Deia Torras i Bages que «lo dia que la universitat sia catalana començarà veritablement la renaixença de Catalunya». I és que els intel·lectuals del moment no veuen amb bons ulls el model d'universitat existent. Només cal llegir Enric Prat de la Riba, que opina que la universitat és un simple «negociat de coneixements científics» i un transmissor de la «cultura oficial».

Per treure la pols a una institució tan encarcarada, se celebren trobades com el Primer Congrés Universitari Català (1903), que reclama la creació de càtedres de Català —el gran desig de Pompeu Fabra—, de Dret Civil Català, d’Història de Catalunya, etc. L'ideal seria fundar una Universitat Nacional Catalana, però del Congrés en surt una iniciativa més modesta: crear estudis universitaris catalans paral·lels. Es prohibeix fer-los a la mateixa universitat i, per això, s'impartiran a l’Ateneu Barcelonès i al Centre Excursionista de Catalunya. Fins que arriba Primo de Rivera i ho atura tot.

La tardor de 1918, la pandèmia de la mal anomenada grip espanyola viu moments de molta virulència a Catalunya. La Mancomunitat instal·la controls sanitaris als ports i a les estacions de tren, l’Ajuntament de Barcelona tanca pous d’aigua i prohibeix la circulació de ramats per la ciutat. També tanquen escoles públiques i universitats per precaució. De fet, un jove Josep Pla —que havia començat estudis de Medicina i al final es llicenciaria en Dret— ha intentat anar a classe, però es troba les portes tancades:

«1918. 8 de març — Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. [...] Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada».

És la primera entrada del dietari de l’escriptor. Així comença El quadern gris. 
 

Amb la lluita obrera en ple apogeu —s'ha aconseguit la jornada laboral de vuit hores, si més no en l’àmbit teòric—, tant el rei Alfons XIII com la classe empresarial decideixen donar suport al cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera. I la repressió sobre la cultura i les institucions catalanes de la dictadura (1923- 1930) no es fa esperar: s'apallissen sardanistes, es cremen milers de llibres de les biblioteques catalanes, es tanca el camp del Barça i es clausura l’Orfeó Català a perpetuïtat.

Aquesta repressió també repercuteix en la Universitat. El rector, Andrés Martínez Vargas, practica una política discriminatòria i repressiva i això provoca la renúncia d’alguns professors, com és el cas del polític i escriptor Lluís Nicolau d’Olwer, autor de la primera història de la literatura catalana escrita íntegrament en català. Com la societat, la Universitat es va polititzant i s'evidencia la incompatibilitat entre els sectors immobilistes i oficialistes i les forces reformadores.