Entre l’anglès i déu.
Era el primer matí d’unes merescudes vacances, d’aquelles que et lleves a les 11 i tot i així, davant la manca de feina a fer, la teva ment continua adormida dins un cos sense percepció de l’espai, fet que promou els cops contra els marcs de les portes. Després d’un any acadèmic, el rebost havia quedat en un estat de contradicció: ple de les restes alimentícies en quantitats massa grans per fer menjar per un sol, i massa petites per fer-ne dos plats. Davant la situació, i la poca motivació per fer la despesa, el meu cap va començar a crear receptes, cadascuna més estrambòtica de l’altra, amb aquell paquet de farina, unes lentilles crues, les galetes maria i un parell de iogurts que, en primer lloc, havien d’estar a la nevera, i en segon, no recordava haver comprat.
Desistint de la possibilitat de fer del meu estil de cuina de restes una moda, vaig decidir vestir-me “de vacances”. Vaig calçar-me un pantaló pluriempleat com a pijama o xandall, segons l’ocasió, i la samarreta més gran que tenia, record carnavalesc d’una disfressa d’All Black…Quins temps, aquells! Els nois, com sempre, anaven de dones, i aquesta vegada havíem decidit donar-los-hi un context significatiu: ells serien les animadores -rol que ells interpretarien d’una manera òbviament sexual-, i les noies, els jugadors de rugbi.
El timbre em salvà just a temps de caure en records més lacrimògens. -Serà Carme, s’haurà deixat les claus, com sempre-.
La meva cara de “Quin-desastre-de-noia” va mutar immediatament en veure davant meu a dos homes, un xic inquietants, vestits de blanc i negre, que em miraven bocabadats, no sé si per la meva cara de poker o el meu aspecte, gens apropiat a l’una del migdia.
El més veterà es presentà com portador d’un missatge per a mi. Aquí és quan la meva cella començà a aixecar-se, en gest d’incredulitat. I a punt va estar de sortir-se’n del front, quan vaig sentir que el remitent era, ni més ni menys, que Déu.
-Perdoneu, no vull que ho mal interpreteu, però no m’interessa cap missatge de cap déu-, vaig contestar, amb aire d’aquella que no vol saber res del seu ex. Hauria d’haver afegit quelcom del tipus: qui es creu que és, després de tant de temps sense tenir notícies seves?
Però torno a dir, la meva ment havia penjat un cartell de “no molestar” fora de la seva porta, i jo no estava per grans discursos. Aprofitant el desconcert, els dos homenets continuaren: Ets atea? – Una pregunta així no hauria de fer-se abans de les 12 de la nit i sense al menys un got de vi al cos-.
La resposta fou una barreja d’afirmació i moviment d’ulls cap al cel, la típica posició “estic pensant” que adoptem durant un examen quan el professor es para al teu costat.
-Així doncs, no creus que hi hagi un Déu?-
-No m’interessa-. Vaig estar a punt de disculpar-me per la rotunditat de la frase, però vaig desistir, devien estar acostumats a coses molt pitjors. Tot i així, vaig notar certa desil·lusió a les cares dels meus interlocutors, sobretot la del més jove.
Suposo que van entendre la meva posició, o em van donar per perduda. No deixo de pensar si la samarreta que deia “All Black” havia tingut quelcom a veure, però tot seguit el més vell va traure una targeta de la butxaca de la seva camisa de mànigues curtes (es veu que Déu no dóna missatges sobre moda, pobrets meus).
-Si canvies d’opinió…- Sobre què, la seva forma de vestir, l’existència de Déu, els All Black i la seva relació amb les forces obscures…?
-… Gràcies- Cara d’ “haurem de cremar la targeta”.
- I també oferim cursos d’anglès gratis, si t’interessa…-
Aquesta cara és humanament impossible de descriure. És a dir, el missatge dels monocroms es podia sintetitzar com: no podem salvar-te de l’Infern, però te n’aniràs sabent la llengua de Shakespeare.
No puc dir que la visita no em va fer pensar. Serà que ells saben que l’Obscur és anglès?