accés obert

Ineficiències, defectes i pràctiques fraudulentes a la comunicació científica: obrint el focus més enllà de les revistes i congressos depredadors

Cristóbal Urbano
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)


Elliott, Tracey (dir.) (2022). Combatting predatory academic journals and conferences. Working Group: Abdullah Shams Bin Tariq, Susan Veldsman, Asfawossen Asrat Kassaye, Enrico M. Bucci, Ana María Cetto, Victorien Dougnon, Stefan Eriksson, Lai-Meng Looi, Shaher Momani, Diane Negra, Rabab Ahmed Rashwan, Marcos Regis da Silva. [Washington, DC]: InterAcademy Partnership (IAP). 125 p. ISBN 978-1-7330379-3-8. Disponible a: <https://www.interacademies.org/publication/predatory-practices-report-English>. [Resum en castellà a: https://www.interacademies.org/publication/predatory-practices-summary-Spanish]. [Consulta: 15/09/2022].


Després de molts anys de manca de protagonisme de les organitzacions internacionals de governança de la ciència (Unesco, International Science Council [ISC], Committee on Publication Ethics [COPE], etc.) en el debat i el combat de les publicacions depredadores, des de 2019 s’observa una major preocupació per donar un enfocament més sistèmic com a resposta al problema de les revistes i congressos depredadors, en els quals es pot publicar gairebé qualsevol cosa a canvi del pagament corresponent. Un exemple d’això seria el COPE discussion document: predatory publishing (2019), que posa de manifest aquesta implicació, al mateix temps que visualitza el retard amb què es va abordar aquest enfocament més institucional. Des que el 2010 Jeffrey Beall1 va encunyar el terme predatory open-access publishers la comunitat acadèmica i els investigadors dedicats a l’estudi de la comunicació científica han prestat molta més atenció que les organitzacions internacionals a un tema que ha estat, i segueix sent, conflictiu en el context de debat sobre el futur de l’accés obert. 

Per això ens hem de felicitar perquè la InterAcademy Partnership (IAP), organització que opera com a xarxa mundial de més de 140 acadèmies de ciències, enginyeria i medicina, hagi intervingut. El 2020 la IAP va posar en marxa aquest estudi de dos anys de durada els objectius del qual eren millorar la comprensió de les revistes i els congressos depredadors, la seva prevalença i impacte, els factors que els alimenten i les formes eficaces de combatre’ls. És a dir, identificar intervencions practicables i eficaces que poguessin frenar i ajudar a combatre el preocupant augment de les revistes i els congressos depredadors, com també oferir recomanacions a les principals comunitats interessades en aquest sentit. Es tracta d’un estudi encarregat per la IAP, les recomanacions de la qual es consideren opinions de l’equip de treball i que, de moment, no han derivat en l’aprovació de cap statement oficial de la IAP per fixar la seva posició.

Si bé en el títol de l’informe podem veure que es pretén lluitar contra les revistes i congressos acadèmics depredadors, una de les seves principals aportacions és la constatació de la necessitat de superar el clixé que representa l’adjectiu «depredador/a» aplicat a editorials, revistes o congressos, i reflexionar sobre el concepte i abast d’aquest terme. Durant tot el treball, es percep clarament la necessitat d’obrir el focus de l’anàlisi per reflectir un ventall de disfuncions i males pràctiques editorials, o d’organització de reunions científiques, que superen els límits del terme predatory en el sentit inicial que el va encunyar Beall. 

Cal que recordem que es tracta d’un qualificatiu d’èxit amb el qual Beall va aconseguir posar el focus sobre els predatory open-access publishers, en referència a editorials open access (OA) de nou encuny amb un model de negoci basat en els APC (article processing charges) i que van anar apareixent sota l’empremta de casos d’èxit i solvència editorial com ara BioMed Central el 2002 o PLOS el 2003. Ara bé, a diferència d’aquests casos nascuts en països desenvolupats i que es van considerar legítims, les publicacions a las quals es feia referència amb el qualificatiu predatory es caracteritzaven per la seva baixa qualitat i les seves pràctiques poc ètiques, si no fraudulentes. Beall va constatar un gran creixement de nous editors, sense cap tradició, amb equips editorials sense reconeixement científic i que no garantien una revisió rigorosa per peer-review; editors que sota l’impuls del model del gold OA van veure l’oportunitat de negoci en els APC. La «presa a caçar» que va justificar l’ús del qualificatiu predatory es corresponia amb aquells autors pressionats per publicar amb rapidesa, disposats a pagar una quantitat relativament petita, sense prendre en consideració la qualitat de les revistes, ja fos per desconeixement o per voluntat conscient de publicar costés el que costés.

