Ofegada en un mar de dubtes negres de mort, desitjava escoltar els colors lliures de la música i de les paraules. Sentí que vivia atrapada en gris. La seva mirada de mel, que ensopia el brunzit de les abelles, contemplà l’enveja verda de bilis vomitada en una follia lila de desesperació. Es desplomà en espiral. I en endinsar-se en un abismal laberint de solitud blava, una música l’abraçà i la recollí en un vol blanc de tornada cap a la vida.
Mostra’l tot »
Si he de situar l’acció diré que era un dia en què un fred matí havia precedit una tarda mullada, el cel havia començat gris per acabar color negre pàl·lid i aquell home va decidir asseure’s una estona al mig d’aquella fosca tarda.
Des de la terrassa, en la qual estava assegut, distingia sense problemes les crestes d’escuma que es formaven sobre la platja, uns anys enrere hauria pogut distingir també les petjades en la sorra humida, però sota el seu barret els seus ulls estaven cansats de veure totes aquelles coses que desitjava esborrar de la seva ment.
Mostra’l tot »
En ple segle XXI, amb més de seixanta publicacions diàries de premsa escrita només a Catalunya, cal tenir en compte que, hi ha coses en aquest món inexplicables des d’un punt de vista totalment objectiu. No totes les sensacions i els sentiments es poden percebre per escrit. Alguns successos, fins i tot, no poden ser entesos sense ser viscuts en primera persona. Requeriríem, en certes ocasions, la creació d’un diccionari de mots específics que s’ajustessin a la definició idònia que requerim. Pretenia crear el meu i, contra els dogmes de fe i les bíblies personals, amb 700 paraules intentar evitar total subjectivitat basant-me única i exclusivament en fets científics.
Mostra’l tot »
Dimarts. Cada dimarts a dos quarts de sis en punt de la tarda la noia de les ulleres de pasta de color vermell entrava a la llibreria situada al número 28 de la Rue Saint-Jacques, entre la Sorbonne i la Île de la Cité. Ja feia dos mesos que la noia visitava l’antiga llibreria de vell i sempre feia el mateix, entrava, saludava el noi amb un moviment de cap i un somriure i començava a caminar pel passadís situat a la dreta fins arribar al final. Després girava a l’esquerra i caminava per aquell passadís fins arribar al final. Així anava fent fins a recórrer els cinc llargs passadissos plens de llibres que hi havia a la llibreria. Observava els llibres amb deteniment, amb calma i tranquil·litat, alguns amb certa curiositat.
Mostra’l tot »
Hòstia papa, no entenc com és que t’ha tornat a venir la dèria! T’ho diré tantes vegades com calgui, m’agrada aquest món. Fa mitja volta i recolza el cul al moble, treu el fum del cigar i espolsa la cendra. Mira cap a l’altra banda de l’habitació i part de la cendra cau fora del cendrer.
Per mi ja pots fotre ben bé el que et doni la gana, però no crec que sigui bo per a la nena. Una dona passa per davant de la parada amb la seva filla. La nena es queda embadalida mirant les figuretes i n’agafa una. Mira mamà, un soldat! vull un soldat! Que no Mireia, deixa estar les figures, no comprarem res més avui, entesos? Mira a en Gabriel, que està assegut amb el telèfon a l’orella, perdoni ¿eh?, somriu. Procurant mantenir tibades les comissures del llavi, agafa amb força la mà de la nena i l’empeny endavant. Mireia, xiuxiueja la mare, un soldat? com si no t’haguéssim ensenyat res a casa… La nena alça la mirada amb els ulls ben oberts.
Mostra’l tot »
En Traian es va esmunyir entre la foscor dels carrers. Plovia, plovia més que abans de la pallissa. Aquell cos trèmul i estomacat de titella corria, no sabia cap a on, però es movia amb la celeritat de qui és empès pels fils de l’ànsia de llibertat, aliè a cap manament racional. Tenia el cos adolorit, a cada gambada sentia que la ronyonada se li esquinçava, però res en aquell instant l’hauria aturat. Corria, no sabia cap a on, però ell corria cada vegada fent salts més grans per evitar els bassals. Al cap de poc, però, de res no servia botar: les clavegueres, tipes d’empassar-se aigua, havien decidit escopir-la en nàusees cada vegada més freqüents i intenses, i l’Arno s’havia desbordat i els carrers estaven inundats. En tombar la Via Benci les cames d’en Traian, buides de força, no van poder aguantar l’envestida del fang i es van doblegar. Tot es va cloure en negre i una sensació de benestar es va apoderar del seu cos que ara arrossegava l’aigua, empesa pel desig de llibertat que els murs li havien negat durant segles.
Mostra’l tot »
Al llevar-se, el senyor Batlle, sempre es nota la boca pastosa. El primer que fa cada matí és dirigir-se cap a la pica del lavabo i rentar-se les dents amb el seu raspall elèctric, incidint sobretot en la llengua, la qual cosa li fa venir oïts, però és que no suporta els bacteris. Glopeja durant un minut reglamentari el fluor verd, i durant un altre minut un blanquejador per les dents. Es posa a la dutxa i s’aplica una mascareta natural d’alfàbrega contra la caiguda del cabell, s’ensabona el cos amb una crema especial per pells hipersensibles i tot seguit es renta el cap amb un xampú de créixens. S’eixuga amb una tovallola de cotó tèbia que havia deixat prèviament sobre el radiador i es posa les espardenyes de rus d’estar per casa. Es col·loca el barnús i es mira al mirall. Gesticula amb els llavi a dreta i esquerra per comprovar que la barba està ben alineada i es posa bé les celles amb el dit índex abans d’aplicar-se l’oli d’albercoc per tot el rostre, i és que fa uns mesos que comença a notar la força de la gravetat a la zona ocular.
Mostra’l tot »
Darrera un negre tipogràfic s’amagava la idea mare d’un guió que estava en desenvolupament. Potser no havia sigut sempre el seu somni, però tenia ganes boges de transformar el que la seva imaginació intentava encabir al seu cap. Realitat o ficció, es mirava aquells papers amb satisfacció i cansament.
Mostra’l tot »
Era negre i quan venia al migdia ho feia picant de mans. I els botiguers, els que farcien pites, els que regaven geranis, els que estenien roba i els que follaven amb la finestra oberta abans de la migdiada sabien quina hora era quan sentien el clap clap dels seus palmells compassats. Com els veïns de Freud. I caminava rebotant, com si unes converse d’imitació poguessin tenir amortidors. La samarreta era del barça, de feia quatre temporades i heretada de la iaia, que les comprava pel nét biològic que ja no venia a veure-la. Clap clap. I portava un penjoll senegalès enyorat de pols i suor. Si Petrarca hagués vist les dents del seu somriure s’hauria portat les mans al cap en pensar que un dia havia escrit que les de la Laura eren com perles. El negre de les pupil·les del negre senegalès comparat amb les tecles alterades d’un piano sedat quedaria si fa no fa empatat. Clap clap. De vegades també xiulava.
Mostra’l tot »