He cregut apropiat per acabar de reflexionar entorn del "fet jueu", fer un anàlisis del que significa la "creació" de l'Estat d'Israel dins la història dels jueus.

Com tots sabem, el sentit del poble jueu des del seu inici és teològic, i el seu camí per la història és de redempció. Es troba en els profetes, diverses vegades, les profesíes de la dispersió del poble entre les nacions, i el posterior retrobament a la "Terra Promesa" quan el Mesíes vingui a culminar la història de salvació jueva. Amb tot això, ens trobem que el poble jueu, essencialment mesiànic, degut a que és la història d'una Promesa, canvia el pla sobrenatural al natural, exigint l'acumpliment de la Promesa aquí i ara. Això influirà tant en les concepcions teleològiques de Marx com en la voluntat de "Pau Perpètua" que es promou des de la fi de la II Guerra Mundial per les Nacions Unides i l'Estat d'Israel (el retorn del Messíes comporta l'època de pau infinita al món, i sota el canelobre de 7 braços, es troba les branques d'olivera que volen significar aquesta pau perpètua a l'escut d'Israel). Per tant, el judaisme i la civilització que genera sempre guarda aquesta esperança de l'acumpliment de la plenitut humana. El sionisme ho espera amb l'Estat d'Israel, el comunisme en el paradís comunista.

Com hem comprovat des de l'existència de l'Estat d'Israel no s'han cumplert les profecíes, i el to mesiànic del sionisme s'ha vist sorprès pel constant conflicte que ha generat el nou Estat amb les nacions veïnes. Ens trobem doncs, aquest poble que constitueix la fidelitat i la traïció al seu Déu i a la seva tradició, que perdura malgrat tot, des dels inicis de la civilització per donar resposta a la última pregunta sobre la història:

Quin és el seu fi?