Roger Ferran i Baños
Curs Dones i literatura. Escriptores turques (s. XIX-XX) 2022
Les ombres del yali
Suat Derviş
I
Va sentir un cotxe i va córrer vers la finestra. El carreró era gairebé desert. Només un vell taxi negre passava de llarg per l’edifici.
L’Ahmet va sentir com se li encongia el cor:
—Mi-te-la…
El cotxe va parar una mica més lluny. En va baixar un home.
—No l’és pas, no…
L’Ahmet romania a la finestra, la mirada fixa en el taxi que arrencava.
—On deu ser a aquestes hores?
Va tornar al mig de l’habitació. D’esma, potser per desena vegada, va mirar al rellotge.
El silenci tranquil de l’apartament no calmava la seva inquietud. Cada vegada que tornava i que ella no hi era (cosa que només passava rarament), tenia la sensació de ser un vailet abandonat. La casa li semblava trista, els mobles immòbils adquirien un aire hostil. Avui l’ambient es feia encara més feixuc.
*
Van tocar dos quarts de nou. L’Ahmet va tornar a clavar la mirada al seu rellotge i va constatar que anava tres minuts avançat.
—No és pas tan tard, digué en veu alta per reafirmar-se.
Va agafar el diari del vespre que ja havia repassat, el va deixar i va sentir que li era impossible fer res abans no tornés la seva dona. Durant uns quants instants més, va restar a la butaca fumant-se un cigar. Després, incapaç d’estar-se quiet, es va aixecar i va tornar cap a la finestra. Els fanals esclarien el carreró. De lluny, s’anava acostant una silueta de dona.
—És ella, per fi… Va pensar, i el cor se li va omplir d’alegria.
Però la dona que s’acostava a correcuita no era pas la Celile. L’Ahmet feu un gest d’impaciència.
Va córrer la cortina i va començar a caminar habitació amunt i habitació avall.
Les nou…
L’Ahmet va trucar i va demanar a la criada si la senyora no havia pas dit si tornaria tard avui al vespre. No, no havia dit pas res.
—Que estrany… Gràcies, tanmateix…
Els minuts passaven. L’Ahmet maldava per imaginar-se la jornada de la seva esposa. L’havia negligida tant, a causa de la feina, que ja no sabia en què ocupava les seves llargues hores de lleure. No coneixia inclús ni les amigues amb qui s’hauria pogut retardar. No tenia ni idea d’on podia cercar-la.
Es va dir que no podia pas estar-se allà esperant-la sense fer res. Ben segur que li havia passat alguna.
Es va treure la roba d’estar per casa i es va vestir amb una jaqueta. Va baixar les escales gairebé corrent. Li mancava l’alè. Va pensar que ara feia poc que li passava sovint. També culpa de la feina, això: «És que ja no faig exercici, es diu. No en tinc mai temps… M’he d’aprimar peti qui peti!»
Es va oblidar, tanmateix, del sobrepès quan es va adonar que la porta de l’edifici era tancada amb clau. Va trucar brutalment a la porteria. Veient-lo en còlera, la conserge remugà:
—Però si és tard, senyor: passen de les deu. Bé que hi tenim dret, a dormir, nosaltres també!
L’Ahmet clavà una portada. Les voravies relliscoses semblaven cobertes d’una fina capa de vidre que reflectia la llum dels fanals.
Arribat a la cantonada, l’Ahmet es va demanar:
—On he d’anar a cercar-la?
Tenia la sensació de ser un cec perdut. Al final del carrer, hi havia l’avinguda amb les seves fileres ininterrompudes de cotxes. Esguardà al seu voltant. De sobte tingué ganes de cridar-la, de cridar el seu nom enmig del silenci de la nit:
—Celile…Celile…
Ben segur que havia passat alguna cosa. Ella no s’hauria retardat així sense advertir-lo. Però de veritat era tan tard?
El rellotge del costat només marcava les nou i quaranta-vuit.
—Sempre ha d’exagerar, aquesta vella gandula, diu amb còlera mentre pensa en la conserge.
Després feu unes quantes passes per l’avinguda abans de tornar-se a parar. No podia estar-se eternament a fora. Havia de tornar. La Celile li telefonaria per dir-li que no s’amoïnés. Així descobriria la causa ben senzilla d’aquest retard inexplicable. Però si n’era, de greu! No volia pas concretar de què tenia por. La Celile era el motiu pel qual existia. Era per donar-li una existència de dolçor, de confort i de felicitat que hi havia posat tanta energia, tanta tenacitat per a reeixir al preu que fos, en la feina.
Per què no havia telefonat? Podia ser més despreocupada? Ella prou que sabia que a l’Ahmet, aquest retard, l’inquietaria de mala manera. Ah, si ella arribava ara, s’oblidaria ben aviat de l’angoixa que l’havia torturat tot el vespre.
*
Després d’una mitja hora anava i venia pel carreró. La Celile encara no apareixia. Es va dir una altra vegada que era inútil d’esperar-la així i que calia passar a l’acció. Potser ella el necessitava. Un accident… Era a l’hospital, sí, a l’hospital… Es va presentar a la comissaria.
