on ningú té res a dir,
paraules de la fita
que s’ensorra en el desert de la nació,
s’allunyen en la distància,
empeses per un bufar de vent càlid i mortal.

- Mou-te! Ràpid!

- No puc.

- Hi has de fer alguna cosa. Ara o mai!

Aquella veu penetrava en el meu cervell com el verí d’una serp s’introdueix en la sang desprès d’una mossegada. Però el més curiós de tot era que no provenia de l’exterior, no. Era el meu instint, tant oportú com sempre . I tenia raó,  jo ho sabia. Sempre tenia raó. I no es que no volgués fer-li cas, però el meu cos no em responia. Era la por. La maleïda por, que em tenia paralitzat. I els seus ulls. Els seus ulls que no paraven  de mirar-me fixament. A mesura que ella s’anava acostant a mi, la seva mirada se’m clavava com una estaca al fons del meu cor, sentenciant-me a un sofriment llarg i dolorós.

No era la primera vegada que em trobava davant d’una situació així. Com ella n’han hagut desenes. Totes actuen de la mateixa manera. I sempre aconsegueixen captivar-me, seduir-me amb la seva bellesa. Això serà algun dia la meva perdició.

- A què esperes? Ara!

Al final vaig poder reaccionar i vaig actuar.

Per-fi l’havia vist. Només portava pocs minuts buscant-lo, però em van semblar hores. Ja m’havia fixat en ell, però va desaparèixer de sobte. Ara que havia reaparegut, no se m’escaparia. Conec be els de la seva índole. Insegurs, distrets, dèbils. En fi, una bona víctima. Un altre badoc més per sumar-hi a la meva llista interminable de triomfs.

Ja faltava poc. Només uns pocs segons més i el tindria sota les meves urpes. La sang em bullia només de pensar-hi. Ja m’havia vist, però no s’atrevia a moure’s. És un covard, com tots els altres. Millor, això em facilitava les coses. Per fi vaig arribar al seu costat, encara que aquell cop les coses no van sortir com jo m’esperava.

El depredador ja havia localitzat a la seva presa. Una enorme serp amb un cor d’assassí i una mirada tan freda com el gel havia visualitzat un petit ratolí entre la foscor. Es van creuar les seves mirades. El mamífer es quedà paralitzat com una estàtua, incapaç de reaccionar enfront de l’avenç del rèptil. Els ulls d’aquest últim n’eren els culpables. L’havia hipnotitzat amb la seva mirada. Ja el tenia a l’abast. Per un moment el límit entre la vida i la mort va ser tan petit, que tots dos conceptes es van fusionar en un de sol. Però la mort reclamava la seva posició dominant sobre l’altre. I amb un moviment extremadament ràpid, la serp s’abalançà contra el ratolí. Però aquest cop la vida li va guanyar la partida al seu antagonista, i el ratolí va reaccionar de manera més ràpida encara, fugint in extremis de la mossegada mortal i escapant-se aprofitant la confusió de la serp. El petit rosegador s’havia escapat del somni etern, almenys aquella nit.

Passa pàgina del llibre amb cura de no arrugar-la més del compte i, de sobte, d’entre el paper, alguna cosa rellisca i cau a terra. S’afanya a ajupir-se per recollir-ho i, tan bon punt ho té entre les mans, fins i tot abans de veure-ho, sap que és el recordatori de l’enterrament de la mare d’ell.

Mostra’l tot »

