Margarida Castells Criballés
El passat 13 d’octubre, al vestíbul principal de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, es va inaugurar l’exposició Escriptors africans:
http://www.ub.edu/cultura/activitats/exposicions/escriptors-africans
En aquest lloc trobareu el calendari d’activitats programades al voltant de l’esdeveniment: visites guiades i taules rodones. L’exposició dura fins al dia 20 de novembre i la comissària n’és la lingüista Dra. M. Carme Junyent. Tot seguit afegeixo un enllaç a la noticia en la qual, al costat del text, es reprodueix una imatge de la coberta del catàleg (edicions del Rec; 218 pàgines), que també es pot adquirir en llibreries (25€) i que inclou bastants més autors, i autores, que els escollits (54 en total, sinó m’he descomptat) per a la mostra visual:
https://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2022/10/025.html
Es tracta de la plasmació d’un projecte del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Facultat de Filologia i Comunicació que, a banda del suport de la UB, ha comptat amb el d’altres entitats com ara el PEN català, la Xarxa Vives d’Universitats o l’Ajuntament de Barcelona. Per a més informació, i per a altres activitats relacionades amb l’exposició –i en les quals es pot participar en línia–, consulteu:
https://www.gela.cat/doku.php?id=escriptorsafricans
En la “Presentació” del catàleg (p. 7), M. Carme Junyent explica: “L’exposició no ha tingut mai la voluntat de ser exhaustiva. Ni tan sols representativa, i per això hem partit de les aportacions més properes –des d’obres traduïdes fins a coneixedors locals. Vam demanar a una colla d’especialistes que ens fessin una llista de tots els autors que creien que havien de ser en aquest projecte. A partir d’aquí vam demanar-los col·laboració, però també en vam demanar a editors, llibreters, traductors, escriptors i lectors.”
És necessari, doncs, tenir en compte aquesta explicació a l’hora de fer valoracions dels resultats, ara ja ben visibles, del projecte. Jo mateixa vaig participar-hi com a col·laboradora elaborant fitxes per a la secció de literatura àrab contemporània d’àmbit africà. Segons el model que se’m va indicar, la fitxa havia de contenir: una nota biogràfica sobre l’escriptor; un fragment d’obra; una anècdota o una informació que ajudés a entendre la seva personalitat i, finalment, un altre fragment d’obra en què hi apareguessin menges, ja que la cuina africana seria un fil conductor important de l’exposició. La tasca fou molt complicada, com podeu imaginar, i plena de limitacions –per començar, les relatives als meus coneixements, també condicionats per qüestions subjectives com ara els gustos personals. Un dels criteris de selecció, d’acord amb la meva especialitat, era prioritzar la llengua àrab, i alhora procurar que els escollits tinguessin obra traduïda, si no al català o al castellà, almenys a alguna altra llengua europea de les més conegudes en el nostre entorn, perquè… com, sinó, donar a conèixer novel·les, assaigs o poemes a un públic que no pot llegir-los en àrab? Aquest fet fonamental, l’existència de traduccions accessibles, ja va reduir considerablement la meva llista inicial. Al capdavall, vaig elaborar 13 fitxes: deu autores i autors en llengua àrab, un autor marroquí i una autora tunisenca que escriuen en francès, i una autora marroquina que escriu en castellà. Totes i tots els que vaig proposar són presents en el llibre, però a l’exposició només n’hi ha un: l’escriptor sudanès (en llengua àrab) Tayyeb Saleh, amb obra traduïda al castellà.
Cal reconèixer que l’amplitud de la matèria d’aquest projecte del GELA és enorme: abasta la literatura de tot un continent, l’africà, d’una diversitat cultural i lingüística tan esbalaïdora com fascinant. En el revers de dos plafons de l’exposició, per cert, així com entre les pàgines 190 i 195 del catàleg, hi ha una llista de 50 llengües africanes i, sota el nom de cada llengua, els noms de literats que pertanyen a l’àmbit lingüístic de cadascuna:
Tanmateix i de manera previsible, resseguint els plafons de l’exposició aviat s’observa el predomini de les llengües ‘colonials’ més recents com a vehicle d’expressió literària dels autors africans contemporanis: anglès, francès i portuguès majoritàriament, però també amb presència de l’espanyol / castellà (en relació a Guinea Equatorial sobretot). Quant a l’Àfrica del nord, l’àrea ‘mediterrània’ del continent, l’àrab hi és llengua de conreu literari amb una tradició antiga i molt arrelada. Considerar l’àrab llengua ‘colonial’ –com es va qualificar aquesta llengua en l’acte d’inauguració de la mostra– és problemàtic, si més no en el context de la història moderna i, en especial, pel que fa a les regions del Magrib on el francès ocupa aquesta categoria amb tots els honors, i encara avui és la llengua literària de no pas pocs autors magribins, com bé demostra la selecció del GELA. És clar que si anem més enrere en la història, potser sí que es podria emprar aquest adjectiu per a l’àrab en relació a altres llengües d’aquesta zona com ara l’amazic, atès que la conquesta islàmica del segle VII suposà també l’arabització cultural de la regió. Des d’aleshores, les diferents variants d’amazic s’han mantingut vives en la parla, però el seu ús escrit o en la literatura anomenada ‘culta’ és força recent.
