Caprici litúrgic
La sang.
L’excés.
Les flors.
El ferro.
L’oblit.
El foc.
El cos.
L’agulla
de neptú.
El somni
lúcid
satura
els sentits.
La llum
ens crema
les venes
i ens obre
la porta
capricornial.
La sang.
L’excés.
Les flors.
El ferro.
L’oblit.
El foc.
El cos.
L’agulla
de neptú.
El somni
lúcid
satura
els sentits.
La llum
ens crema
les venes
i ens obre
la porta
capricornial.
- Què tal, com t’ha anat? – preguntava Maria a la seva amiga que acaba de tornar d’una entrevista de feina.
- Millor que no preguntis, estic decebuda totalment – li responia Elena deixant la seva bossa sobre la sofà.
- Pot ser que els requisits eren massa elevats, no? – volia suavitzar una mica la impressió dels resultats de la seva amiga que efectivament l’abaixaven la seva autoestima o almenys el seu humor habitual.
- No sé com dir-te… Però em sento no “encaixada” amb el temps actual. I no ho dic només per l’edat, encara que això també jugava el seu rol principal: veus, ara qui és més de 35 anys ja és “vell” – Elena es tranquil·litzava bevent el té i semblava que ja volia explicar alguna cosa més sobre la seva “caça” de feina.
Mostra’l tot »
Poeta decadent,
Melangiós esperes l’ eternitat…
Plasmant l’ estrident
Bellesa poètica,
D’un poema enrevessat