Tinc una vena que em tapa els ulls, però sé que estic de peu i completament nu. Me la trec, i veig que estic al centre d’un cercle de dotze espelmes blanques. Al meu voltant tot és fosc i no sé què hi ha. La superfície del terra està freda. Me n’adono que és de vidre. M’agenollo per fixar-me bé en el meu propi reflex, però no m’arribo a veure la cara. M’apropo encara més i observo que se’m marquen tots els ossos del crani. Tant, que sembla que no tingui pell ni ulls. La resta del cos me’l veig normal. Escolto un so dens i continuat, com d’una màquina en perpetu funcionament. Cada cop sento la sang bombejar amb més força dins meu, al ritme que marca la màquina, fins que perdo la noció de l’espai. Sento olor a mirra. Allà a on miri veig flors i ciris. Flors vermelles per tot arreu. Miro el meu cos i veig que tinc una sèrie de talls, estratègicament situats segur, però segons una lògica que desconec.  Als meus peus ja no hi ha vidre, el terreny s’ha convertit en una massa viscosa que no para de moure’s. Al fixar-m’hi bé descobreixo que aquesta massa són serps, infinites serps amb una banya al front cadascuna. Em fereixen els peus, però no em fan mal. Tot al meu voltant està fet de formes geomètriques, matemàticament impossibles. Són com de cristall, i poc a poc van establint un joc de reflexes que ho inunda tot de llum. Les serps es confonen amb les formes, com en un mar de mercuri radiant. Algunes d’elles tenen ales, i alcen el vol com si intentessin escapar de la matèria caòtica de la que provenen. Però ara hi ha una sèrie d’individus panxuts amb cara de gos, també nuus,  que amb moviments sapastres cacen a les serps voladores. Quan les tenen subjectes les entaforen dins una espècie de calderes amb foc. Cada cop que això passa, es produeix un esclat de formes impossibles, i de la confusió en reneixen més individus panxuts i amb cara de gos, però amb ales i amb el penis erecte. Tal com surten alcen el vol cap amunt tots excitats, des d’on sembla que cau una pluja de foc. Per tot arreu hi ha llum. N’hi ha tanta que tot el que veig es d’un blanc encegador, amb alguna que altra ombra vermellosa. Me n’adono de que jo segueixo estant al centre de tot aquest batibull. És com si tot al meu voltant fos un remolí i jo estigués situat a la part inferior del seu eix. Mentre tots aquests éssers van ascendint entre les flames, jo vaig descendint poc a poc. Si fa uns instants tenia fred i em sentia desemparat enmig de la immensitat, cada cop em sento més calentó i resguardat, com si estigués baixant per un embut. Si abans tot el meu voltant era punxant i hostil, cada cop és més flonjo i agradable. La llum s’esmorteeix progressivament i les parets de l’embut van esdevenint més rosades. Els lladrucs ja queden lluny; ara tot és quietud i misteri. Crec que estic dins d’un úter. Està tot ple de vegetació, exuberant però subterrània. És com un jardí. Un jardí intrauterí. Al bell mig hi ha una font, però no treu aigua, treu vi. Per fi he arribat al meu destí.

Per a dues vides i una ànima perduda…

Arriba un dia a un aula negre

culpa meva no va ser

però no vaig poder fer

res més…

No sé que dir,

no sé que sentir,

no sé que fer.

L’únic que sé

és que culpa meva no va ser.

Escolto plors i paraules plenes

d’hipòcrita pena,

I algú em pregunta encara

què va ser de nosaltres…

No sé què respondre,

no sé quina cara posar,

no sé si fugir,

o bé deixar-ho estar.

L’únic que sé,

és que culpa meva no va ser.

Resta el dol,

que tot i la mort present

no puc arribar a entendre,

ganes tinc de cridar,

estic ple d’angoixa

i vull plorar…

No sé què desitjar,

no sé fins on pot arribar,

no sé què serà de mi.

L’únic que sé,

és que tota la meva culpa no va ser…

Mostra’l tot »

Encara no ho sap, ha escoltat els voltors, feres ruïnoses de carn, proferir els seus crits de venjança.

Té por, morfina de la seva valerositat ha esmicolat el seu últim entusiasme de vida, i ara el seu cor no es mou, morta, morta entre les runes, navegant en vaixells de deixalles, formigó i ciment.

Només restaven 10 minuts perquè oblidés el seu nom: Haruna, Mio? No, aquesta era la seva germana, en aquell moment estaria dinant a casa després d’haver arribat de l’escola, Kana, la seva millor amiga…però el seu nom? El seu nom?

Es va imaginar jugant al parc de Hanamiyana el dia més assolellat i pur d’aquell bell mes de març.

“Kagome, Kagome

L’ocell dins la gàbia.

Quan, quan sortirà?

Quan claregi i fosquegi,

la tortuga sàvia,

la grua caurà.

Qui tens darrere?”

Mostra’l tot »

Juntament amb dos més, igual que un criminal,

crucifiquen Jesús a la muntanya dita

«Lloc de la Calavera». Un rètol pengen dalt

de la creu: «Rei dels jueus».

Molta gent aprofita

per llençar-li retrets i omplir-lo de menyspreus:

Mostra’l tot »

Què en queda de tantes paraules escrites,
dels somnis cridats al vent
i de les mirades dormides enmig la nit?
Penso en els dies que passen sense adonar-me’n,
en els núvols que passen sense deixar rastre
i en les petges invisibles al temps.
Em pregunto quant val tot el que m’envolta
-si és que hi ha valor al meu voltant-.

Mostra’l tot »

No puc deixar de pensar en els ulls d’aquella dona, la seva mirada punyent, suplicant entre gemecs i llàgrimes. Jo simplement havia de fer la meva feina, així que vaig empunyar amb força la meva pistola i amb un tret directe al cervell vaig enviar a la pobre dona a un viatge sense retorn amb el seu marit. L’habitació va quedar buida amb dos cossos per terra i les parets impregnades de sang. Amb la precisió d’un cirurgià vaig esquarterar els cossos dins de la banyera per poder-los ficar dintre d’algunes bosses de les escombraries que portava a la meva maleta.

