Abandonats per tothom, els catalans resisteixen sols contra l’embat dels exèrcits de Felip V, el primer Borbó a acomodar-se al tron espanyol. Per fer caure Barcelona amb rapidesa, organitzen un setge al voltant de les muralles. Però els barcelonins resisteixen heroicament, i durant més d'un any, gràcies als cossos professionals que dirigia el general Villarroel i gràcies a la Coronela, que és la milícia urbana que defensa la ciutat. Dues de les companyies més nombroses i actives són les d’Estudiants de Lleis i d’Estudiants de Medicina, Teologia i Filosofia, que lluitaran amb valentia i molts hi acabaran deixant la vida.

Amb la derrota de l'11 de setembre, les noves autoritats borbòniques ordenen el tancament immediat de la Universitat per evitar «la inconveniencia del gran concurso de estudiantes, que ya fueron en las turbaciones causa de motines, jefes de movimientos, tomando las armas con toda la frescura de su edad y travesura». La venjança no s'ha fet esperar.

Les dues companyies d'estudiants de la Coronela han escollit com a capitans el catedràtic de Lleis Marià Bassons i el de Medicina, Josep Fornés. Durant els combats de l'11 d'agost de 1714, precedent immediat de l'assalt de l'11 de setembre, Bassons i els seus homes hi tindran un paper clau. I això que no ho tenen fàcil: la Coronela té poc més d’un miler de soldats mobilitzats; els efectius borbònics 16.000.

Amb Bassons al capdavant, els estudiants de lleis inicien un atac contra els borbònics. Pugen per les barricades, buiden els fusells i es llencen a una lluita cos a cos amb l'única ajuda de baionetes i espases. Bassons mor en el combat i els pocs estudiants que encara sobreviuen carreguen amb tota la ràbia contra uns soldats que opten per fugir corrents. Els dirigents borbònics no creuen el que veuen: ciutadans i estudiants aturant un dels millors exèrcits del món. Una imatge que se’ls clava en l’orgull i que fa que es conjurin per vèncer: l'11 de setembre no es poden permetre una altra derrota.

Per a les universitats catalanes la desfeta de 1714 suposa l’exili d’un important nombre de professors «que han merecido ocupar cáthedras, audiencias, iglesias y otras dignidades» en terres d’Itàlia i de l’Imperi, com recordà anys després el jurista Josep Plantí, convertit en senador a Milà. També hi ha la dispersió d’un gran nombre d’alumnes, que en les dècades següents es graduaran a Osca, Iratxe o Tolosa de Llenguadoc. El que havia de ser un desterrament provisional a Cervera per motius d’ordre públic s’acabarà prolongant ni més ni menys que cent vint-i-tres anys.

Per la seva banda, el que havia estat l'edifici universitari de la Rambla acaba sent una caserna militar —el Quarter dels Estudis—, fins que l’any 1843 s’enderroca per aixecar-hi la porta d’Isabel II, que es mantindrà dempeus fins a l'any 1873.