Per contra, l’informe de la IAP posa negre sobre blanc sobre que les pràctiques fraudulentes que Beall va qualificar com a «depredadores» –amb un biaix negatiu cap a tot el moviment d’accés obert amb gust a prejudici (Beall, 2013), cal dir-ho– són una manifestació més, però no l’única, dels problemes d’integritat i eficàcia que presenta el sistema de comunicació científica. Es tracta d’un ventall de problemes aguditzats en els nostres dies, però que sota circumstàncies diferents es remunten com a mínim als anys trenta del segle XX. Sense anar més lluny, podem recordar que la «crisi» de les revistes científiques ja era un tema de debat entre els investigadors d’aquella època, un problema que John Desmond Bernal va saber posar de relleu amb tota cruesa a la seva obra The social function of science: «the very bulk of scientific publications is itself delusive. It is of very unequal value; a large proportion of it, possibly as much as three-quarters, does not deserve to be published at all, and is only published for economic considerations which have nothing to do with the real interests of science.» (Bernal, 1939, p. 118).

Ara bé, especialment des de principi del segle XXI s’ha produït una acceleració del panorama canviant de la ciència, amb l’aparició de nous actors en l’ecosistema de comunicació i registre documental del coneixement, com també noves disfuncions pròpies d’una època de creixement espectacular del nombre d’investigadors i de publicacions al món. Les declaracions sobre accés obert de Budapest, Bethesda i Berlín dels anys 2002 i 2003 es podrien considerar tant causa com conseqüència d’aquella acceleració. Aquests canvis són el resultat de la transformació digital que viu la ciència i que ha provocat que moltes institucions i empreses editores clàssiques cerquin models de negoci nous per trobar el seu lloc en el nou escenari de l’accés obert, i que ho facin en competència amb una gran diversitat de nous actors, alguns dels quals també tenen una descarnada orientació comercial. 

Tal com destaca l’informe de la IAP, totes aquestes transformacions no estan exemptes de riscos per a la integritat de la ciència. La inflació de revistes i reunions científiques, la insuficiència de recursos per al correcte funcionament dels sistemes de peer-review, la priorització del benefici econòmic davant dels valors de la ciència basats en el bé comú, quan es combinen amb sistemes d’avaluació dels investigadors que estimulen la quantitat sobre la qualitat de les publicacions, així com l’ús descontextualitzat i poc responsable de mètriques, són, com diu el capítol 5 de l’informe, «The systemic drivers of predatory practices». És a dir, són el brou de cultiu per a tot un espectre de pràctiques editorials i d’organització de congressos que van de les formalment i funcionalment deficients fins a les decididament fraudulentes, passant per les èticament qüestionables. De forma reiterada a l’informe s’afirma que el risc d’aquestes pràctiques, en graus i formes diverses, existeix tant entre editors i organitzadors nadius de la nova era digital, com entre aquells tradicionalment considerats com a establerts i legítims.

Per això, per als autors de l’informe, s’ha de fugir de la classificació binària (predatory vs. non-predatory) tant de les revistes com dels congressos i, per aquesta raó proposen al capítol 2 el que denominen «A spectrum of predatory practices». Plantegen el que diversos autors havien assenyalat temps enrere: la dificultat de trobar una definició de consens sobre aquest tipus de publicacions i trobades, com també la distorsió que genera el seu ús a l’hora de realitzar el judici binari sobre la seva naturalesa depredadora. L’originalitat d’aquest enfocament d’espectre rau en el fet que usa tot un conjunt exhaustiu i detallat de rúbriques per mostrar als autors el risc que impliquen els comportaments problemàtics observables en set tipus de mitjans, ja siguin revistes o congressos: els fraudulents, els enganyosos, els de baixa qualitat, els de baixa qualitat inacceptable, els de baixa qualitat prometedora, els de qualitat qüestionable i els de qualitat. 

