Entre els millors records de la infància guardo aquelles tardes de diumenge submergides en els contes de l’avi, acomodada a la seva falda com una princesa… En aquell moment només existia la seva veu ronca, a pocs centímetres de la meva cara.

“Poca gent coneix l’era de la geometria. Sí, tal com sents, una època governada pel déu de les matemàtiques i habitada per totes les figures que t’ensenyen a l’escola  Tot això va ser molt abans dels romans, dels egipcis, dels prehistòrics, dels mamuts, i els dinousaures. Va ser abans de que existís tot el que avui veiem.
En aquells temps, l’univers estava fet per i per a les figures. Aquestes, encara que costi de creure, tenien i vida pròpia; podien parlar, moure’s, encaixar-se, construir ciutats… Les figures més poderosos en aquella època, les més perfecte, respectades i envejades el rei i la reina quadrat. El seu palau era una piràmide custodiada per un drac de rombes i només s’hi podia accedir per una  finíssima corda cilíndrica. Doncs resulta que ses majestats estaven esperant un fill. Es diria Cletó i seria l’hereter del tro de la geometria. Però el príncep no va néixer com imaginaven. El metge de la cort va dir que havia contret una estranya malaltia, que l’havia deformat completament. No tenia angles, els vèrtexs s’havien aplanat tant que no es distingien els costats, s’havia convertit en una cosa inestable i amorfa. Els quadrats decepcionats, van enviar al seu fill el més lluny que van poder i van intentar seguir les seves vides com si res. Van passar els anys i el regne es va anar deteriorant… Cada vegada l’univers era més caòtic i desorganitzat, els reis no imposaven ordre, ningú seguia les lleis de la geometria i les figures estaven avorrides perquè tot romania igual des de feia massa temps.
Mentrestant el príncep Cletó rodolava per l’univers fins que va topar amb una altra figura que s’assemblava molt a ell. Es deia Cerina i també havia sigut marginada per la societat, tot i així havia après a acceptar-se per ser feliç. Ella li va explicar que no creia que estiguessin malalts, simplement eren diferents, i aquelles diferencies, tenien defectes però també tenien molts avantatges. “Si t’hi fixes” li va dir “som encara més perfectes que un quadrat, perquè, des de tots els punts de la nostra superfície hi ha la mateixa distancia al nostre cor, i encara més : som millors perquè tenim més area en el mateix perímetre i també som més veloços, i…
El príncep es va observar amb deteniment i es va adonar que les paraules de la Cerina eren certes. Tots dos van batejar a aquella nova figura amb la meitat del nom de cadascú, i així va néixer la paraula CER-CLE. Una anys després els dos amics van decidir tornar al regne per explicar les idees que havien tingut: totes les coses que podrien construir a partir dels cercles.
Van ser rebuts amb critiques i menyspreu però van aconseguir reunir a totes les figures a la plaça del poble per escoltar el seus projectes. En acabar tothom estava meravellat i convençut que en Cletó i la Cerina eren els herois que havien vingut a salvar aquell univers caòtic.
Els reis, molt penedits, van demanar perdó al seu fill i li van oferir el tro a la parella de cercles. Durant el seu llarg i feliç regnat van demostrar que la innovació neix de les diferències, que els millors resultats s’aconsegueixen treballant en equip i que els quadrats amb corbes poden arribar a ser útils. Van inventar el sol, els flocs de neu, les rodes, els planetes, les cireres, els botons, les pilotes, els números, les flors…i poc a poc, van anar construint el nostre món…”

Recordo que en obrir els ulls l’avi tenia la mirada perduda i un curiós somriure que em va fer pensar que potser molt temps enrere, ell també havia sigut un quadrat amb corbes.