Foscor
Roman silenciat el plor del cor esllanguit,
fidelment immutables pesen els records a la consciència.
El temps, es succeeix sense cessar,
sense clemència pel qui vol tornar.
Si pogués desprendre’m de l’experiència,
si pogués allunyar i oblidar el que no hauria de ser vist, el que no hauria d’existir.
He pensat com ho podria canviar, he arribat a creure l’impossible,
m’han traït tants somnis que m’acaronaven mentre dormia.
En un sol instant vola, s’amaga i es perd,
en aquell moment un vendaval mou delicadament el cabell,
fa mirar cara a cara la patida realitat existent.
Potser vas ser jove i vas ser bonica,
algun cop vas ser tendre i vas ser única,
però avui la foscor t’envolta i t’ensorra.
Realitat, el pas del temps t’ha consumit,
tot ha canviat i t’has marcit.
Sovint el món es tenyeix de gris,
altres sóc jo, que m’enfonso al bell mig.
Malgrat les esquerdes de l’ànima,
brota suaument la dolça esperança.