Limitant-nos al contingut de l’exposició, quins són els escriptors africans en llengua àrab que hi apareixen amb fotografia i fitxa completa? Són quatre, tres escriptors: Taha Hussein (Egipte), Naguib Mahfuz (Egipte) i Tayyeb Saleh (Sudan del Nord), i una escriptora: Nawal El Saadawi (Egipte). En el seu moment, vaig descartar l’elaboració de fitxes sobre el degà de la literatura àrab (Hussein), el Nobel àrab (Mahfuz) –primer i únic, fins ara, atorgat a les lletres àrabs– i ‘la’ feminista àrab (El Saadawi) preferida pels mitjans occidentals. Intuïa que algú de l’entorn del GELA s’encarregaria d’incloure’ls i, per sort, així ha sigut. A continuació, especifico els noms de les autores i els autors africans en llengua àrab que hom pot trobar ressenyats en el catàleg (a banda del sudanès Tayyeb Saleh): Latifa Zayyat (Egipte), Salwa Bakr (Egipte), Imad Abu Saleh (Egipte), Hamdi Abu Golayyel (Egipte), Basma Abdel Aziz (Egipte), Ibrahim al-Koni (Líbia), Najwa Bin Shatwan (Líbia), Ahlam Mostaganemi (Algèria), Bensalem Himmich (Marroc) i Mohamed Xukri (Marroc; la fitxa del qual és obra de Pere Comellas). Dels magribins que escriuen en francès, vaig confeccionar les fitxes del narrador marroquí Mahi Binebine i de la poeta tunisenca Amina Saïd, però n’hi ha més que han entrat en el projecte. A l’exposició, per exemple, podem veure dos noms de gran projecció internacional via la francofonia: Tahar Ben Jelloun (Marroc) i Assia Djebar (Algèria). A l’últim, també vaig recollir les dades de la poeta Lamiae El Amrani, nascuda a Tetuan, la qual normalment escriu en castellà tot i que, ocasionalment, ella mateixa tradueix els seus poemes a l’àrab.
Pel que fa a l’amazic, tots els autors que figuren en el catàleg també formen part de l’exposició. N’hi ha dos representants: la marroquina Asmaa Aouattah i l’algerià Salem Zenia, ambdós residents a Catalunya des de fa anys i autors de publicacions en amazic i català. No es pot demanar més, suposo, ateses les dificultats amb què han de bregar els qui decideixen emprar l’amazic com a llengua literària, i ateses les nostres dificultats per a accedir a les seves obres en traducció. És en aquest aspecte, el de la traducció, en el qual voldria incidir tot seguit i, per això, torno als fragments d’obra que es recullen tant a l’exposició com en el llibre. Tots estan en català. En alguns, sota el text, hi apareix el nom de qui ha fet la traducció; en altres, no. Per exemple, fem una ullada al tractament de la qüestió en relació als quatre autors en llengua àrab que són a l’exposició. De Taha Hussein, s’ha escollit un fragment de l’obra autobiogràfica Los días. Fins ara, que jo sàpiga, l’autor no ha sigut traduït al català i, per tant, suposo que el text del fragment s’ha traduït de la versió castellana de Los días a càrrec d’Emilio García Gómez. De Naguib Mahfuz, un fragment de la novel·la Entre dos palaus, en la traducció catalana de Dolors Cinca, tal com bé s’indica a peu de text. De Tayyeb Saleh, un de la novel·la Época de migración al norte, traduïda al castellà per María Luisa Cavero però que, en el plafó corresponent, es llegeix en català. De Nawal El Saadawi, un de la novel·la Dona al punt zero en la traducció catalana d’Anna Turró. El nom de la traductora hi apareix, però no s’especifica que la traducció no és directa de l’àrab, sinó de la versió anglesa Woman at point zero de Sherif Hetata.
Recordo –i ho confirmo repassant els textos desats– que, en les meves fitxes, sempre mantenia la llengua en què les obres s’havien traduït de l’àrab, al català o al castellà, i si no hi havia traducció a cap d’aquestes dues llengües, almenys a una llengua accessible per als lectors del nostre país, com és el cas de la novel·la The Queue de l’egípcia Basma Abdel Aziz (traduïda a l’anglès per Elizabeth Jaquette). Suposo que la decisió de presentar tots els fragments d’obra en català és del grup GELA i que n’assumeix la responsabilitat de les traduccions, de la llengua que sigui, quan no hi ha traducció catalana publicada. No discuteixo la decisió, però penso que s’hauria d’haver explicat en algun lloc, perquè fa la impressió que hom pot trobar en català una sèrie d’obres de literatura africana que, si desperten l’interès dels visitants de l’exposició o dels lectors del catàleg, hauran de llegir en castellà o en altres llengües. Ara mateix tinc al davant la pàgina 153 del catàleg: s’hi presenta el poeta Shaaban Robert (1909-1962) de Tanzània, “un dels més grans en suahili”. S’hi ofereix un fragment del poema Amina en versió bilingüe suahili-català, però no hi consta el nom de qui l’ha traduït al català. Per favor, qui és capaç de traduir del suahili al català mereix esment i reconeixement. Penso que, en el marc de la Facultat de Filologia i Comunicació –i apunto més enllà del cas concret d’aquesta exposició–, hi hauria d’haver més sensibilitat envers unes persones el treball de les quals és bàsic, precisament, per a la comunicació entre llengües i cultures.
Com sigui, la iniciativa del grup GELA és digna d’aplaudiment i el resultat acompleix de manera suficient l’objectiu proposat. Animo tothom a visitar l’exposició o, si no és possible, a llegir el catàleg (força més extens, insisteixo), que ja deu estar disponible també en biblioteques. A l’últim, només afegir que trobo molt encertat l’espai que es dedica a la llibreria La Ploma (carrer de Sicília, 332 / https://www.laploma.org/es/), que obrí portes l’any 1991 i és tot un referent a Barcelona en el camp de la literatura africana.
Join the Discussion!