Aquest ventall de set possibilitats evita l’enfocament dual de blanc o negre que, com hem dit, l’informe proposa abandonar. De totes formes, el capítol 2 té en compte en bona mesura les diverses rúbriques d’anàlisi de revistes, i en menor mesura de congressos, dedicades a identificar binàriament casos que poguessin ser exemples de depredació. Entre els exemples de rúbriques que l’informe pren en consideració es podrien citar les que va utilitzar Beall al seu dia, o les que utilitza actualment el directori Cabell’s en l’elaboració de blacklists; també les que, per exemple, usa el DOAJ o Latindex en el manteniment dels seus whitelists. 

Juntament amb les conclusions i recomanacions (capítol 6 ) a les quals ens referirem posteriorment, es podria dir que les aportacions clau de l’informe es troben en els capítols als quals ja ens hem referit: el capítol 2, dedicat a realitzar propostes d’anàlisi de l’espectre de pràctiques problemàtiques, superant la manca de consens sobre la definició de revistes i congressos depredadors; i el capítol 5, on es tracten els factors i elements que creen les condicions per tal que aquestes pràctiques problemàtiques prosperin. 

Un cop ja comentats els dos capítols que es podrien considerar clau, cal fer referència a altres apartats de l’informe i la seva organització. En primer lloc, es pot dir que es tracta d’un text llarg, a vegades repetitiu i una mica heterogeni, que té un ordre de presentació discutible: per exemple, resulta sorprenent que l’anàlisi dels drivers que ajuden a explicar la proliferació del fenomen aparegui cap al final (capítol 5), deslligat del que es planteja al principi del text al capítol 1 sota l’epígraf «The growth and prevalence of predatory journals and conferences». Es poden observar molts elements de connexió amb el que es tracta al capítol 5, al ser un apartat on es realitza una introducció per contextualitzar el fenomen objecte d’estudi mitjançant una interessant revisió bibliogràfica.

També es presenten els resultats d’una enquesta mundial a investigadors (Capítol 3, «A global survey of researchers») on van participar 1.872 investigadors de 112 països; una mostra petita, fa l’efecte, malgrat que té una bona distribució territorial. Als entrevistats no se’ls va oferir una definició més o menys acotada del que l’estudi considerava revista o congrés depredadors, però se’ls va preguntar pels seus efectes, la forma d’identificar-los o les raons per les quals havien publicat en aquestes revistes i congressos, cas que ho recordessin. Per bé que el mostratge, el qüestionari i la forma d’aplicar-lo presenten llacunes i aspectes millorables, els resultats son útils i rellevants ja que existeixen molts pocs estudis d’àmplia cobertura geogràfica on es pregunti directament als investigadors per la seva relació amb el fenomen predatory publishing. Una de les dades més impactants que presenta l’enquesta és que un 14 % dels entrevistats va manifestar haver publicat en una revista depredadora o haver participat en un congrés depredador. L’extrapolació d’aquest percentatge a una població mundial de 8,8 milions d’investigadors segons dades de la Unesco per al 2018, apunta l’existència d’un mercat potencial per als mitjans depredadors d’uns 1,2 milions d’autors, la qual cosa dona una idea de la dimensió del problema.

A continuació, el capítol 4 «Existing tools and interventions to combat predatory practices» presenta el panorama dels principals actors que es dediquen a produir eines, directrius i polítiques públiques, o materials de formació i de conscienciació, que poden orientar la presa de decisions d’autors i institucions. Es mencionen blacklists i whitelists, checklists de verificació, programes formatius i regulacions institucionals, si bé és cert que la visió de conjunt que es percep de tots aquests recursos i eines és de dispersió: es conclou que manquen intervencions globals sòlides, amb una major implicació de les organitzacions responsables de la governança mundial de la ciència.

