Avui, en la distància, he tornat a observar-te. Portaves el teu abric de color negre, i duies aquella cartera de pell marró aferrada a tu, agafant-la amb força amb la mà, com aquell que intenta que no se l’escapi allò més important de la seva vida. Feia fred, i tornava a ploure. La teva mirada es mantenia fixa i ferma mentre caminaves, i observant la llunyania al compàs de les teves elegants passes, començaren a renéixer pensaments d’un passat recent, records que romanien en rigorós silenci entre la solitud de la meva memòria. Saps? Quan jo naixia en la filosofia, tu començaves a marxar. Encara recordo el primer dia que et vaig veure. Romanies rere el teu escriptori, solitari i silenciós, com aquell que espera veure les primeres imatges d’una pel·lícula, aquelles pel·lícules que quan comencen no saps encara ben bé si et portaran a riure, o per al contrari, et conduiran al plor; però amb gran interès començaves a observar les primeres imatges, per veure cap a on anava la història. Les teves paraules, profundes però ja cansades, començaven a reflectir els primers pensaments d’un geni solitari, aquell tipus d’ésser que des de la profunditat de la seva ànima es mostra en tota la seva integritat, sense la fosca presència de màscares, i a través de la claredat del seu esperit. Encara que avui en dia, en el món en el qual vivim, el fet de mostrar-nos tal i com som es tracta d’una de les funcions més difícils de la nostra existència, és ben cert que també es tracta de la més important, de la més gratificant. De vegades, per no dir la majoria de vegades, és la profunditat de la lectura i la lluïssor d’una escriptura tendra i perfecta com la teva, allò que desperta en algun punt perdut i ocult del nostre pobre cor i de la nostra trista ment aquella transparència d’esperit, la força del veritable amor, la lluminositat de l’ànima; i això, admirat amic, és el que m’ha ajudat a escriure’t aquesta carta.

Mostra’l tot »

Aquella nit va ser estranya, com si els successos que van ocórrer es trobessin

situats  entre una indefinida i borrosa frontera de realitat i ficció. El verí del

record encara ara, després de vint anys, intoxica la meva ànima.

Mostra’l tot »

Cada racó em duia un record mig esborrat

la insinuació d’un no que m’inspirava a seguir

emborratxat pel meu desig i l’emoció d’un

instant per recordar el que sol havia après.

El meu cos no em volia fer cas i les meves mans

cercant lívides nous móns, cosint i descosint

tocant i gaudint, somriures dibuixats

a les arrugues d’una brusa que embogia patint.

Mostra’l tot »

El rellotge de la cuina ja havia recorregut la mitja nit. Eren quarts d’una i, altre cop, la Virgínia decidí d’anar al cafè. Es posà una bata de la senyora Gracieta i sortí al carrer. Mentre pujava per aquell carrer estret va sentir la fressa de les fulles que el vent feia volar, com si aquestes parlessin i la fessin culpable d’aquella misèria. En pujar els esgraons, un rajolinet d’aigua s’escolà per dins de l’espardenya i sentí com se li estremien els dits amb la fredor. A la plaça, el vent li féu voleiar la faldilla i, per un moment, es tornà menuda i recordà allò que la mare deia quan ella era una nena i anaven a plegar cireres al torrent del molí vell, sota el cel de l’horabaixa tenyit de foc. Allò no era el que la mare hauria volgut per ella i, en aquells moments, empesa per la ràbia, es jurà que mai més tornaria a veure el món des d’aquell cim, des d’aquell poble estrany, escenari de les seves desgràcies. Arreglant-se els cabells que el vent li havia esbullat, entrà dins l’hostal i, seriosa, saludà la mestressa: Bona nit, Adela, aquella dona de cara rogenca i ulls desperts, de braços molsuts i mans aspres, cansades d’omplir gots de ginebra.

Mostra’l tot »

Del son, com a acte de dormir, fet àmpliament estudiat per neurocientífics de tot el món- i creieu-me, per mi per qui més- tots especulen i ningú afirma amb certesa.
Pel que sembla és un estat de repòs del cos que millora les connexions entre les nostres neurones i aferma els records. Sempre m’ imagino aquesta última funció executada per una refinada maquina classificadora dins dels nostres capets innocents , el braç extensible de la qual va recollint vivències del dia ja passat, per a alliberar-les sistemàticament a la caixa, apartat o lòbul cerebral que els hi correspon. Ufff, gran sospir, alleugeriment general, el creure que els pensaments del dia -ja siguin enginyosos, cruels, esquinçadors, lascius, rutinaris o pecaminosos- s’ordenen tots sols i ens lliuren de la pesada tasca de sotmetre’ls a judici, tot això mentre dormim com un tronc amb un filet de bava caient per la comissura dels llavis.
Fast-dreaming, en definitiva. Gràcies, neurocientífics, per fer del son l’opi del poble. Be, el que volia dir. Qui més, qui menys, tots dormim. I heu aquí el meu petit secret, que espero sapigueu mantenir fins endur-vos-el a la tomba: Hauria d’haver dit, en lloc de “tots dormim”, “tots dormiu”. Ja que jo no ho faig.

Mostra’l tot »

No em recordo

del color dels teus ulls

ni de la forma dels teus llavis

Però em recordo

de la teva mirada tan diferent

i de la brisa dels teus petons

No em recordo

de cap pensament negatiu

ni de conflictes o problemes

Però em recordo

només un adéu i un per què;

la catàstrofe de la meva ànima

Així sóc jo

i ningú em canviarà

un somriure tinc per tu;

saber que estiguis bé, m’és suficient

Així sóc jo

i així són les relacions

somiar amb tu, m’és suficient

El ritme de vals
del record
em gronxa tèbies les hores.
Que la vida
-vertigen-
s’esmuny al meu pas
i jo només en vull vestigi.
Rastres de revetlla
que en la muda pronúncia
en són ja d’altres,
bressolats al tempo
del pols anèmic
de les meves entranyes.