No, aquestes quatre hores cap dona no havia estat víctima de cap accident. Només s’havia trobat el cos d’una anciana de setanta anys morta de fred, a les ruïnes d’una antiga medrese, convertida en un catau. Una prostituta havia estat apunyalada en un bar de Gàlata.
L’Ahmet va deixar la comissaria i va agafar un taxi. La seva dona poder havia arribat mentrestant. Va pujar les escales corrent i va trucar violentament a la porta. Va ser la criada que el va obrir.
—I la senyora?
—No ha tornat…
—Ha telefonat?
—No, senyor.
—Però n’hi ha per tornar-se boig, va xisclar.
—Jo també estic molt inquieta, senyor. La senyora tornava regularment a casa a dos quarts de nou.
Com? Regularment a dos quarts de nou? A on-te anava cada dia? Ella no li havia parlat mai d’aquestes sortides. Ella sempre hi era quan ell tornava tard. Ella semblava que sempre l’esperava.
Per a ella això devia ser terrible, tota sola, esperar-lo.
S’estigué uns quants minuts assegut a la butaca, el cap entaforat entre les mans. De sobte va pensar que la Celile devia ser a ca l’oncle, que algun imprevist la hi retenia. Potser l’oncle o la tia estaven malalts. Naturalment, la Celile, trasbalsada, no havia pas caigut d’avisar-lo. Va despenjar el telèfon amb esperança.
—Digui… Ets tu, Şukran? Soc l’Ahmet… Bon vespre… Que hi és, la Celile, amb vosaltres?
—…
—Se n’ha anat de casa a les quatre. Encara no ha tornat. Estic molt preocupat…
—…
—No, ella no ha dit re.
—…
—Sí, hi he pensat també: no han reportat cap accident.
—…
—No, em penso que no. No conec cap amiga amb qui pugui estar tan tard.
Al cap d’un minut sonà el telèfon. Era la comissaria. El comissari li digué:
—Seria tan amable de venir fins a la comissaria, si us plau?
—Com?, gemegà l’Ahmet. Què passa?
—No li puc dir res per telèfon. L’espero ací, si vol.
—Un accident?
—Un incident. Afanyi’s, si és tan amable…
L’Ahmet feia tentines quan arribà a la comissaria. Lívid, demanà:
—I doncs?
Amb certs escrúpols, el comissari va començar a parlar. Just havien descobert el cadàver d’una dona jove i guapa a Mecidiyeköy. L’havien llançat des d’un cotxe engegat. Tenia una ferida al cap.
L’Ahmet es va desfer a la cadira.
—No… Va murmurar gairebé desmaiant-se.
—Vejam, va dir el comissari, la identitat de la víctima no la coneixem. No hi ha res que digui que sigui la seva dona. Vostè feia un moment que havia vingut… I hem pensat en vostè, per si de cas.
Si us plau…
El trajecte en el cotxe de policia per a l’Ahmet fou tot un malson. La jove de la cuneta no era pas la Celile. Però aquest cadàver hipnotitzava. Tirat per allà, la faldilla arromangada per damunt de la pell blanca, la mirada fixa! Tan sols la mort podia fer que algú es tornés tan terriblement indiferent, tan rígidament casual.
L’Ahmet tancà els ulls per espantar aquesta visió.
*
La criada l’esperava al replà.
—La senyora no ha tornat pas encara, digué. Estic realment preocupada…
—Per sort no era pas ella, murmurà l’Ahmet passant-se la mà pel front.
El telèfon va sonar. Va córrer cap a l’aparell.
—Digui!
Reconegué la veu d’en Şukran.
—Ha arribat?
—No, digué l’Ahmet.
—És terrible… I la policia?
—Res a reportar.
Va penjar, es va deixar enfonsar en la butaca, pàl·lid i immòbil, incapaç de pensar. La desgràcia era ací. Ell la sentia. El cap li pesava, les orelles li brunzien.
Se sobresaltà: el telèfon tornava a sonar. Va agafar febrilment el receptor.
—Senyor Berkan?, digué una veu d’home que coneixia, però que no acabava d’identificar.
—Soc jo, respongué l’Ahmet.
—Soc Muhsin Demirtaş. Li telefono de part de la senyora Celile.
—De part de la meva dona?
—Sí.
—On és? Què li passa?
En Demirtaş semblava que vacil·lava.
—Què li passa? Ho vull saber… Va repetir l’Ahmet amb una veu que li tremolava de la impaciència.
En Demirtaş va respondre de manera seca:
—La senyora Celile no tornarà més a ca seva.
—Com?
—Li prega que ja no l’esperi més.
—Què diu vostè ara?, xisclà l’Ahmet. Expliqui’s, si més no.
—No puc explicar res per telèfon. M’agradaria que ens veiéssim privadament vostè i jo.
—El vull veure ara mateix, a vostè! Immediatament!
—Jo no soc a casa, senyor Berkan. No puc pas rebre’l. Demà, a partir de les set, al meu
despatx… Serem sols… L’hi explicaré tot.
I amb aquestes paraules, en Muhsin Demirtaş va penjar.
Join the Discussion!