Una mentida llefiscosa va relliscar-me de la boca, fugitiva, en l’última paraula i va anar a petar, sense remissió, com substància enganxifosa i informe incrustació, al bell mig de la camisa.
Frenètic, vaig provar de exiliar-la immediatament del meu cos, foragitar la culpa mentre els meus contertulians m’exculpaven ignorant-me momentàniament, valent-me amb malaptesa d’uns dits precipitats que sempre m’han semblat una mica massa llargs.
Com hauria d’haver-me imaginat, per la seva voluble naturalesa, el nyap d’immundícia conglomerada va mudar sense escrúpols a la mà, i d’aquesta a l’altre, a la dreta, passant de dit en dit, per tornar-se així infinit.
Quin càstig de Deu! Quin destí maleït! En aquest precís moment! Amb tanta gent com hi havia aplegada en aquella plaça. Vaig optar, per donar-me una treva, d’amagar la mà a l’esquena.
Home, senyor Alcalde! Tant de gust! Em vaig haver de dirigir quan se’m va acostar. I en allargar-me la mà, no m’hi vaig poder negar; que quan me la va deixar anar, en la mà res més que mà.
Rescabalat vaig quedar a la vista de tots els que allí eren.

Mai més he tornar a saber-ne res, d’aquella mentida que vaig repudiar avergonyit, abandonada com va desaparèixer entre la multitud, en la mà d’aquell polític que esqueia saludant a tort i a dret a tothom a qui es trobava.
Potser l’hauria d’haver acceptat com a totes les altres, ser conseqüent, asseure-la al seu lloc. Tanmateix no demanen massa, les mentides, per ser dites.
Si us la trobeu no li digueu que la cerco en la paraula; No em deu haver perdonat encara d’ haver-me avergonyit d’aquella manera davant de tanta gent, negar-li l’oblit, i abandonar la seva ànima en la insolubilitat de la memòria.