Cronologia i debat entorn al model d'immigració: la llei 4/2000, reformada per la LO 8/2000 de 22 de desembre. La llei d'estrangeria com expressió d'un model de societat. Les polítiques d'immigració implícites en les lleis esmentades.
Tot el debat generat al voltant de l'estrangeria i la immigració s'ha centrat entorn de les lleis d'estrangeria. A l'Estat Espanyol no es pot parlar d'una llei d'estrangeria fins al 1985, amb la Llei Orgànica 7/1985. Però, els profunds canvis esdevinguts en relació amb el fenòmen de la immigració a Espanya durant els darrers 15 anys d'aquesta llei, sobretot a partir de l'any 1999, degut al considerable augment d'immigrants al nostre país, generaren una consciència entorn a la conveniència de modificar la normativa espanyola d'estrangeria, per poder fer front a aquesta realitat -als fluxos migratoris-.
Després d'un llarg procés, el 12 de gener de 2000 es publicava al BOE la LO 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, quedant derogada l'antiga LO 7/1985. La vigència d'aquest text legal, no obstant això, ha estat extraodinàriament curta, havent-se reformat vuit mesos més tard per la LO 8/2000, de 22 de desembre.
La legislació d'estrangeria pot inclinar-se cap a diferents línies: en direcció a afavorir una política d'integració, o una política d'immigració temporal, o bé un sistema mixt. Tenim la tendència a pensar que la llei d'estrangeria va dirigida únicament al immigrants, però en realitat no és així ja que tot i ser evident que són els immigrants els que reben l'impacte directe de la llei, aquesta dissenya un determinat model de societat i per tant ens afecta a tots des de la perspectiva del model de convivència. Podem tenir un model de societat dual o aconseguir un model de societat cohesionada.
A través de la llei d'estrangeria es pretén regular la integració social dels estrangers. Des del 1991 la integració és un dels eixos de discurs en la política d'estrangeria, però encara no s'ha aconseguit definir el seu concepte. La llei d'estrangeria és condició necessària per la integració i en la mesura que la normativa doni elements d'estabilitat afavorirem la integració. Però aquesta llei no és condició suficient per la integració.
Al 1985 s'aprova una llei orgànica en matèria d'estrangeria, la qual va estar en vigor fins la promulgació de la LO 4/2000 reformada només 8 mesos més tard per la LO 8/2000 de 22 de desembre i que ha entrat en vigor el gener d'aquest any. Al 1985 Espanya estava començant a sortir d'una crisis econòmica profunada, "la crisis del petroli" la qual va provocar una època de gran desocupació. En aquest temps Espanya, també, està apunt d'incorporar-se a la Comunitat Europea, que ho va fer al 1986. Els països que formaven part de la CE havien tingut polítiques de tancament de fronteres.
Partint d'una situació d'inexistència de legislació en matèria d'estrangeria al 1985 es sistematitza el nostre sistema en aquest àmbit, prenent com a model les legislacions europees existents en aquell moment, sobretot la legislació alemanya. En aquest moment, però, hi ha pocs immigrants i es té la concepció que els immigrants venen per després tornar a marxar.
De la llei de 1985, cal destacar-ne tres aspectes: la contractació en origen, la regularització i l'expulsió.
La llei de 1985 estipulava que el treballador era contractat des del país d'origen i per venir a Espanya havia de demanar el permís de residència al consolat espanyol des del propi país d'origen. Aquesta situació comportava una cadena de tràmits administratius interminables. L'immigrant, doncs, venia com podia, bé amb un permís de turisme (de tres mesos) o bé per visita familiar. Un cop aquí buscava feina i intentava obtenir els permisos, si no quedava com irregular.
Tot i això, el treballador regular treballava en estat precari i fàcilment es convertia en irregular. Aquesta llei, doncs, provocava molta irregularitat i, per tant, explotació laboral.
L'expulsió era una cosa abstracta, no hi havia mitjans per expulsar, només s'executaven un 30% de les expulsions, la qual cosa feia que cada any 10.000 persones estiguessin en situació irregular sense papers. I no va ser fins l'any 1991 quan hi va haver la primera regularització per a 110.000 persones.
