Un altre cop arribava tard. Els llençols se m’enganxaven de manera que… Au va! No ens enganyem. No tenia ganes de llevar-me. Volia, simplement, anul·lar aquell dimecres insípid. Bé, sigui com sigui, a quarts d’onze ja era a la 210. Sí, a la classe de neuropsicologia amb en Sebastià Delbaño. En general, sóc una persona de remordiments, jo. De debò que sí.  Un dia em sabia tan de greu saltar-me classe que vaig trucar al dentista que no hi aniria. Però amb en Sebastià és diferent. Ai, si el veiéssiu…, és tot un personatge. Bé, un personatge… el terme “personatge” se sol aplicar a algú a qui, més o menys, tenim afecte. Diguem que ell és més aviat… patètic. Sí, patètic. Entra a classe amb aires de superioritat i amb roba de catedràtic però amb mirada de déu omniscient… Ai mare… Deixa les seves coses damunt la taula amb elegància d’aprovat que pretén ser d’excel·lent; fa un cop d’ull a les cares dels alumnes o espectadors i, finalment, emprèn els seus discursos ansiosos de ser admirats. El més curiós del tio aquest, però, és que tots els alumnes se l’escolten. Se l’escolten o, potser més aviat s’empassen paraula rere paraula com gossos assedegats. (Ernest, tira-li una goma, és el mínim que es mereix! Fot-li una xinxeta aviam si somriu…) És tan fàcil d’odiar, aquest tipus de gent…

El comediant s’apropa a les taules. Avui li ve de gust parlar dels seus últims grans llibres: “El llibre de l’amor i la mort”. Arribats aquí, em rendeixo. Entenc que altre cop hauré de dibuixar ciutats per desconnectar de tanta porqueria… És curiós, però mai m’he trobat ningú que tingui un entreteniment com aquest. Llapis, boli, goma i que comenci la pel·li:

Sobre un terreny hi faig un bosc, una plana amb camps, un riu que els regui; una ermita i una torre. De mica en mica, les cases de pagès s’hi van aplegant per quedar protegides, però era evident que, sense muralles, la cosa no aguantaria. Aviat, aprofitant la desfeta, l’astut comte de més amunt  aprofita per apropiar-se del que en resta (d’aquí el seu nom, “Peret lo Viu”).  Un tros enllà del poblet, el riu Zwart baixa cabalós, lent, però constant. Els ocells de la riba presumeixen dels refilets innocents, ignorants de la batalla. Què en saben ells del forner mort? Què en saben de l’ermita cremada? A aquesta ignorància feliç sembla haver-s’hi afegit un vilatà que jeu a l’ombra d’un salze. Està tranquil, sol. Agafa una espiga. L’examina amb detenció i l’encaixa entre les poques dents que li resten. Rumia, no té pressa. Agafa l’arc i encerta l’ocell més proper. La resta s’envolen, la piuladissa també. La caiguda d’aquell cos inert sobre l’aigua desperta ràpidament l’atenció de quatre carpes. Finalment, hi renuncien. El jove es despulla. Ara les botes, ara els mitjons, ara els pantalons, samarreta… Ho fa amb l’elegància pertinent. Sense delicadesa, però sense descura. Es fica a l’aigua. No perd de vista la tórtora que riubaixa morta. L’ocell, després de batre les ales reiterades vegades, ha sucumbit a l’empenta del riu.

Els ocells que han fugit del caçador s’han aturat a la bassa d’una masia. Circummiren silents. No hi ha cap perill i reprenen els cants. El masover els sent. Surt del llit i obre les finestres. A les muntanyes la neu fon ràpid. La primavera és imminent. Baixa fins l’estable i treu els bous amb què llaurarà els camps. Les últimes setmanes ha glaçat, però els rebrots dels arbres diuen que ja no hi tornarà. El sol marca migdia i les arades encara solquen amb força. En arribar al marge, s’atura. Lliga els bous a la figuera i dina. S’estira i el brogit de l’Zwart l’endormisca.

Miro el professor.

-Bé, i per acabar la classe d’avui, referent a la dicotomia de l’amor i la mort, només vull demanar-vos que retingueu la següent frase…

Torno al full.

Quan el sol afluixa, el masover es desperta, deslliga els bous de la figuera i reprèn la feina. De mica en mica, els camps van quedant pentinats. La terra, agraïda però cansada, acaba xuclant el sol vermell.

Torno a mirar el professor.

-Fins demà.