Finalment, es formulen vuit conclusions principals que serveixen per agrupar un valuós conjunt de recomanacions, vinculades a cadascun dels stakeholders rellevants i temporalitzades per a la seva execució de forma immediata, en els pròxims 6-12 mesos, o més llarg termini, en dos o tres anys. Resulta molt útil la presentació de les mateixes recomanacions agrupades també segons aquests stakeholders: 1) comunitat investigadora (autors, supervisors, mentors); 2) institucions d’educació superior, incloses les universitats; 3) organitzacions multilaterals; 4) acadèmies; 5) finançadors de la recerca i ministeris de recerca; 6) editors; 7) biblioteques i serveis d’indexació; i 8) associacions i òrgans de congressos.
En síntesi, es tracta d’un informe necessari i oportú, però que arriba tard i que presenta alguns problemes d’estructura i d’argumentació. A més, resulta sorprenent que al mateix temps que suposa una esmena a la totalitat de l’ús indiscriminat del terme predatory, els autors de l’informe el continuen utilitzant de forma profusa al llarg de tot el text, començant pel títol de l’informe i del títol de bona part dels capítols. Bé vaja, que ens segueix mencionant el terme que es vincula amb un aspecte parcial del problema, quan el que realment resulta rellevant, com el mateix informe tracta de destacar, és la necessitat d’analitzar la salut del sistema de comunicació i registre de la ciència en la seva integritat, amb una visió de 360 graus.


1 Hem traçat l’establiment del terme a l’article que va publicar al The Charleston advisor amb el títol «’Predatory’ open-access scholarly publishers» (Beall, 2010) i on explicava a què es referia amb aquesta denominació: «These publishers are predatory because their mission is not to promote, preserve, and make available scholarship; instead, their mission is to exploit the author-pays, Open-Access model for their own profit. They work by spamming scholarly e-mail lists, with calls for papers and invitations to serve on nominal editorial boards. [...]. Also, these publishers typically provide little or no peer-review. In fact, in most cases, their peer review process is a façade.» 
Es tracta d’un terme que apareix també a les llistes de «potential, possible, or probable predatory scholarly open-access publishers» que Beall mantenia dins del seu blog Scholarly open access: critical analysis of scholarly open-access publishing i que va estar operatiu fins el 2017 (Disponible a Internet Archive). 


Referències

Beall, Jeffrey (2010). «’Predatory’ open-access scholarly publishers». The Charleston advisor, vol. 11, no. 4, p. 10-17. 

Beall, Jeffrey (2013). «The open-access movement is not really about open access». TripleC: communication, capitalism & critique: open access journal for a global sustainable information society, vol. 11, no. 2, p. 589-597.  

Bernal, John Desmond (1939). The social function of science. London: George Routledge & Sons. 429 p. Disponible també en línia.

COPE Council (2019). COPE discussion document: predatory publishing.

 

© Imatge inicial de Gerd Altmann a Pixabay.

Les revistes diamant: creant una comunitat global i noves infraestructures

Marta Serrat-Brustenga
ORCID 0000-0002-7765-5254
Servei de Biblioteques, Publicacions i Arxius
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)


Ancion, Zoé; Borrell-Damián, Lidia; Mounier, Pierre; Rooryck, Johan; Saenen, Bregt (2022). Action Plan for Diamond Open Access. [Brussel·les]: Science Europe. 8 p. Disponible a: <https://doi.org/10.5281/ZENODO.6282402>. [Consulta: 06/09/2022].



Quan un investigador vol publicar els resultats de la seva recerca té múltiples opcions de publicació en accés obert. Les revistes d’accés obert diamant, que no cobren als autors ni als lectors, permeten una publicació sense barreres ni embargaments i, per tant, esdevé una via molt atractiva que, a més, permet complir amb els requisits actuals dels principals ens finançadors de la recerca.

El febrer de 2022, va tenir lloc el Diamond Open Access Workshop. Els experts que hi van participar, amb el suport de les entitats COAlition S, Science Europe, ANR i OPERAS, van donar forma als quatre eixos principals de l’Action Plan for Diamond Open Access. El punt de partida d’aquest pla d’acció és l’OA diamond journals study, ressenyat en aquest Blok per Miguel Navas, que dibuixa de forma prou precisa l’ecosistema de les revistes diamant.

