Cridar i despertar
Mai m’han agradat els dies assolellats. Sempre he pensat que el sol no hauria de ser l’estrella que ens il·lumina el dia. Aquest privilegi l’hi hauríem de deixar a les persones properes i importants per a nosaltres. Avui fa sol, però el cel està inundat de núvols blancs, d’aquells que, depèn de com els miris, et recorden a una forma o a una altra. No hi ha pas molts cotxes; podria venir un elefant i passaria sense cap problema per la carretera. El bar de la cantonada està mig buit, és normal, encara no és l’hora de dinar. Hem quedat a la plaça major, al costat de la font que farà ja tres setmanes que no funciona. Una vegada una persona em va dir que “quan les aigües deixin de córrer el món desapareixerà”. Potser no estem capacitats a pensar en un món sense moviment, sense temps.
Mira-la! Aquí està amb les seves sabates vermelles i el vestit blanc amb l’estampat de roses, tal com fa trenta anys. “Guapa”, li dic. Es posa vermella. Li dono un petó a la mà. Ens anem al bar. Safates per aquí, cambrers per allà. Seiem. “Què voldran?” Em pregunten. “Una de braves, una altra de broquetes i una ració de calamars”. Es sorprèn. Apunta. Se’n va.
Miro el rellotge, ja són dos quarts de quatre. Demano el compte. “On anirem ara?” Em pregunta impacient amb un somriure càlid. “Allà on l’aigua intenta tocar els peus i sempre es tira cap enrere”. Arribem. El sol segueix aquí, potser una mica més avall, però igual de groc. Em trec les sabates i deixo que les aigües devorin els meus peus. Em mira. La miro. Somriu. La sorra no crema, justament el que fa és refredar l’ànima de qui roman sobre ella. Ens estirem, i mentre mirem el cel i deixem que la brisa acaroni les nostres cares, tanca els ulls i em pregunta: “Mai em deixaràs anar la mà, oi?” Agafo aire. Tanco els ulls. Contesto: “Mai”.
Obro els ulls. El sol gairebé s’ha amagat. Ens hem quedat adormits? Miro cap a la meva dreta. Ella segueix adormida. “Sofia”, li xiuxiuejo a cau d’orella. No contesta. Li torno a xiuxiuejar. Segueix sense contestar. “Sofia!” Crido. No hi ha resposta. “Ajuda! Si us plau! Ajuda! Em desespero!”. Cerco el mòbil però no el trobo. Escolto una ambulància. Arriben. Treuen una llitera i se l’emporten. No li deixo anar la mà. Arribem. Em congelo. La por m’envaeix el cos. No puc reaccionar. No sé què fer. Jo fora i ella dins. “Ràpid, càrrega a tres-cents!” Escolto. “Doctor, se’ns va!” Em tremolen les cames. ¿El cor? No, ja no el sento.
Miro l’hora: no arriba a dos quarts de vuit del vespre. No escolto res, per què? Ara surt el doctor. Té una cara neutra, com si tot hagués anat bé. “Ho sento”. Ja està? No em diu res més? No penso, no puc pensar. Ni tan sols recordo què faig allà. A través de la finestra entra un raig de sol ataronjat i mig trist. Cada vegada ho veig tot més fosc.
“Sofia!” Agonitzo. Sospiro. M’aixeco. Ha estat un somni. Miro cap a la dreta, després cap a l’esquerra. Miro la meva mà. Però ella ja no hi és.