El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclama la República Catalana. Tres dies després, i a causa de les pressions exercides pel nou govern espanyol, l’Avi ha de fer marxa enrere i conformar-se amb el restabliment d'una institució que Felip V havia abolit al segle XVIII: la Generalitat. Tot i el gerro d'aigua freda, ningú perd el temps i de seguida s'autoritza l’ús del català a les aules i s'aprova la càtedra de Català que Pompeu Fabra tant desitjava.
El pas de gegant arriba el 1933, quan la Universitat de Barcelona assoleix l’autonomia. Aleshores, la institució passa a anomenar-se Universitat Autònoma de Barcelona, una denominació que —alerta!— no s'ha de confondre amb la UAB, centre que es fundarà a Bellaterra l'any 1968. Està naixent la universitat catalana moderna i certs sectors s'ho miren amb recel. La tensió entre progressistes i conservadors es palpa a tot arreu. Fins que Franco ho farà esclatar tot pels aires.
14 d’abril de 1931
Es proclama la República catalana i Macià designa una comissaria per regir el destí de la Universitat de Barcelona
1 de juny de 1933
La Universitat de Barcelona assoleix l’autonomia i pren el nom d’Universitat Autònoma de Barcelona
18 d'agost de 1933
Aprovació del nou Estatut de la Universitat
1934
Lema universitat
6 d'octubre de 1934
Proclamació de l’Estat català i supressió de l’autonomia universitària
Febrer de 1936
Retorn de l’autonomia universitària amb el triomf del Front Popular
19 de juliol de 1936
Els militars ocupen la plaça de la Universitat
Fins a aquell moment, el govern espanyol era el que nomenava els rectors de cada universitat. A partir d'ara serà un patronat, format per representants del Govern de la República, la Generalitat i el claustre universitari, qui tingui la potestat de nomenar el rector.
A més, es treballa en la redacció d'un estatut d’autonomia per la Universitat. En el seu redactat es veu l'aposta clara per construir un sistema d’ensenyament superior equivalent als de referència a Europa i per catalanitzar les aules. I aleshores, les forces conservadores posen el crit al cel. Com a mostra, aquestes declaracions del diputat José María Gil Robles:
«No es para nadie un secreto que esa universidad autónoma que hoy se va a conceder a Cataluña […] no será más que un instrumento de catalanización, mejor podríamos decir desespañolización, que acabaría con todo germen de cultura española dentro del ámbito a que alcanzara la actividad de la universidad catalana».
L’any 1933, l'arqueòleg i prehistoriador Pere Bosch Gimpera es converteix en el primer rector escollit democràticament pel Claustre. Basant-se en la defensa dels principis de l’Estatut, marca com a línia d’actuació prioritària la renovació del sistema docent, que vol professionalitzar al màxim. Demana més mitjans econòmics «para huir de la universidad burocrática, a la antigua, donde los jóvenes van a justificar una matrícula, y los profesores un sueldo, asistiendo unas horas fijas a unas aulas determinadas». I per això, considera necessari «crear seminarios, laboratorios, llenar de libros las bibliotecas, organizar viajes de estudios; infundir, en fin, al organismo universitario, esa vitalidad que es la que informa la universidad moderna».
A més, Bosch Gimpera impulsa tota una sèrie de reformes a l’Edifici Històric, que seguia pràcticament intacte des de la seva construcció i necessitava una bona rentada de cara.
Els nous corrents pedagògics també posaran l'accent en els viatges d'estudis. És el cas de l'organització d'un creuer pel Mediterrani el juny de 1933 amb el vaixell Ciudad de Cádiz. Hi van estudiants i professors d'arreu de l'Estat espanyol. De l'Autònoma de Barcelona s'hi sumaran un molt jove historiador Jaume Vicens Vives i estudiants com l'escriptor Salvador Espriu, el prehistoriador Joan Maluquer de Motes, el poeta Bartolomeu Rosselló Pòrcel o la bibliotecària Mercè Montañola.
Durant dos mesos, la universitat es converteix en una aula flotant. Viatges com aquest marcaran tota una generació d’intel·lectuals catalans. L'esperit renovador es respira arreu.
Poc després de la tria de Bosch Gimpera com a rector, alguns professors de la Facultat de Medicina organitzen un motí al qual s'afegiran catedràtics d’altres facultats. La revolta culmina amb la publicació d'un manifest, l’anomenat Manifest dels 41, on s'exigeix al Patronat el compliment de les disposicions que garanteixen l’ús del castellà a la universitat. Els signants presenten el document al Claustre el 22 de gener de 1934. En un informe intern, el Patronat descriu el grup com a «antiguos servidores de la dictadura llenos siempre de fobia catalana y los más intransigentes en catalanismo».