Quo vadis scholar publishing?

Maria Boixadera
Coordinadora de Publicació Acadèmica
Biblioteca per a la Recerca
Biblioteca i Recursos d’Aprenentatge
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)


Opening the record of science: making scholarly publishing work for science in the digital era (2021). International Science Council. Paris: International Science Council. Disponible a: <http://doi.org/10.24948/2021.01>. [Consulta: 11/07/2022].


L’informe ressenyat presenta els resultats de la primera fase del projecte sorgit d’una consulta entre els membres de l’International Science Council (ISC) sobre el futur de la publicació científica, aspecte inclòs dins del seu pla d’acció 2019-2021.

Inicialment preparat com a document de discussió on hi han participat grups de treball internacionals, ha passat per tres fases de revisió: una d’inicial duta a terme per un grup d’experts, una segona duta a terme per tres fòrums virtuals amb membres de l’ISC i una tercera per un grup d’experts més ampli i provinent de l’Acadèmia Nacional de les Ciències dels Estats Units. Fetes aquestes revisions ha estat lliurat i sotmès a acord al Comitè de Direcció de l’ISC.

L’informe s’adreça a la comunitat i institucions científiques i té l’objectiu estratègic de proposar una visió compartida dels principis i prioritats del sistema de difusió dels resultats de la ciència i proporcionar les bases per iniciar un canvi de paradigma que aporti beneficis a tots els agents implicats.
 

Què és l’International Science Council (ISC)?

El Consell Internacional de la Ciència és una organització no governamental que aplega més de 200 entitats i associacions científiques internacionals i organitzacions científiques nacionals i regionals que inclouen consells acadèmics i de recerca. La visió estratègica d’aquesta entitat és que la ciència és un bé públic global i la seva missió és la d’actuar com a veu global per a la ciència, exposant-ne el seu valor, estimulant la recerca internacional sobre aspectes d’interès global, articular coneixement científic sobre aspectes de domini públic, promovent l’avenç continuat i equitatiu del rigor científic, la creativitat i la rellevància a tot el món i defensant la pràctica de la ciència responsable i lliure. 

Accés obert i tecnologia: les palanques per la transformació del sector

Fa bé l’informe de recordar per què és important publicar els resultats d’investigació tot emmarcant-la dins de la Declaració Universal dels Drets Humans segons la qual sabem que tothom té el dret de participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, de gaudir de les arts i de compartir en favor de l’avenç de la ciència i els beneficis que se'n deriven.

I en aquest context, ens recorda que des de bon inici la publicació científica juga un paper essencial a l’hora de preservar i difondre els resultats de la recerca científica amb dos grans objectius: en primer lloc permetre la lectura i consulta de la informació per part d’aquells interessats, i en segon lloc ha de permetre que allò publicat pugui ser reproduït i testejat per altres membres de la comunitat científica com a pràctica per donar compte del rigor i manteniment dels estàndards de qualitat del sector.

Tanca la posada en valor de la publicació acadèmica, fent recordatori dels principis que la defineixen: 

  • I. Hi hauria d'haver un accés obert universal al registre de la ciència, tant per als autors com per als lectors.
     
  • II. Les publicacions científiques haurien de portar llicències obertes que permetin la reutilització del text i la mineria de dades.
     
  • III. La revisió d’experts, rigorosa i continuada, és essencial per a la integritat del registre de la ciència.
     
  • IV. Les dades/observacions que sustenten la publicació d’una veritat científica haurien de ser també simultàniament publicades.
     
  • V. S'ha de mantenir el registre de la ciència per garantir l'accés obert a les generacions futures.
     
  • VI. S'han de respectar les tradicions de publicació de les diferents disciplines.
     
  • VII. Els sistemes s'han d'adaptar a noves oportunitats en lloc d'incorporar infraestructures inflexibles.

Quins models de publicació coexisteixen actualment?

