Enguany farà 50 anys que vaig començar el seguiment de les àligues perdigueres a Catalunya, són anys! Probablement un dels seguiments més antics per aquesta espècie i potser d’àligues al món. Tot això em porta a quan acabava el batxillerat i vaig descobrir el primer niu i parella al costat de casa, Sant Llorenç del Munt i és el que em va captivar a conèixer l’espècie. Posteriorment l’any 1982 vaig fer la tesina amb l’espècie a la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig continuar amb la tesi doctoral a la Universitat de Barcelona on en Xavier Ferrer i en Jacint Nadal em van acollir, finalitzant-la l’any 1991. Aleshores aquestes activitats de recerca van ser en part finançades per la Caixa de Sabadell i la CIRIT (Generalitat de Catalunya) i en gran part per la meva butxaca. Després vaig aconseguir una plaça de professor ajudant i posteriorment de titular a la mateixa Universitat. Durant aquests anys vam poder veure un gran declivi de l’espècie el que ens va dur a realitzar el primer treball de demografia juntament amb el Dr. Santi Mañosa amb qui vam comparar diverses poblacions europees, publicat el 1997 a la revista Biological Conservation. Amb aquest investigador que es va incorporar a l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB vam publicar diversos articles claus de la biologia i conservació de l’espècie en revistes internacionals. També vam dissenyar i aplicar per primera vegada en l’espècie marques i anelles de lectura a distància per tal d’identificar als individus així com per primera vegada a Europa vam marcar individus amb transmissors. El marcatge amb anelles i marques a Catalunya va comportar que les associacions franceses de conservació de la natura i Ministeri de Medi ambient d’aquell país em contractessin per desenvolupar-ho a tota la població francesa el 1990, que vaig recórrer des del Rosselló fins a la Provença. Des d’aleshores fins avui dia cada any a França s’han individualitzat tots els polls nascuts, així com també a diferents àrees ibèriques. Aquestes metodologies han estat les que han permès obtenir paràmetres biològics i demogràfics claus gràcies al quals avui dia podem tenir les estimes que es publiquen i per tant poder desenvolupar mesures de conservació eficients. Les tasques de recerca i de conservació es van poden desenvolupar gràcies al suport incondicional de Bodegues Torres (1992-2014) una de les entitats que hi va posar no tan sols recursos sinó molta feina per part dels seus directius en convèncer administracions i parts interessades que havien de prendre mesures de conservació. La Diputació de Barcelona també ha estat durant tots aquests anys un organisme clau en el finançament i també en l’aplicació de mesures territorials de conservació i gestió en especial als seus parcs naturals on cal recordar diversos presidents d’aquesta corporació que van encarregar els primers estudis sobre l’electrocució i establir acords de correcció de línies elèctriques. Finalment els projectes competitius del Ministerio Educación o els seus homòlegs posteriors Ministerio de Ciencia e Innovación que van ser claus per a realitzar les recerques de les àrees de campeig, demografia, noves tecnologies moleculars per estudi de la dieta, i altres.