En realitat, rere la protesta s’amaga un intent de disminuir les atribucions del Patronat per mantenir intactes els privilegis que fins ara havien tingut els professors i que, amb la modernització del sistema, s'havien anat perdent pel camí.
El Patronat també elabora el Reglament administratiu de la Universitat, amb la finalitat de professionalitzar les tasques administratives i de gestió i alliberar als degans i secretaris de les facultats d’aquestes funcions perquè puguin dedicar-se plenament a la docència. Es tracta de la creació d’un nou cos de professionals, que avui coneixem com la PTGAS (personal tècnic de gestió i administració i serveis). El 1936, el conseller de Cultura aprovarà l’equiparació del personal de la Universitat amb el de la Generalitat i s’estableixen les condicions del seu horari laboral
Aquesta foto va aparèixer publicada per il·lustrar l'article «Elogio de la muchacha estudiante», un article signat per l'esportista, poeta i periodista Anna Maria Martínez Sagi el juliol de 1933 i publicat a la revista Nuevo mundo el 18 d’agost de 1933. És un grup d’estudiants a la zona que connecta els dos patis, i que avui forma part del jardí central.
L’autora fa una proclama en defensa de la dona universitària:
«A la Universidad han llegado Hilda, Carmen, Isabel, Silvia, Maruja... Muchachas de “hoy”. Sano el cuerpo, fortalecido en los deportes; rico de espíritu, cultivado en los libros. Muchachas de “hoy”. Sin artificios y sin pose. Sin romanticismos fin de siècle, sin falsos prejuicios y sin vanas hipocresías. Hilda, Carmen, Isabel: muchachas en flor, esperanza del mañana. Buenas camaradas y excelentes compañeras. Inteligentes, valerosas, alegres. Estudian por vocación. Un admirable deseo de superación cultural, un elevado anhelo de perfección, de mejoramiento, de progreso, les ha conducido hasta las Universidades. Estudian..., estudian... con fe, con entusiasmo, con fervor. Toda la vida —su vida, rica ya en realidades, y más rica aún en promesas— al servicio de una idea».
Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Autoria: Pau Lluís Torrents
Fins aleshores, el lema de la Universitat de Barcelona ha estat «Perfundet Omnia Luce», que es podria traduir com "la universitat —o el saber— ho omple tot de llum". Però l'any 1934, i per iniciativa de Bosch Gimpera, s'hi afegeix una paraula més: llibertat. A partir d'ara, el lema de la Universitat Autònoma serà «Libertas perfundet omnis luce», és a dir, «La llibertat il·lumina totes les coses amb la seva llum», fent al·lusió a la llibertat que donen el pensament i el judici crític.
La iniciativa no agradarà a tothom. Personalitats com el metge i escriptor Gregorio Marañón recriminen a Bosch la modificació del lema: «Hemos de evitar el herir la susceptibilidad de nadie y sobre todo utilizando la Universidad para pequeñas actitudes políticas.No hagamos niñerías. […] Lo que “perfunde” el saber es la Universidad i no la Libertad, i a eso debemos aspirar en nuestra Universidad».
El 1934 obre el bar de la Universitat. La creació de l’aleshores anomenada cantina escolar va ser una gran novetat, i l’espai va esdevenir un dels principals àmbits de socialització, ja que era el lloc de reunió habitual d’estudiants, professorat i altres membres de la comunitat universitària.
Com a reacció al nou govern de dretes d’Espanya i a les amenaces contra l’autonomia catalana, Lluís Companys proclama l'Estat català el 6 d’octubre de 1934. Davant d'aquest fet, els nous governants troben l'excusa perfecta per suprimir l'autonomia universitària. A més, i fent cas d'una denúncia falsa de col·laboració amb la «rebel·lió militar contra el govern de la República», empresonen el rector Bosch Gimpera i a membres del Patronat com Pompeu Fabra. Els tanquen en un vaixell ancorat al port de Barcelona. És el Ciudad de Cádiz, la mateixa nau que havia servit per fer el creuer pel Mediterrani. Mentrestant, a la Universitat agafen les regnes els professors més reaccionaris.
El febrer de 1936, i gràcies al triomf electoral del Front Popular, es retorna l’autonomia universitària i els càrrecs al rector i als membres del Patronat. La calma, per això, dura poc. El 19 de juliol de 1936 un grup de militars ocupa la plaça de la Universitat.
