Temo l’embenatge lent.
La perseverança d’allò que assegura esdevenir eficaç.
L’embolcall que determina el silenci
perquè asfixiarà el crit impronunciat.
Temo la impassibilitat de l’heura,
que creix solcant maons.
Temo les escletxes que obrirà i els plors que es filtraran.
Les humitats que envelliran els fonaments d’una ànima exhausta.
Habitatge de remors buides, colossals.
Mostra’l tot »
Encesa i manca, gira la palanca,
perversa i estreta, pel pom de la porta,
com de curta i tibada…!
com el fum de la nit quan no veu les paraules…
Sóc i ressóc i ressonant he deixat de ser
de l’ull en viu: la malifeta,
de l’adormit: l’últim dels planetes,
dels teus somnis? L’aviram de la gresca.
Mostra’l tot »
Sé que on tu ets no hi ha matins, no existeixen els somnis, ni brilla el sol. No hi arriba ningú fins allà, per molt que cridi el teu nom en mig de l’obscuritat tampoc em pots sentir. Vull apropar-me a tu i sentir-te de nou, sé que el camí es llarg i farragós, però no tinc por ni res a perdre. Puc encara sentir la teva olor al matí i assenyalar la teva figura dibuixada sota els llençols. Em desperto acaronant els teus cabells suaus víctima de la teva petjada en el meu cor. No puc desfer el nus que el temps ha deixat en les meves entranyes, ni puc volar entre els meus records per poder abraçar-te amb força. Sóc incapaç d’aprendre a viure sabent el que és aixecar-se als matins enlluernat pels teus ulls verds.
Intento sortir caminant sense aire ofegant-me per despertar d’aquesta vida, obrint els ulls en mig de la tempesta, lluitant contra els vents de ponent i contra mi mateix. No puc respirar, ni sentir la pluja i rellisco cada cop que intento arribar fins on m’esperes. L’equilibri és impossible i jo caic directe a l’abisme deixant tot de banda per tornar al teu costat.
Recordo amb precisió el primer dia que et vaig observar. Eres com un ocell lliure amb ales de colors. Colors vius, impactants i cridaners. Com els teus mitjons, un de cada color. A ratlles i estampats.
Els teus ulls eren negres, obscurs amb una claror definida. Viatjar en ells, per un moment, va ser una de les meves millors experiències que he viscut.
Mostra’l tot »
La foscor de l’habitació la feia esgarrifà, així que a les palpentes va obrir la finestra per deixar entrar l’oreig estiuenc que, com sempre, arrossegava el tènue perfum dels rosals del jardí. El seu lleuger xiuxiueig fou, aquella nit, la cançó de bressol que l’aclucà els ulls i se l’emportà al mon dels somnis…
Oníricament, va despertar volant sobre la mar, com un ocell, aprofitant la força del vent que l’alçava cap el cel insondable i estrellat. Però no per massa temps, doncs, aviat i qui sap per quina raó, el vent amainà i el seu cos translúcid començà a dibuixar estels sobre les manses aigües fins que l’acolliren les estranyes profunditats abismals d’aquell pèlag mandrós. El silenci sepulcral i les tenebres més obscures la rodejaren, tot i que no al fons d’aquell immens pou de foscor… Allà hi lluïa alguna cosa fugissera que la seduí…
Mostra’l tot »
“Lugete, o Veneres Cupidinesque!”
Catul 3,1
Mon chéri capitaine, no quedant ja en el món terres per conquistar, salpares direcció inexplorats oceans. I l’atzar volgué que, desafiant les tempestats que m’envoltaven, em trobessis entre l’agitada escuma, nua, tota vestida de nàufrag. Tu no ho sabies, i llavors jo no m’ho esperava, però la teva arribada feia temps, molt de temps, que pacientment l’expectava. I arribares. Arribares sí, per marxar-te. La meva salvatge aparença t’atragué, i t’espantà que pogués lligar-te.
Sense voler-ho en mi encontrares un tresor que no buscaves. Tan sols una mirada et bastà per saber on era el que, ben enterrat, sigil·losament jo amagava. Te’l vaig oferir, i te’l quedares.
Fruit del caprici fou acariciar-me la pell, besar-me-la, cremar-me-la. I el que començà com una insignificant espurna entre gegantines dunes desèrtiques, acabà esdevenint sense adornar-me’n en un poderós astre que, com el sol, flameja il·luminant l’obscuritat que acompanya la seva isolació desolada.
Petit gran amat, partires sense mi, sense ni avisar-me. Sabies que el meu destí és enfonsar-me. Com desitjaria no haver-te conegut i continuar esperant-te! Però no, encara no és massa tard. Gira el timó, capità. Torna a mi. Deixa que els meus ulls, com un far, et guiïn fins al port dels meus braços. Retorna. No veus com desitgen abraçar-te?
Aquí i ara, penso en tu, somio amb tu. Tu, i només tu, ets l’home a qui estimo, a qui puc confiar les virginals costes sagrades on habita l’amor, follia divina de l’ànima.
Mostra’l tot »
Més enllà dels meus ulls de gossa
abandonada, de les llàgrimes no vessades
que amb el temps han quallat,
de la maternal nit que els habita
per permetre’ls somiar…
Més enllà, veuràs la camuflada
salvatge devorant impetuoses
flames per evaporar les marees
imprevisibles que les petjades
del teu amor ofegat m’ha creat.
Perquè més enllà de tu, estic jo;
però més enllà de mi ja no sé qui sóc.
Només sé que vull viure el poema
que comença on acaba el punt del darrer vers,
vull expandir-me en els àtoms d’un reduït univers,
allà on el ignot més enllà del més enllà neix.