A l'any 1990 hi ha una inflexió en la nostra política d'immigració. La pròpia llei i sobretot la forma com és aplicada produeix situacions complexes. Tota aquesta insatisfacció deixa clar la inadequació del nostre sistema, i això fa que en el Congrés dels Diputats tots els grups parlamentaris aprovin una proposició sobre política migratòria i comencin a parlar de la necessitat de modificar la legislació referent a immigració.
L'any 1996, durant el darrer govern del PSOE, es produeix una modificació del reglament d'estrangeria. Aquesta modificació va aparèixer com "una nova llei" perquè introdueix com a novetat el reconeixament de drets socials: d'assistència sanitària i les prestacions social, i el dret universal a l'eduació. També estableix un tractament específic relatiu a la situació dels estrangers menors. Regula el reagrupament familiar i introdueix elements de garanties importants i es prenen en consideració molts factors que es troben regulats a l'actual llei. Aquest reglament, funcionalment, va tenir operativitat de llei. Però la Llei del 1985 continuarà vigent.
Hi havia la voluntat i necessitat de modificar aquesta Llei . Es creà una subcomissió al Congrés per estudiar la situació dels immigrants. Aquesta subcomissió va treballar durant 18 mesos. Tots els partits presents al Congrés, per primera vegada, acorden modificar la llei d'estrangeria. Convergència i Unió (CIU) dóna un pas sense esperar aquest treball i presenta una proposta de modificació de la LO 1985. Aquesta decisió de CIU comporta el trencament del consens en què s'estava . Però front aquest inconvenient, de la decisió de CIU també s'en deriva una avantatge, ja que la proposta serveix per pressionar que es faci la modificació de la llei d'estrangeria. Llavors a partir d'aquí hi ha tres propostes més. No hi ha cap proposició del Partido Popular (PP), sinó que són els grups de l'oposició els que les presenten.
Es treballa a partir d'aquests 4 textes i la llei resultant és una Llei amb moltes aportacions i nous propòsits. El portaveu del PP compareix davant la comissió dient quina opció li sembla l'adequada; a partir d'aquí es treballa des del consens. Hi va haver una forta pressió social perquè es tramités la llei per via d'urgència, i aquest fet provocà, una altra vegada, el trencament del consens polític. El PP en el Senat intenta modificar la llei, però llavors és aprovada amb els vots a favor de tota l'oposició i amb els vots en contra del PP. El Partido Popular diu que modificarà la llei i aquest objectiu queda inclòs en el seu programa electoral. Trencat el consens, i en mig d'una gran tensió poítica i mediàtica, al gener del 2000 es promulga la LO 4/2000 i poc temps després succeïren els fets de El Egido.
Aquesta llei buscava obtenir els màxims nivells d'equiparació entre els espanyols i els estrangers, facilitant la plena integració d'aquests últims a la societat espanyola, amb algunes solucions mal resoltes des d'un punt de vista tècnic-jurídic , per no dir, simplement , potser mal redactades. No obstant i això, el text del gener del 2000 tenia de positiu la voluntat d'intentar aportar, per primera vegada, una resposta global al fenomen de la immigració a Espanya.
La Llei 4/2000 aporta l'universalització i extén els drets fonamentals o socials: dret de reunió, associació, manifestació i vaga. No delimita entre regulars i irregulars, però respecte els majors de 18 anys fa distincions sobre si són regulats o no. Als no regulars els garanteix la sanitat per raons d'urgència. La llei 4/2000 introdueix la distinció entre els estrangers que es troben en situació regular d'estada al país (permenència, autoritzacions...) o en situació irregular. Aquí cal dir que hem de parlar de situació irregular i no pas il.legal. Des del 1996 les normes reguladores de l'àmbit local estableixen que s'han d'empadronar els immigrants sigui quina sigui la seva situació administrativa. Els requisits necessaris per empadronar-se són: acreditar la identitat; o acreditar el domicili. Per aquells que no tenen domicili l'ajuntament disposa d'un domicili de transeünts.
