La vida son plecs que es van suggerint,
desconcertant el teu camí previ.
Arrels sortint com brots de destí.
Pot ser els veuràs com un abisme
i et donarà molta por apropar-te al aldarull,
recorregut…
però una vegada et llences al seu desig
sens la rialla esperançadora al cor.
El crit lliure surt com regal,
perquè heu escollit una elecció.
Un nou ventall mostra la seva amplitud,
com els ulls d’un nen exhaurit de tant jugar,
que no deixen mai de pensar en el demà .

La vida es com un sac ple de pedres que es porten a l’esquena.
I la llibertat tracta de llançar-les vora els estels o dins del mar,
en un lloc bonic tant per recordar com per oblidar.
Recordar els bons moments i les persones que estimes.
I oblidar lo que no vols proper durant el nou camí.

La vida es com un arc de San Martí, on conviuen en pau tots els colors.
La vida es la porta a la teva aventura. Es donar la mà al teu compromís amb tu
La vida son sempre les teves opcions i com ets es lo que has viscut fins ara.

Ho havia entès d’una vegada per totes. Ho havia captat, sabia de què es tractava el món. Havia vist la llum. Sí sí. N’estava plenament convençut aquesta vegada, no era com d’altres, que li semblava que sí però després era que no. S’havia passat tot l’estiu viatjant sol. Havia après a meditar i tenia la seguretat d’haver entès alguna cosa més que els altres no entenien. Tot de coses, les que havia entès, que de tan perfectes no podien explicar-se. Tenien relació directa amb el món, amb la natura, amb el cosmos, amb les persones i el cosmos, amb els animals i el cosmos, amb el animals i les persones, amb les persones i la natura. Havia captat com interaccionaven aquestes coses entre sí, havia vist la llum. Havia estat llum. Una llum que l’havia situat per damunt de tot i de tothom, en una altra dimensió.

Mostra’l tot »

Caminant per aquell dolç pas de roses
vaig conviure amb la felicitat
caminant per aquell pas de roses
contemplà la bellesa
Un moment com un segle es fa,
volent que no s’acabi mai
resem per que perduri a l’efimeria
sense contemplar l’inherent pas del temps.

Mostra’l tot »

Quan naixem, arribem a la vida d’una forma molt curiosa: ens passem nou mesos dins d’un espai tancat, vivint a costelles d’una altra persona que ens alimenta i ens dona els nutrients suficient per passar de ser un embrió a tenir forma humana. Després una força desconeguda ens pressiona per deixar aquella casa que hem utilitzat com a vivenda durant tant de temps. Una vegada estem a fora, una persona vestida de verd ens mira mentre plorem i, sinó, ens peguen dos copets al cul per que ho fem.

Més tard, des de que comencem a caminar fins que arribem als divuit anys ens dediquem a fer impossible la vida dels nostres pares, en que la família més propera pensa que “de petits te’ls haguessis menjat i ara te’n penedeixes de no haver-ho fet”. Aquest és el principi de les nostres relacions socials, que poden marcar el nostre futur. Encara que sembli mentida, els nens són molt cruels a l’escola, ja que qualsevol error pot fer que deixis de ser “un nen qualsevol” per ser “el friki”, “el mocos” o “el raro”. Existeix una lluita aferrissada per ser l’enveja de totes les nenes, que t’admirin i et vulguin imitar en tot.

Mostra’l tot »

Sento la remor del mar que s’escola per la finestra mig oberta, la llum del sol naixent encara es baralla amb les restes de la nit. Al girar-me observo el teu perfil entre ombres, et passo l’índex per la corba de la clavícula i et faig un lleu petó a l’ombro. Intento aixecar-me sense fer soroll per no despertar-te buscant a les palpentes de l’habitació els pantalons curts d’esport caminant de puntetes.

Mentre poso la cafetera al foc miro per la finestra com les onades repiquen amb força contra l’espigó i una pau m’assalta sense preavís amb una força que em deixa glaçat, tanco els ulls i respiro el fort aroma de la sal i el mar, em passo la llengua pels llavis i encara puc sentir-hi el teu gust dolç.

Mostra’l tot »

Neixes, creixes, vius, i morts. Quatre accions per les que passes a la vida, les quals tres d’elles no tornares a fer mai més. El cicle de la vida. Mai saps com serà la teva vida. Al principi de tot, quan ets un nadó, un nen o nena els pares t’ajuden a viure, a donar-te de menjar, a vestir-te, a acompanyar-te al col·legi, aprendre a no fer cas dels desconeguts, a ser agraït amb els altres, a compartir les coses, a ser bones persones… Quan vas creixent, descobreixes que la vida no és de color de rosa, és més que compartir un caramel amb el teu millor amic i això en el millor dels casos quan l’amic no t’ha pres el caramel i has anat corrents a la mama plorant-li. Quan entres a l’etapa de l’adolescència, veus la vida com un repte, intentant superar-te, intentant competir per ser la més maca o maco de tota la classe i sobretot per fer-te un lloc entre els populars, és important que el noi o la noia que t’agradi sàpiga que existeixes. I sobretot aquell primer petó que des de feia tan de temps que esperaves. Et comences a fer major i la mama més que un kit de supervivència et sembla la persona més pesada d’aquest món encara que saps que sense ella no podries viure. El tema germà o germana petit és un destorb i el teu germà o germana gran és el conseller o consellera oficial de la teva vida i al que vols assemblar-te. Els amics que fas son per sempre, les bogeries que faràs seran sempre recordades en innumerables ocasions, experiències mai viscudes, cançons que formaren part de la teva banda sonora personal…

Mostra’l tot »

Jo vaig donar llum a les vostres llavors
Vaig creure que de vosaltres en brollarien grans arbres
Permetí que creixéreu,
i ara en pago les conseqüències.