El repàs evolutiu dels diferents models que han sorgit al llarg del temps per donar lloc a la publicació acadèmica permet tenir la visió global dels models que encara coexisteixen actualment, i per a tots ells l’informe aporta crítiques i necessitats d’actuació per afavorir-les o per suprimir-les. De sobres són coneguts els aspectes qüestionables dels models comercials i com de contraris són al bé comú: la perversió del factor d’impacte i com repercuteix a generar un cercle viciós d’efectes econòmics contraproduents i contraris als principis anteriors; el model en què el lector paga per llegir, que imposa peatges de caire econòmic i que insisteix sobre les desigualtats a escala global entre els diferents països que fan recerca. 

En el cas del model d’accés obert, és evident la contribució que ha aportat per caminar cap a un nou model. Ara bé, el mapa evolutiu de les diferents rutes de l’accés obert evidencia positivament com han augmentat les revistes que opten per la ruta daurada i la ruta híbrida, però com a apunt negatiu també s’observa que, en contrapartida al que es podia esperar, no han disminuït en conseqüència les revistes d’accés tancat (model comercial). Per altra banda, en el cas del model en què l’autor paga APC (article processing charges), l’informe critica l’adopció i pràctica del model; és contrari als principis de publicació acadèmica i caldria desestimar-ne l’ús. Gràcies a la guia revisada del Pla S, es deixa clar a tota la comunitat que el pagament d’APC no és l’únic model per fer possible l’accés obert i sol·licita transparència i justificació pel que fa a les diferents i sovint altíssimes tarifes proposades pels editors; de nou és un model que contribueix a establir peatges per a la difusió de la ciència.

Un segon bloc de models que poden fer possible l’avenç de l’accés obert són les societats acadèmiques, els repositoris institucionals i els repositoris de preprints. Tenen en comú que són projectes amb voluntat col·lectiva, que impliquen accions coordinades, economies d’escala i espais comuns de treball, tots ells molt beneficiosos i molt coherents amb els principis mencionats més amunt. Iniciatives interessants com SPA-OPS (Society of Publishers Accelerating Open Access and Plan S), Open Library of Humanities, Coalition Publica, OpenEdition Journals, COAR, bioRxiv, SciELO, Redalyc, Latindex, AGRIS o CLACSO, són un bé per anar construint alternatives als models imperants. Una menció especial per a la iniciativa Pubfair que complementa els repositoris i aporta la infraestructura necessària per publicar en accés obert.

Cal reservar un espai d’anàlisi per al model de publicació de la ciència per via de llibres i monografies. És de nou interessant conèixer què genera el sector mateix per contrarestar el descens de les vendes i sumar-se a l’accés obert sobretot en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials. Apareixen models com els book processing charges (BPC), però alhora també les editorials universitàries han apostat per publicar col·leccions de llibres en accés obert amb iniciatives molt interessants com OAPEN-Online Library and Publication Platform, COPIM, Open Books Publishers, OpenEdition Books, SciELO Books, TOME i CLACSO’s Open Access Books. I per millorar la visibilitat d’aquest tipus de productes de recerca, existeix també el Directory of Open Access Books. En aquest cas, el dilema principal és el model de negoci que pot fer possible l’accés obert a llibres i monografies. En aquest sentit, la iniciativa Opening the Future es valora important. 

Finalment, les pràctiques predatòries s’identifiquen com la principal amenaça i risc que pot frenar o fins i tot fer fracassar aquest canvi de paradigma. La principal víctima és la comunitat investigadora que pot trobar dificultats per poder identificar aquestes pràctiques, i en aquest punt ja s’avança que la InterAcademy Partnership (IAP) està treballant en un projecte amb aquest objectiu.

I la publicació de les dades de recerca?

Sabem que les dades de recerca són un valor a l’alça en el procés de publicació de la recerca i aquest informe hi insisteix dedicant-hi el quart capítol, en què exposa la necessitat de seguir els principis FAIR, però també de seguir diferents models i pràctiques a l’hora de publicar les dades com és:

  • a) Publicar les dades.
     
  • b) Publicació binària: publicar tant l’article com les dades que l’han fet possible.