La LO 4/2000 té un objectiu clar: l'estabilitat de l'immigrant com a condició per a la integració. El reagrupament familiar es configura com un dret fonamental. Aquesta idea d'estabilitat té a veure també amb les garanties que introdueix aquesta llei, passant per la reducció de les causes d'expulsió i pels supòsits de persones inexpulsables (aquelles que tenen un permís de residència).També es parla del dret de vot a les eleccions locals.
En resum, la reforma que planteja la LO 4/2000 és de 180º respecte l'anterior, ja que cal tenir en compte la conjuntura política (primera legislatura amb govern del PP sense majoria parlamentària). Dels canvis que suposa la nova llei, cal destacar sobretot:
- que permetrà les eleccions paral.leles;
- es permetrà l'empadronament als municipis;
- es mantindrà el permís permanent;
- es crea la regularització per arrelament a partir de dos anys de residència, estar empadronat i tenir un contracte de treball.
Els conflictes que van acompanyar els últims moments de la tramitació parlamentaria de la LO 4/2000 van motivar que el grup majoritari de les Corts -el grup popular- manifestés la seva voluntat de reformar-la el més aviat possible. Això es plasmà en la remissió a les Corts Generals d'un projecte de Llei al setembre del 2000. Tramitat pel procediment d'urgència, el projecte va ser aprovat per les Corts a finals de desembre del 2000, publicant-se al BOE de 23 de desembre del 2000, la LO 8/2000, de 22 de desembre, com a reforma de la LO 4/2000, d'11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.
Respecte la LO 8/2000 cal dir:
-manté el títol originari de la LO 4/2000;
-l'estructura de la llei no canvia; -la participació de les comunitats autònomes i l'administració local no canvia; els drets reconeguts a la LO 4/2000 referits a: documentació, assistència hospitalària, seguretat social i prestacions social i la defensa dels drets fonamentals queden intactes tan per a regulars com per a irregulars;
-hi ha canvis, que no arriben a ser subsancials, respecte a la llei anterior en matèria de: llibertat de circulació, dret d'assignació i a la clàusula antidiscriminatòria.
-Canvis en matèria de drets. En aquest cas, cal tenir especial atenció als reglaments d'aplicació que s'aniran desenvolupant, ja que molts articles remeten al reglament d'aplicació:
-igualtat: només consta com a principi interpretatiu;
-eleccions paral.leles: se suprimeixen i s'estableixen només drets d'audiència; -es prohibeixen els drets de reunió, associació, sindicació i vaga per als no-residents (aquells en situació irregualr). En aquest aspecte comentar la manca de visió política d'aquesta prohibició, més enllà de la seva constitucionalitat o no, ja que elimina els interlocutors en cas de conflicte. (per exemple, en cas de repetir-se fets com els d'El Egido);
-pel que fa al reagrupament familiar, limita els reagrupables i remet al reglament el reagrupament en cadena, cos a que pot representar un canvi substancial segons com es desenvolupi aquest.
-Infraccions i sancions. En aquest apartat, cal destacar que considerar del fet de treballar sense permís de treball o cometre una falta greu o molt greu d'ordre públic (segons la Llei de seguretat ciutadana) sigui sancionat amb l'expulsió preferent (48 hores) vulnera la tutela judicial efectiva (art. 24 CE), en considerar que la situació actual del sistema judicial fa que aquesta sigui gairebé impossible d'aplicar en els termes que expressa la llei.
Així doncs, la LO 8/2000 retalla una sèrie de qüestions reconegudes en la LO 4/2000, perquè insiteix en la visió de la immigració com una amenaça. Hi ha un recel envers l'immigrant. La Llei estableix la necessitat d'acostumar a l'immigrant a que vingui en situació regular. La irregularitat en el nostre país és absolutament funcional. Així doncs, s'ha de reconèixer que disposar d'un stock de mà d'obra barata com formen els immigrants és oportú i funcional pel creixament del país. Per tant, aquesta és una qüestió sobre la qual cal reflexionar.