Durant aquest període l’EBC va desenvolupar recerques i també accions de conservació importants especialment referents a la conservació dels hàbitats on viuen les àligues amb diverses Fundacions com la Caixa de Catalunya-La Pedrera, la Diputació de Barcelona i altres, i plans de mitigació de l’electrocució i col·lisió pioners a Catalunya amb les entitats esmentades així com les companyies Endesa, Red Elèctrica de España, Electra Caldense, Estabanell y Pahissa amb l’ajut aleshores del Dr. Albert Tintó que es va incorporar a l’EBC, juntament amb l’Àlex Rollan i Rafel Bosch llicenciats en Ciències Ambientals i en el seguiment de camp en Francesc Parés. Probablement l’aplicació d’aquestes mesures, la seva divulgació als col·lectius implicats va ajudar a fer un tomb important a la població d’àligues que després d’una disminució continuada des dels anys 80s i accentuada els anys 90s i va atènyer uns mínims l’any 2000 amb uns 60 territoris ocupats quan a finals dels anys 70s s’estimava amb 90, el que significa un 30 % de davallada. Es a partir d’aleshores que la població territorial de forma lenta però constant va començar a recuperar-se fins avui dia en que hi ha pràcticament el mateix nombre de territoris que inicialment als anys 70s. Fou a partir de l’any 2007 que l’EBC va incorporar el Dr. Antoni Hernández aleshores com a personal tècnic contractat doctor i avui dia professor cosa que va permetre continuar amb els seguiments de les àligues i marcatges, així com desenvolupar anàlisis novedoses metapoblacionals i d’estimes de supervivència. Aleshores es va determinar que la població catalana d’àligues no era autosostenible ja que patia d’una mortalitat adulta i juvenil molt elevades i que probablement no disminuïa més per que incorporava immigrants de poblacions més sanes. L’any 2010 es va incorporar Jaime Resano, que va desenvolupar la tesi sobre aspectes de dieta de les àligues a través de noves metodologies com els isòtops estables que mai s’havia emprat en aquesta espècie i raríssimament en rapinyaires. Es van realitzar aproximacions multipoblacionals de relació entre la dieta i els paràmetres demogràfics assenyalant que l’abundància d’algunes preses als territoris i en la dieta com el conill era clau per que les àligues tinguessin una bona reproducció i supervivència. Posteriorment es van aconseguir projectes internacionals amb la MAVA Foundation, on es van realitzar implementacions predictives de suports elèctrics perillosos en territoris de les àligues d’elevada mortalitat per tal de mitigar l’electrocució i així convertir territoris que en el seu moment eren pous a ser territoris autosostenibles. A través de treball conjunt entre la Generalitat de Catalunya, les companyies elèctriques i l’EBC-UB es va predir la perillositat de milers de suports elèctrics en territoris de les àligues i així es va poder començar a realitzar les correccions en les àrees i suports prioritaris. L’any 2020 va incorporar-se a l’equip en Jaume Badia, el qual va realitzar la tesi doctoral sobre l’espècie realitzant aspectes de modelatge demogràfic de tot el seguiment de més 40 anys de les àligues a Catalunya per mitjà de models IPM (models poblacionals integrats) a processos BIDE (naixement, immigració, mort i emigració). Aquestes anàlisis han proporcionat un pas molt rellevant en l’enteniment del funcionament en general de les poblacions i en aquest cas de les àligues perdigueres a Catalunya durant tres estats poblacionals diferents: de disminució, estabilitat i d’augment de la població. Gràcies a la robustesa de les dades recollides i les anàlisis s’han pogut estimar com en poques vegades en un vertebrat les taxes d’emigració i immigració, claus per estimar l’autosostenibilitat de la població catalana i per tant en gestió i conservació.
Al llarg d’aquests 50 anys s’han realitzat prop de dos centenars de publicacions científiques i de divulgació, col·laborat amb desenes d’administracions i empreses, gestors del territori, ONGs, propietaris i realitzat exposicions per a estudiants de primària i batxillerat, divulgat a la Societat i als medis. També s’han implementat accions de conservació sobre el territori. Els resultats han estat molt satisfactoris tant per la recerca, per la conservació de l’espècie. Moltes són les persones, col·lectius, propietaris, estudiants que hi han participat i han fet possible les tasques, entre elles els Agents Rurals i els guardes i tècnics de la Generalitat i Diputació de Barcelona. Avui la població sembla haver-se recuperat però apareixen amenaces molt rellevants com l’empobriment dels hàbitats de muntanya on niuen i l’artificialització i degradació dels de plana, el que fa que les àligues hagin d’instal·lar-se en àrees hiperhumanitzades on pateixen taxes elevades de mortalitat i baixes de fertilitat. Cal estar amatents als nous canvis i escenaris que s’albiren al nostre territori i poder respondre adientment als nous reptes per tal de conservar aquesta espècie que és testimoni i indicadora del nostre benestar i de la biodiversitat.
Joan Real
Sabadell, 25 de març de 2025