Igualment exposa que la dificultat més gran actualment és incloure el cicle de les dades (i dades FAIR) dins del cicle existent de la recerca. Aporta exemples de pràctiques d’èxit en aquest punt com són ESFRI, DARIAH, CESSDA i CLARIN. Diposita en les entitats publicadores un rol importantíssim a l’hora d’assegurar les bones pràctiques per vincular/enllaçar les dades de recerca amb les publicacions.

Les barreres per a l’accés obert

L’informe dedica el cinquè capítol a analitzar les principals barreres per a l’avenç de l’accés obert. Aquestes barreres són ja prou conegudes pel sector, però és d’utilitat visualitzar-les com a barreres per a l’accés obert i no tant com a problemàtica endèmica del cicle de la recerca. Aspectes com el model d’avaluació, incentius i mètriques basats en valors bibliomètrics o factors d’impacte són contraproduents no només per a l’acadèmica sinó també per a l’accés obert. 

Gràcies a la iniciativa DORA i la Declaració de Leiden, el sector pot aspirar a avançar cap a un nou sistema d’indicadors. El peer review és un dels principis clau, però no del tot infal·lible ja que en cas de passar a remunerar-se (reivindicació habitual) pot contribuir a posar en crisi la qüestió de confiança, rigor i qualitat. Per tant, és clara la posició de l’informe a desestimar-ne la pràctica. Ara bé, la tecnologia pot aportar opcions interessants a considerar per millorar l’eficiència del procés com pot ser utilitzar sistemes de machine learning per revisar els fitxers de dades de recerca, o bé sistemes d’intel·ligència artificial per assumir una part o tot el procés de peer review. Poden semblar revolucionàries, però valdrà la pena poder llegir resultats de proves pilot en aquest sentit. 

La necessitat d’abandonar el model exclusiu de la publicació sota copyright i incloure l’ús de les llicències Creative Commons ja és una barrera i una solució prou coneguda i utilitzada i alliberar les patents sobretot en els casos del bé comú, com ha demostrat la pandèmia. En aquest punt, reivindica la necessitat de les biblioteques i els centres de recerca de jugar un paper clau a l’hora de proporcionar accés a la informació a les llicències existents i les seves implicacions, per facilitar que el personal investigador pugui prendre decisions informades a l’hora de publicar la seva recerca.

Aspectes menorment tractats són les barreres lingüístiques en relació a les bases de dades que indexen tota la producció científica a escala internacional, on és prioritari l’ús de l’anglès. Finalment, desgrana el debat entre cost i preu pel que fa a fer possible l’accés obert, demanant una revisió dels marges de benefici existents actualment essent excessivament dispars i poc transparents. Consideren també una barrera la signatura dels big deals i apel·la a demanar una major transparència per part dels publishers sobre la informació de costos i que es pugui fer a escala de la revista i no tant a escala global de publisher.

La tecnologia com a oportunitat per maximitzar la transformació

A banda de contribuir a fer més eficient el procés i reduir costos, la pràctica de la publicació científica en l’àmbit digital demana incorporar noves pràctiques digitals com són proporcionar infraestructures enllaçades en el si del cicle de recerca per facilitar la traçabilitat, recuperabilitat i la localització dels registres al llarg de tot el cicle. Igualment, existeix l’oportunitat de desenvolupar models de negoci que puguin aportar valor afegit a la gestió del cicle de la recerca. La tecnologia o el món digital obre pas a plataformes digitals comercials per a la ciència provinents de projectes de recerca impulsats per la comunitat acadèmica que busquen professionalitzar-se en forma de noves empreses. I en aquest sentit, el món digital torna a posar a primer terme el debat tal vegada més profund que pot dur a terme la comunitat científica i que és la governança d’aquestes infraestructures digitals i l’entesa entre vocació pública i benefici privat. I la posició de l’informe és clara a favor del que ja estableix SPARC, que no és més que reivindicar que les institucions acadèmiques han de retenir el control de la infraestructura digital, les dades i l’analítica de les dades. És l’única opció que permet preservar la publicació de la recerca com a bé públic i d’interès comú.

