ÉL'Època Napoleónica va convulsionar europa, i va portar la revolució i les seves idees arreu. Així, els jueus situats a les zones central i Est d'europa veien amb bons ulls l'avanç napoleònic-revolucionari, pensant que així la seva situació de marginació canviaria. Evidentment, i com anem veient, no tots els jueus es movien en un mateix sentit, però aquí parlem dels més desvinculats de la ortodoxia i la tradició, i més propers a les idees il·lustrades-emancipades.

Però després del congrés de Viena, i el nou ordre establert, tot i que tan el Congrés, com la Dieta de Frankfurt no es són desfaborables als seus interessos, es denota en els paÏsos centrals un rebuig al possible ascens igualitari dels jueus.

Tot i això els Estats lliberals veuen i actuen pensant en la transmissió de la igualtat de drets per a Alexandre I (1801-1825) imbuit per idees humanitaries, els afavoreix, creant colonies i promovent la seva assimilació. A Portugal, després de la victoria lliberal de 1820, es deixa tornar als jueus. Junt amb això, els estats catòlics alemanys com Baviera i Baden, els hi mantindran el dret de ciutadanía, però en zones com Prússia, Francfort, Brema i Lubeck són exclosos de llocs públics o fins i tot expulsat.

Arribem a les revolucions de 1830 a França, Bèlgica, Polònia, Parma, Mòdena i Roma, i aquests porten un altre grau d'emancipació; donant més drets als jueus durant aquesta dècada dels 30. Però és la Revolució de 1848, en les societats secretes i les pretensions socialistes i republicanes donen un cop general a europa, propiciant així, tot i les seves dificultats, que la igualtat religiosa i civil es vagi donant en la majoria de països, tot i les reaccions reàcies. Aquesta etapa, que durarà com a data insigne pels historiadors jueus, fins 1878, es caracteritza per aquest avenç, encara que per contra creix un sentiment antisemita que rebutja ja no solament el fet del judaísme sinó el naixent sionisme i el seu caràcter desacralitzador i mesiànic.