El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclama la República Catalana. Tres dies després, i a causa de les pressions exercides pel nou govern espanyol, l’Avi ha de fer marxa enrere i conformar-se amb el restabliment d'una institució que Felip V havia abolit al segle XVIII: la Generalitat. Tot i el gerro d'aigua freda, ningú perd el temps i de seguida s'autoritza l’ús del català a les aules i s'aprova la càtedra de Català que Pompeu Fabra tant desitjava.
El pas de gegant arriba el 1933, quan la Universitat de Barcelona assoleix l’autonomia. Aleshores, la institució passa a anomenar-se Universitat Autònoma de Barcelona, una denominació que —alerta!— no s'ha de confondre amb la UAB, centre que es fundarà a Bellaterra l'any 1968. Està naixent la universitat catalana moderna i certs sectors s'ho miren amb recel. La tensió entre progressistes i conservadors es palpa a tot arreu. Fins que Franco ho farà esclatar tot pels aires.
14 d’abril de 1931
Es proclama la República catalana i Macià designa una comissaria per regir el destí de la Universitat de Barcelona
1 de juny de 1933
La Universitat de Barcelona assoleix l’autonomia i pren el nom d’Universitat Autònoma de Barcelona
18 d'agost de 1933
Aprovació del nou Estatut de la Universitat
1934
Lema universitat
6 d'octubre de 1934
Proclamació de l’Estat català i supressió de l’autonomia universitària
Febrer de 1936
Retorn de l’autonomia universitària amb el triomf del Front Popular
19 de juliol de 1936
Els militars ocupen la plaça de la Universitat
La nova universitat, font de "desespañolización"
Una història singular
Fins a aquell moment, el govern espanyol era el que nomenava els rectors de cada universitat. A partir d'ara serà un patronat, format per representants del Govern de la República, la Generalitat i el claustre universitari, qui tingui la potestat de nomenar el rector.
A més, es treballa en la redacció d'un estatut d’autonomia per la Universitat. En el seu redactat es veu l'aposta clara per construir un sistema d’ensenyament superior equivalent als de referència a Europa i per catalanitzar les aules. I aleshores, les forces conservadores posen el crit al cel. Com a mostra, aquestes declaracions del diputat José María Gil Robles:
«No es para nadie un secreto que esa universidad autónoma que hoy se va a conceder a Cataluña […] no será más que un instrumento de catalanización, mejor podríamos decir desespañolización, que acabaría con todo germen de cultura española dentro del ámbito a que alcanzara la actividad de la universidad catalana».
Bosch Gimpera, el primer rector escollit democràticament
Una història singular
L’any 1933, l'arqueòleg i prehistoriador Pere Bosch Gimpera es converteix en el primer rector escollit democràticament pel Claustre. Basant-se en la defensa dels principis de l’Estatut, marca com a línia d’actuació prioritària la renovació del sistema docent, que vol professionalitzar al màxim. Demana més mitjans econòmics «para huir de la universidad burocrática, a la antigua, donde los jóvenes van a justificar una matrícula, y los profesores un sueldo, asistiendo unas horas fijas a unas aulas determinadas». I per això, considera necessari «crear seminarios, laboratorios, llenar de libros las bibliotecas, organizar viajes de estudios; infundir, en fin, al organismo universitario, esa vitalidad que es la que informa la universidad moderna».
A més, Bosch Gimpera impulsa tota una sèrie de reformes a l’Edifici Històric, que seguia pràcticament intacte des de la seva construcció i necessitava una bona rentada de cara.
Els nous corrents pedagògics també posaran l'accent en els viatges d'estudis. És el cas de l'organització d'un creuer pel Mediterrani el juny de 1933 amb el vaixell Ciudad de Cádiz. Hi van estudiants i professors d'arreu de l'Estat espanyol. De l'Autònoma de Barcelona s'hi sumaran un molt jove historiador Jaume Vicens Vives i estudiants com l'escriptor Salvador Espriu, el prehistoriador Joan Maluquer de Motes, el poeta Bartolomeu Rosselló Pòrcel o la bibliotecària Mercè Montañola.
Durant dos mesos, la universitat es converteix en una aula flotant. Viatges com aquest marcaran tota una generació d’intel·lectuals catalans. L'esperit renovador es respira arreu.
El manifest dels 41, professors contra el català... i contra la pèrdua de privilegis
Poc després de la tria de Bosch Gimpera com a rector, alguns professors de la Facultat de Medicina organitzen un motí al qual s'afegiran catedràtics d’altres facultats. La revolta culmina amb la publicació d'un manifest, l’anomenat Manifest dels 41, on s'exigeix al Patronat el compliment de les disposicions que garanteixen l’ús del castellà a la universitat. Els signants presenten el document al Claustre el 22 de gener de 1934. En un informe intern, el Patronat descriu el grup com a «antiguos servidores de la dictadura llenos siempre de fobia catalana y los más intransigentes en catalanismo».
