Com un esclat, terrible,

s’escampà nedant torrent avall,

amb força de colors greus,

roig de sang, de vida;

despertà la terra

i arribat al seu destí,

fou aigua tèrbola;

sota la llum es desféu en llàgrimes,

crues, clares…

Havent alçat el fruit,

alçà la seva mort.

M’endinso a la terra

que son guany llaurà

arrossegant mon crit,

un ocell alça el vol,

es fon sota el cel

que nostres ulls varen perdre:

envejo clarianes de llibertat;

m’ofego sota un cel nu,

sens blau rogent,

en que pinto no res,

en que no res és l’oblit;

m’amago rere uns ulls nus,

sens blava claredat,

en que desperto sens mi,

en que despertar és morir.

Ouvlier c’est mourir.

Son record és alè de salvació.

Hipocresia barata, ironies per excel·lència i poc més. Lleis mal fundades, policia corrupta a la qual subornen els homes més bruts que els mateixos diners. Drogues i alcohol a la butxaca dels joves, capital en el dels reis. Impostos de raó irrisòria, moda per sobre de tot i degeneració emmascarada després d’una pobresa massa real.

Ens amaguem darrere de la màscara del cos perfecte i les normes per estar en el grup de “gent normal”, sota por de l’opinió aliena. No som conscients de la nostra pròpia extinció; l’únic ésser viu que es destrueix a sí mateix perquè no siguin els altres els primers.

Encegats davant una ímproba realitat, desistim de mirar per no notar les agulles als ulls. El pitjor del cec és dir que és una mica borni, van dir. No som humans, som una còpia mal feta dels primats més arcaics. Seguirem sent-ho mentre el color de pell sigui més important que el de la sang, el sexe que els valors i els diners que les aptituds. I tot i que alguns poden distingir aquests matisos, com dir-ho? No podem arriscar a patir aquest viacrucis, conegut com “discriminació social”.

Capaços de matar per creença de quelcom inexistent, però al que es tem per la por al desconegut. Ara, anem a pensar. Què és millor? Ser intel·ligent i tenir problemes o no ser-ho i no tenir-los? Creiem merèixer tot el món als nostres peus, i que només s’equivoquen els perdedors.

Mostra’l tot »

Entre draps vells rebregats

jeuen orfes i mandrosos,

els records mig oblidats

d’aquells dies tenebrosos.

Se n’escapa tot jugant

una frase, una imatge,

remugant i badallant

a punt per un llarg viatge.

Mostra’l tot »

Cada persona és un món,
i quants mons tan diferents!
víctimes de l’entorn,
esclaus dels esdeveniments.

I jo camino entre la gent,
amb la mirada perduda,
mantenint-me absent,
d’un entorn que no s’atura.

Unes llàgrimes silencioses,
cauen en l’oblit,
vessades entre les ombres,
per aquest pobre esperit.

Perquè ens has deixat?
una pressió m’oprimeix el pit.
finalment Ell t’ha reclamat,
sense donar-nos opció a escollir.

Només em queden els records,
de quan eres entre nosaltres,
intangibles emocions,
que el vent s’endu amb paraules.

Mostra’l tot »

Explica’m per què hi ha bassals on hi va haver onatge.
I la lluna mor a l’ encreuada dels tes llavis.
Per què la meva veu rovellada llença puntedes al vent.
Parla’m del tu i del jo; de versos buits,
De flors caducades.
Parla’m del sacsejar furiós de t’estimos.
D’ on comprar el perfum de tes somriures,
el vent que banya les teves mirades,
l’aigua que altera tes crins.
Parla’m de ser captaire de sospirs i altres drogues barates,
de tatuatges d’ alè aliè a ta pell de plata,
Parla’m de desteixir filferros d’ànima caduca,
de renéixer de viure, de deixar de sentir …
Ensenya’m a plorar, a respirar sense les teves dunes.
Ensenya’m a aprendre el que un dia et vaig ensenyar a tu,
Ensenya’m a oblidar-te …

Una escletxa de llum s’esmuny entre les cortines. Parpellejo. La mare m’aixeca en braços, i em porta fins al bany, cantussejant. Em treu el pijama d’hipopòtams, bo i fent-me pessigolles a la panxa, i m’escampa la crema per les cametes, que les tinc encetades pel bolquer. M’agafa i m’entafora al cotxet, amb cura maternal. Sembla que es prepara un dia força normal.

Mostra’l tot »