El verd intensíssim de les prades extenses.
El negre profund del bosc espès.
El vermell incandescents de les roques internes.
El blau marí del mar immens.

Tots ells commemoren la bellesa
Que m’ha sigut concedida
Si bé no per una gràcia divina,
Per un criteri amb gran saviesa.

Mostra’l tot »

Set del matí, a dalt!
Menjar escombraries, per a dins!
Somnis complerts, perdona no tinc temps!
Afecte als teus, sí, m’agradaria però sense estrès

Nens plorant, llàgrimes d’abandonament
Guerres naixents, si us plau posa’m més reconeixement!
¿I si fossis un àngel caigut del cel?
Sí, m’agradaria ser com un mico valent.

Mico menja, Mico forta,
Mico viu sense lamentacions.
Un petit robot creat per la pròpia naturalesa.
per viure i sentir, per creure i morir.
Por dóna el futur del teu avenir.
Mono home s’ha convertit, i és…
Tot càlcul i sense por a perdre,
El més valuós com la mateixa vida és.

La vida és filosofar,

és veure-ho tot amb negre optimisme.

Adonar-te que no necessites res,

però tens dret a voler-ho tot.

La vida és escriure tòpics en un poema;

i parlar massa…

sense tenir res a dir.

La vida és tenir mil idees sense pensar

i pensar molt per no tenir idees.

És tenir por i no tenir criteri.

És ser valent quan és massa tard.

La vida és voler que demà

torni a ser ahir.

La vida és cagar-la,

és encertar.

Plorar, pintar, saltar, parlar, estimar, voler, plorar, cantar, mirar, marxar, arribar, ajudar, deixar, volar, buscar, jugar, CRIDAR………………………………………………………………….

La vida és preguntar-se (un i mil cops): QUÈ ÉS LA VIDA?

Què en queda de tantes paraules escrites,
dels somnis cridats al vent
i de les mirades dormides enmig la nit?
Penso en els dies que passen sense adonar-me’n,
en els núvols que passen sense deixar rastre
i en les petges invisibles al temps.
Em pregunto quant val tot el que m’envolta
-si és que hi ha valor al meu voltant-.

Mostra’l tot »

Esdeveniments recents han acabat amb la paciència dels Déus.

Durant milers de milions d’anys, ells han contemplat amb ànsia l’evolució de la vida. Des de la formació dels primers àtoms a les estrelles primigènies, seguit pel naixement de les primeres molècules i éssers vius, fins arribar a la vida intel·ligent: l’ésser humà.

Els Déus no havien previst que el Temps, guardià de la clau de l’esdevenir, l’únic Déu entre tots els Déus posseïdor de la màgia, la intel·ligència i la paciència per fer possible el projecte de la vida, fos ara el seu opressor.

La culminació del projecte de la vida, la intel·ligència, ha pres consciencia de la seva pròpia situació a l’univers. Alhora, ha entès que la seva existència és efímera enfront del Temps. Fet que l’ésser humà no està disposat a acceptar.

La humanitat, en el seu afany per controlar el seu propi destí ha comès la imprudència de voler modificar les lleis que governen l’univers. El que no entenen les persones és que estan propiciant la seva destrucció.

Vet aquí el dilema dels Déus: ni tan sols la seva condició d’éssers suprems els capacita per afrontar amb seguretat una possible decisió.

Déu: Si els humans aconsegueixen la tecnologia que els permeti modificar les lleis de l’espai-temps, l’univers sencer es veurà condemnat a la destrucció!

Mostra’l tot »

Aquell matí vaig despertar-me amb gust a flors.

Al sortir al carrer, aquell gust a flors s’intensificà. Una esquerda al sòl va cridar la meva atenció. Semblava com si el món s’hagués trencat. I de l’interior del món sortia una olor a bosc, a arbres, a flors, a aigua, a vida.

Llavors, abans que les flors del meu alè s’apoderessin de mi completament, vaig recordar-me de tu, d’allò que vas dir-me aquella tarda a la platja, del teu tatuatge d’arbre sobre la teva pell, de les teves paraules amb gust a fruites del bosc. Vaig recordar que m’havies dit que algun dia, el bosc que palpita sota els nostres peus trencaria les capes de ciment i recuperaria la seva veu silenciada pel soroll de les nostres ciutats. Ara somric pensant en les teves paraules. Sempre havia sabut que eres un d’ells. Sempre havia sabut que eres una nenarbre.

Els de dalt estan movent els mobles
o canta una pantera negra
de dalt del campanar,
amb veu gelosa i atemorida per l’altura.

Els seus ulls negres profunds,
negres com la zenit de l’univers,
negres com el buit de l’ermita
o negres com aquest cel,
es barregen amb els meus
i plorem per l’absència de lluna.

“Per què no surt Ella, per què?
Per què es fosc i amb trons
i no hi ha ningú que hem baixi d’aquí?”

Mostra’l tot »