En aquell carreró es podia distingir la melodia d’un violí, acompanyat pels miols d’alguna gata maula regirant una bossa de brossa, entre l’olor agredolça d’aquella ciutat. La nit era humida, fosca i sense lluna, il·luminada per faroles que s’emmirallaven en l’aigua del port.

Jo caminava pesarós. El cigarret que tenia entre els dits dibuixava formes sinuoses, que m’envoltaven la màniga de la gavardina, trencant-se entre elles per tornar a unir-se. Em sentia com si el fum jugués amb mi, fent-se el burleta amb la meva situació de fracassat.

Quan vaig arribar al meu pis solitari, més humit fins i tot que el lloc d’on tornava i, potser a causa de la meva agonia, més fosc, una silueta em sorprengué entre les ombres. No podia creure que per fi l’hagués trobat. La meva cara deuria reflectir una imatge no molt millor que la que podia oferir un llobarro dels que venien al mercat aquell matí.

L’escena era commovedora, delicada, similar a un estel fugaç trencant el negre de la nit. La petita saleta d’estar, tota desendreçada, lúgubre i caòtica, oferia un contrast d’allò més estrident amb la visió que emmarcava.

Amb el moviment sumptuós d’una flama en plena nit que dibuixa en el cos nu una bella melodia amb tons ataronjats… Vull ser-te abric en aquesta fredor; no et cal més indumentària que les meves mans envers la teva silueta, recorrent-la com l’esclat de vida nova que se’m presenta. T’he somiat així, sense que poguessis amagar de la meva mirada cap trosset del teu cos. Apropa’t suaument, oblida els complexes i deixa que besi la perfecció que se’m presenta. Abraça’m si vols mentre ho faig, però deixa que els meus llavis juguin tendrament amb la teva pell.

Vull explicar-li a la teva silueta que he somiat que dormia, que et tenia al costat amb el rostre relaxat i cobrint l’ambient de sospirs que portaven la dolçor del teu aroma. No sé qui ets, però avui somio amb tu perquè la llum de la teva mirada m’il·lumina el somriure. Puc recordar el primer dia que vaig trobar-me amb els teus ulls, passaven desapercebuts per tothom i jo hi vaig veure tant… Sóc conscient de la meva bogeria des d’aquells instants en que vas somriure’m de manera despreocupada, mostrant-me la màgia que pot tenir sentir-se viu. Qui ets?

Despentina’m, juga amb els meus cabells, deixa que adori els teus instints més primaris que fan obeir les teves mans a moure’s lliurement en unes carícies que cada cop s’intensifiquen. M’asseuré davant teu a contemplar-te, saps que el nostre temps és limitat, em fa por no saber on seràs quan aquesta nit acabi i el sol anunciï el final de la foscor i del moviment de la nostra flama que vesteix la teva figura.

T’he d’explicar que la pena m’afligeix. Deixa que reposi el meu cap sobre el teu ventre i abraça’m, cuida’m. Em sento infant desprotegit en un món de monstres i gegants que no tenen cap tipus de compassió. Tinc por però no sabria dir-te de què… Sé que d’aquí ben poc començaré a plorar, estic notant el nus a la gola i la humitat al rostre. Recull cada llàgrima si us plau, fes-la teva i promet-me que em cuidaràs. Promet que em faràs l’amor i oblidar tot allò que em fa tremolar. Agafa’m la mà ben fort, deixa que la besi i que l’entrellaci amb la meva perquè mai em deixi. Vull que tot això sigui meu per sempre… Perquè com aquesta flama que poc a poc va fonent la cera d’aquesta espelma que crea l’única llum que necessitem, jo vull fondre’m amb tu i que així sigui per sempre.

«Aleshores Judes, el qui l’havia traït,

quan veié que l’havien condemnat,

es penedí del que havia fet.»

Mt, 27, 3

A l’hora de sopar, asseguts tots a taula,

-Fes el que hagis de fer -va manar-me Jesús-.

Els meus companys se’l miren amb esperit il·lús.

Jo m’empasso el pa i marxo sense dir-los paraula,

amb el cor fet un nus…:

Mostra’l tot »

Jo vull que el dia sigui com un viatge en tren, que al matí, el pip-pip-pip estrident de les portes que es tanquen, m’avisin que el dia comença i que si no obro els ulls, el tren marxa sense mi.

O potser millor, vull esperar el dia a l’andana, que avui ve amb demora de cinc minuts que deixo passar entre llençol, nòrdic i coixí.

Que el dia endormiscat, vagi agafant un bon ritme, acceleri a poc a poc i el paisatge canviï ràpid.

Potser tindré la sort que algun imprevist alenteixi el tren i m’alliberi de la sensació que no puc parar el temps.

Vull que es pari a les estacions i entri i baixi la gent i compartir amb ells el viatge tot i no conèixer-los de res, observar les seves cares i imaginar-me la seva vida. També vull trobar-me cada dia amb els companys que fitxen sempre i que el viatge ha convertit en amics.