En realitat, rere la protesta s’amaga un intent de disminuir les atribucions del Patronat per mantenir intactes els privilegis que fins ara havien tingut els professors i que, amb la modernització del sistema, s'havien anat perdent pel camí.
Neix el PTGAS
Una història singular
El Patronat també elabora el Reglament administratiu de la Universitat, amb la finalitat de professionalitzar les tasques administratives i de gestió i alliberar als degans i secretaris de les facultats d’aquestes funcions perquè puguin dedicar-se plenament a la docència. Es tracta de la creació d’un nou cos de professionals, que avui coneixem com la PTGAS (personal tècnic de gestió i administració i serveis). El 1936, el conseller de Cultura aprovarà l’equiparació del personal de la Universitat amb el de la Generalitat i s’estableixen les condicions del seu horari laboral
Aquesta foto va aparèixer publicada per il·lustrar l'article «Elogio de la muchacha estudiante», un article signat per l'esportista, poeta i periodista Anna Maria Martínez Sagi el juliol de 1933 i publicat a la revista Nuevo mundo el 18 d’agost de 1933. És un grup d’estudiants a la zona que connecta els dos patis, i que avui forma part del jardí central.
L’autora fa una proclama en defensa de la dona universitària:
«A la Universidad han llegado Hilda, Carmen, Isabel, Silvia, Maruja... Muchachas de “hoy”. Sano el cuerpo, fortalecido en los deportes; rico de espíritu, cultivado en los libros. Muchachas de “hoy”. Sin artificios y sin pose. Sin romanticismos fin de siècle, sin falsos prejuicios y sin vanas hipocresías. Hilda, Carmen, Isabel: muchachas en flor, esperanza del mañana. Buenas camaradas y excelentes compañeras. Inteligentes, valerosas, alegres. Estudian por vocación. Un admirable deseo de superación cultural, un elevado anhelo de perfección, de mejoramiento, de progreso, les ha conducido hasta las Universidades. Estudian..., estudian... con fe, con entusiasmo, con fervor. Toda la vida —su vida, rica ya en realidades, y más rica aún en promesas— al servicio de una idea».
Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Autoria: Pau Lluís Torrents
La «niñería» de la llibertat
Una història singular
Fins aleshores, el lema de la Universitat de Barcelona ha estat «Perfundet Omnia Luce», que es podria traduir com "la universitat —o el saber— ho omple tot de llum". Però l'any 1934, i per iniciativa de Bosch Gimpera, s'hi afegeix una paraula més: llibertat. A partir d'ara, el lema de la Universitat Autònoma serà «Libertas perfundet omnis luce», és a dir, «La llibertat il·lumina totes les coses amb la seva llum», fent al·lusió a la llibertat que donen el pensament i el judici crític.
La iniciativa no agradarà a tothom. Personalitats com el metge i escriptor Gregorio Marañón recriminen a Bosch la modificació del lema: «Hemos de evitar el herir la susceptibilidad de nadie y sobre todo utilizando la Universidad para pequeñas actitudes políticas.No hagamos niñerías. […] Lo que “perfunde” el saber es la Universidad i no la Libertad, i a eso debemos aspirar en nuestra Universidad».
Un moment molt esperat: el bar obre les portes
Una història singular
El 1934 obre el bar de la Universitat. La creació de l’aleshores anomenada cantina escolar va ser una gran novetat, i l’espai va esdevenir un dels principals àmbits de socialització, ja que era el lloc de reunió habitual d’estudiants, professorat i altres membres de la comunitat universitària.
El rector, a la presó
Una història singular
Com a reacció al nou govern de dretes d’Espanya i a les amenaces contra l’autonomia catalana, Lluís Companys proclama l'Estat català el 6 d’octubre de 1934. Davant d'aquest fet, els nous governants troben l'excusa perfecta per suprimir l'autonomia universitària. A més, i fent cas d'una denúncia falsa de col·laboració amb la «rebel·lió militar contra el govern de la República», empresonen el rector Bosch Gimpera i a membres del Patronat com Pompeu Fabra. Els tanquen en un vaixell ancorat al port de Barcelona. És el Ciudad de Cádiz, la mateixa nau que havia servit per fer el creuer pel Mediterrani. Mentrestant, a la Universitat agafen les regnes els professors més reaccionaris.
El febrer de 1936, i gràcies al triomf electoral del Front Popular, es retorna l’autonomia universitària i els càrrecs al rector i als membres del Patronat. La calma, per això, dura poc. El 19 de juliol de 1936 un grup de militars ocupa la plaça de la Universitat.