De sobte entre flaixos i dolors de cap, just després d’haver-me pres la medicació per controlar al·lucinacions i mals de cap, vaig donar un bot al sentir la melodia del meu mòbil.

- Qui dimonis truca a aquestes hores…? –

Mostra’l tot »

El final de les coses
És com un camí de costa,
Resseguint l’angost marge
Que separa terra i aigua.
On el vent t’esbufa les orelles,
Com si intentés explicar-te
Que aquest lloc ja és d’un altre,
I que, els marges de costa,
Són de les ànimes que cauen mortes.

El paisatge difuminat

a través d’un tren de rodalies

o el blanc o el blau impol·luts

a 60 graus sota zero, volant.

Mostra’l tot »

Poesia primera

Paradoxes d’una ànima

Escorcollant la ciutat,

freda, molla, hostil a la llum de la lluna,

una pena m’ha visitat.

Mostra’l tot »

Vet aquí un matí de mes d’abril, poc perfumat d’olors de primavera, no gaire allunyat en el temps que fins i tot semblava una realitat que, d’una manera subtil, va obrir un ull despertant-se d’aquell profund i silenciós coma que l’havia adormit profundament des de feia uns dies. On sóc? Recordava poca cosa del seu passat, per no dir quasi res. Només el que li repetien els seus patriotes des de feia temps: un dia o altra ens operaran a tots i caurem en comes i, segurament, ens tornaran a operar. La vida és així de trista: morir és el nostre destí i és l’únic que no té solució. No obstant, ni ara encara, s’ho volia creure, perquè així de bé com vivia, envoltat de la més pura felicitat engalipadora, no es podia pensar mai del món que cauria derrotat, un dia o altre, com tots els demés, pel destí.

Mostra’l tot »

La dona embarassada del filòsof va ser enterrada aquell matí. Bloquejat mentalment pel xoc, el filòsof intentava pair-ho en va. Dos dies abans, feien la seva vida en armonïa, amb l’alegria espectant de formar una familia aviat. Un dia tens la vida encarrilada, i el dia següent el destí te la desfà.

L’enterrament va acabar amb el patètic condol de familiars, amistats, companys de feina i desconeguts. Es va acomiadar exigint que el deixessin tranquil els següents dies. Va arribar sol a casa, i es va dirigir al menjador per descansar d’alguna manera.

Mostra’l tot »

En Plyrml rumiava mentalment quin esquema havia de seguir per assassinar algú. No es que fos una mala persona o que hagués de passar comptes amb hom: simplement volia matar algú. Tot va començar quan veia per la televisió –dia rere dia- com la policia resolia diversos casos. En Plyrml pensava que cometre un crim no havia de ser pas tan difícil; potser el més complicat era aconseguir eludir-ne les conseqüències legals. També pensava que els criminals que eren enxampats ho eren pels seus propis errors, no pas per mèrit de les forces de l’ordre, les quals depenen d’un Estat ineficient i inoperant. Normalment, la gent que comet delictes són drogoaddictes, pervertits, degenerats, pobres sense estudis que roben per necessitat (als quals si els empresonen, millor que millor) i, en definitiva,  gent sense massa senderi. Els desfalcs comesos pels rics li eren els delictes més divertits. Aquests rics acostumaven a ser polítics i grans empresaris, coneguts de bell antuvi pel gran públic i els era impossible escapar del vox populi. No obstant això, les seves connexions amb els òrgans legals els permetien sortir –més o menys- impunes de les faltes que cometien. Quan veia sortir l’ex-(insereixi el càrrec públic desitjat) de la presó de (insereixi el nom d’una presó coneguda), en Plyrml experimentava una gran satisfacció. Imaginava la cara dels policies que, amb gran delit, el van aconseguir portar davant les autoritats competents i acabar amb les seves activitats il·legals. El jutge dictava una dura sentencia –sense cap mena de pietat!- però màgicament, l’imputat en sortia pràcticament indemne poc temps desprès.

Mostra’l tot »

Va besar-se la punta dels dits, molt delicadament, com si besés una seda o el cap d’un bebè. Allargant la mà que transportava el seu tresor etern, va acariciar la suau fusta que donava forma al taüt. De sobte va notar una llacuna als seus ulls, una llacuna encara no desbordada, una llacuna d’aigua clara i pura. El cel era blau, potser el cel més blau que havia vist mai. El vent bufava i jugava amb els seus cabells daurats, que semblaven meduses excitades. Paradoxal, no?

Va dirigir-se cap a casa, eren les set i trenta-sis de la tarda i al cel es podien observar les restes d’un dia d’aquests que fan que no confiïs en ningú. Es va estrènyer l’abric contra el cos tant con va poder i l’aire juganer va deixar de relliscar-li per la pell. Un cop a casa va menjar-se mitja pizza que li va deixar les mans enfarinades i plenes de tomàquet enllaunat. Va fugir.

Mostra’l tot »