Passem a l’acció

D’acord amb tot el que exposa l’informe, resol un últim capítol per focalitzar les qüestions prioritàries on cal concentrar l’acció en els propers anys, i que no són altres que:

  1. L’estructura del mercat de la publicació acadèmica: és necessitat imperiosa que el mercat evolucioni cap a una estructura que optimitzi el valor de la ciència, idealment sota els models econòmics mixtos que puguin adaptar tota varietat de necessitats i circumstàncies, implicant-hi tant agents públics com privats, i on els publishers actuen com a proveïdors al servei dels autors sobre tres criteris: els valors (els principis), el servei i el preu.
     
  2. Les oportunitats digitals: cal apostar principalment pels formats digitals de publicació dels objectes de recerca, incloure les dades de recerca, l’ús de llicències obertes, repositoris i sistemes d’intel·ligència artificial.
     
  3. Governança: a banda de reivindicar i no perdre poder en relació amb el govern de les infraestructures, és recomanable establir una unitat de mercats digitals per a la publicació científica per evitar monopolis o pèrdues de control.
     
  4. Context i acció per al canvi: tot procés de canvi necessita construir un nou context i establir un full de ruta. En aquest sentit l’ISC es posiciona com un agent actiu que treballarà per aquest objectiu de manera global, conjunta i inclusiva.  

© Imatge inicial de Gino Crescoli a Pixabay

L’efervescència de les preprints

Remedios Melero
Instituto de Agroquímica y Tecnología de Alimentos (IATA)
Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)


Puebla, Iratxe; Polka, Jessica; Rieger, Oya Y. (2022). Preprints: their evolving role in science communication. ATG LLC (Media). VII, 74 p. Disponible a: <https://doi.org/10.3998/mpub.12412508>. [Consulta: 29/05/2022]. 


El llibre es divideix en nou capítols amb una extensa bibliografia al final de l’obra. El primer comença fent un recorregut històric del sorgiment dels servidors de preprints i del seu ús com alternativa a una ràpida difusió dels avenços científics. Malgrat que, actualment, existeixen nombrosos servidors de preprints, aquesta monografia se centra en BioaRxiv, ArXiv, Research Square i SSRN

El 1991, Paul Ginsparg va crear el repositori de preprints Arxiv a través d’una llista de distribució que va passar al web el 1993. L’SSRN es va crear el 1994 per facilitar la distribució de treballs abans de la seva publicació formal, i el 1997 es va crear Repec amb l’objectiu de millorar la comunicació científica en economia. No obstant, en disciplines de ciències de la vida no van tenir èxit fins al 2013, any en què es van crear el PeeJ Preprints i el Bioarxiv, i va ser el 2016 quan ASAPbio va contribuir a coordinar i conjuminar esforços per a l’adopció de les preprints en matèries de ciències de la vida.

La implantació de l’open access a les universitats europees. Cosa de les biblioteques?

Antonio Eleazar Serrano-López
Universidad Carlos III Madrid


Morais, Rita; Berghmans, Stephane; Gaillard, Vinciane (2022). A closer look at Open Access to research publications in European universities: follow-up to the 2020-21 EUA Open Science survey. Brussels: Geneva: European University Association. 20 p. Disponible a: <https://www.eua.eu/resources/publications/1002:a-closer-look-at-open-access-to-research-publications-in-european-universities.html>. [Consulta: 20/04/2022]. 


L'informe A closer look at Open Access to research publications in European universities presenta els resultats de l'enquesta de l'European University Association (EUA) sobre accés obert per a 2020/2021. Aquesta enquesta pretén respondre tres preguntes fonamentals: Com monitoritzen les universitats les activitats d'accés obert? Com pretenen implementar el Pla S? I, quines mesures han adoptat per fomentar la implementació de l'accés obert? La EUA porta des de 2014 tractant de respondre aquestes i altres preguntes relacionades amb l'accés obert a les universitats, que en aquest període han mostrat un interès creixent, per bé que el nombre d'universitats amb polítiques concretes d'accés obert no ha augmentat significativament (actualment un 54 %), tot i que moltes d'elles (un 37 %) assenyalen que les estan desenvolupant.

Pàgines

Subscriure a RSS - accés obert