Mostra’l tot »

La nit era clara i no pas perquè les estrelles fessin gala de la seva lluïssor amb més força que mai, de fet el firmament era buit d’estels com una camisa a la qual mica a mica li han anat arrencant cadascun dels seus botons. Els estralls de la contaminació al·lumínica feia dies que havien tornat el cel de la ciutat d’un color permanentment rogenc, rogenc com les galtes d’aquells que es senten avergonyits per haver fet el ridícul, rogenc, vermellós, rogenc. Però en Jean Baptiste estimava tot allò que la vida li regalava a cada instant i fins i tot en aquesta situació gairebé apocalíptica, va saber contemplar la poesia que l’envoltava i que feia gaudir els seus sentits. Estava dins del recinte i davant seu s’alçava un àlber imponent, volia calcular quants en devia fer com ell però la punta de l’arbre s’escapava dels límits de la seva mesura. Ara, s’explicava a ell mateix:

Mostra’l tot »

Aneu per la vida sense mirar el rellotge!

Vosaltres, mortals…

Jo cronometre els trajectes,

Limite el temps,

l’interioritze.

El faig meu.

Mostra’l tot »

A balquena et miraria,
mes a empentes i rodolins et guaito.
Ulls clucs i plens de nit
que distrauria a trenc d’alba,
a la bestreta i de sobte
i després a pleret,
abastament.
Tot el matí

Et mantindria a redós
de vigílies i turments
ben a l’aguait i vigilant, per aplanar-te el camí
perquè vagis a raure on més et plagui
a regna solta,
lliurement.

I no aniré de mal borràs ni arronsaré el melic
ja no més aquesta primavera.

La pedra i la tramuntana
I els porticons, cantant sardanes,
Deien a la victòria quan reposava:

Mostra’l tot »

Temps era temps quan els mussolets dormien de nit. Fins que un dia el mussolet Pepet i la mussoleta Maria…
Dos mussolets petitets plens d’alegria que s’aixecaven pel matí per jugar de branca en branca, de fulla en fulla, de flor en flor vàren escoltar al gall molt empipat que deia:

Mostra’l tot »

Ha arribat el dia. Després de mesos, ha arribat el moment. Podria dir que ha passat ràpid. No seria veritat. Podria pensar que ha estat fàcil, que no ha costat que els dies anessin passant. Tampoc això seria veritat. Sobretot a partir d’aquella nit. Alguna cosa va passar per no tornar a ser igual. Ara, estic allà, esperant, a peu dret, amb el llibre a la ma, que vull llegir però que no aconsegueixo tenir quiet en una plana. Ara estic allà, a peu dret, sense poder estar en un sol lloc, anant amunt i avall per intentar apaivagar la inquietud que m’envaeix. Al plafó lluminós puc veure, amb unes lletres lluents que no es mereix, que ja ha aterrat. Ja ha arribat. Clavo la mirada a les portes de vidre. Encara tardarà una bona estona, baixar de l’avió, passar la duana, recollir les bosses. Encara tardarà una bona estona però ja tinc la mirada clavada a les portes de vidre. Miro el meu propi reflex a les parets lluents de la terminal i em col·loco be la roba, repassant una i altra vegada el meu aspecte. Se’m veu be. Torno a anar amunt i avall però la inquietud no desapareix. Per fi s’obren les portes i la meva atenció es centra en qui està a punt de sortir. Un grup carregat al que han vingut a buscar una gent cridanera. Una parella endormiscada. Una noia sola. Es tornen a tancar. No hi ha silenci però tampoc sento res. Els pensaments m’aclaparen i m’envaeixen els sentits. Es tornen a obrir i darrera aquell grup el veig, tot sol, amb aspecte d’estar cansat.

Mostra’l tot »

Quan tancava els ulls, a qualsevol hora, era igual si era de nit, el migdia o el mati, sempre veia el mateix: els seus ulls. Intentava per tots els mitjans fer-lo fora del meu cap, però era impossible. El meu cor només volia una cosa i, per desgràcia, era l’únic que no li podia donar. Per molt que desitgés amb totes les meves forces estar dins els seus braços i no moure-m’hi, estar-m’hi tota la vida si fos precís, la realitat em demostrava dia rere dia, que els somnis no sempre es feien realitat. El problema més gran, era que el meu subconscient sempre evocava la mateixa imatge, sempre tenia la seva cara incrustada al cervell sense que hi hagués forma de fer-la fora. Fet i fet, era jo la que havia demanat cada dia sense descans, algú en qui pensar, algú que em fes completament feliç, però a vegades, allò que més anhelem es pot girar en la nostra contra i aquella felicitat que tant havia buscat, es va convertir en un pou sense fons del que difícilment podria sortir sola.

Mostra’l tot »

Bella amant nocturna,
ets gràcil llum d’urbs planetària,
de tants homes dona,
de tants ulls mirada
sota la cúpula mil·lenària.

Mostra’l tot »