Els drets dels immigrants.
Salvant el RD de 17 de novembre de 1852, d'estrangeria, Espanya ha estat mancada tradicionalment d'una normativa que, de forma global, abarqués i formulés l'estatut dels estrangers en el nostre país.
Les lleis espanyoles han reconegut des d'antic el ple gaudi de drets civils als estrangers en el territori nacional. Per exemple, tant l'article 27 del Codi civil com el 15 del Codi de comerç admeten l'equiparació dels estrangers als espanyols, subordinant, respectivament, l'exercici dels "drets civils" i "de comerç" a Espanya, a allò disposat a les lleis especials i als Tractats o Convenis que vinculen al nostre país. Aquí es fa refèrencia a l'exercici d'uns drets de caràcter purament privat. I per tant, no estem doncs, enfront un norma o conjunt de normes que fixen de forma genèrica el status dels no nacionals al nostre país.
La constitució Espanyola de 1978, d'alguna manera, ve a omplir aquest buit. L'article 13 CE precisa que "los extranjeros gozarán en España de las libertades públicas que garantiza el presente Título -título I- en los términos que establezcan los tratados y la ley". Davant al silenci anterior es reconeix als estrangers el ple gaudi dels drets i llibertats fonamental que incorpora el Títol I del text constitucional. Un reconeixament que , no obstant, ve condicionat a allò disposat als tractats i a la llei.
La LO 7/1985, d'1 de juliol, sobre drets i llibertat dels extrangers a Espanya, derogada per la LO 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, va semblar assumir aquest punt de partida, a l'assenyalar en el seu art. 4.1 que "los extranjeros gozarán en España de los derechos y libertades reconocidos en el Título I de la Constitución, en los términos establecidos en la presente Ley y en las que regulen el ejercicio de cada uno de ellos". Aquesta referencia al gaudi de drets constitucionals per part dels estrangers, havia de ser interpretada conjuntament amb l'art. 3 de l'esmentada Llei -"lo dispuesto en la presente Ley se entenderá en todo caso sin perjuicio de los establecio en las leyes especiales y en los Tratados Internacionales en los que España sea parte"- per aconseguir tot el seu significat . Dins d'aquests Tractats Internacionals es troben els referents a Drets Humans i Llibertats Fonamentals.
L'antiga Llei d'estrangeria, de 1985, dedicava 7 articles a concretar al "Drets i llibertats dels estrangers" a Espanya. El Reglament de 1996, per la seva part, tracta en 9 artícles la regulació dels "drets dels estrangers que es troben legalment en territoi espanyol". Davant això, la LO 4/2000 destina 13 articles (del 3 al 15) a regular els "Drets i llibertats dels estrangers" en el nostre país. A ells han d'afegir-se, a més, els quatre articles referits a la integració familiars i tres més relatius a les "Garanties jurídiques". En total 20 articles; pràcticament, una quarta part de l'articulat del text legal.
Amb això es contribueix a la superació de la idea d'excepcionalitat del fenomen d'estrangeria que hi havia a la LO d'Estrangeria de 1985 i que deteminava, com afirma la doctrina, que el pes de la normativa es centrés en la regulació dels permisos de residència i treball, sense atendre eficaçment a la dimensió "integradora", essencial al tractar la problemàtica de la immigració .
En la Llei del 85, tot el Títol Primer tenia caràcter orgànic. El títol primer de la Llei del 2000 segueix contant amb aquesta condició, excepte els articles 10, 12,13,14 de la Llei que manquen d'aquest caràcter orgànic.
La LO 8/2000 distingeix clarament, a diferència del que feia la LO 4/2000 en la seva versió originària, entre estranger "legal" i "ilegal" això fa que es redueixi el ventall de drets atribuibles a "tots" els estrangers. Un anàlisis de la LO 8/2000 permet verificar com el estrangers, amb independència de la condició en que es trobin a Espanya té dret a la documentació , a l'educació en idèntiques condicions que els espanyols , excepte en allò relatiu a l'ensenyament no obligatori, a l'assitència sanitària d'urgència , als serveis i prestacions socials bàsiques. Igualment, compten amb el dret a la tutela judicial efectiva i a l'assistència jurídica gratuïta en cas de denegació d'entrada, devolució expulsió i asil.
Els residents empadronats, per la seva part contaran amb el dret a l'assistència sanitària en els mateixes condicions que els espanyols. I, per últim, els residents legals tindran dret a la llibertat de circulació, a la participació pública, en algunes ocasions, a exercitar els drets de reunió i manifestació, a associar-se, al treball, a exercitar el drets de sindicació i de vaga, a les ajudes en matèria d'habitatge, a les prestacions de la Seguretat Social i als serveis i prestacions socials, a reagrupar a determinats familiars a Espanya o a l'assistència jurídica gratuïta.
Respecte d'això l'informe del Consell General del Poder Judicial, de juny del 2000, va assenyalar que "en últim terme no deixa de produir preocupació el regrés al sistema de la llei de 1985, privant als estrangers en situació irregular dels drets d'associació, reunió, manifestació, llibertat sindical i vaga, independentment de que la seva regulació legal pugui incluir les restriccions que es considerin adequades al seu exercici".
Així doncs, en la actual LO d'estrangeria distingim entre els drets que es refereixen purament a l'esfera personal , drets polítics, drets d'àmbit educatiu i drets d'àmbit laboral i econòmico-social. Juntament amb aquests drets la LO també engloba les "garanties processals" i els deures dels estrangers.
La LO 8/2000, en l'àmbit dels drets socials (educació, sanitat, prestacions socials) s'ha mantingut tal com estava a la LO 4/2000. Però en altres drets fonamentals com els dret d'associació, manifestació i vaga, i el dret a la tutela judicial efectiva hi ha hagut retalls. S'ha plantejat recurs d'inconstitucionalitat. Al marge de que sigui o no inconstitucional, sembla que el retall dels dret d'associació és absurd. L'article 8 de la llei estableix que "tots els estrangers tindran dret d'associació iqual que els espanyols, però l'exercici d'aquest només correspon a les persones que estan en situació regular". Per tant, en aquest article es buida de contingut el dret pels irregulars. Els drets fonamentals poden ser modulats per llei, però respectant el seu contingut bàsic. El principal problema però és que l'aplicació pràctica d'aquest article cau en l'absurdisme ja que tant l'associació , la sindicació i la vaga són drets elementals per la socialització de l'immigrant en els valors del nostre sistema.
Per altra part, els nens tenen l'obligació de ser escolaritzats sigui quina sigui la seva situació. Però si els seu pares estan en situació irregular no podran formar part de l'APA. A més l'immigrant irregular a Espanya no pot associar-se a res i per tant, ni tant sols pots ser soci del Barça, per exemple. Ens preguntem quin sentit té això?
Quan entra en vigor la LO 8/2000 molts dels immigrants en procés de regularització es tanquen a les esglésies i el govern ho tolera i és més negocia amb ells. Per tant, admet l'associació i la reunió. El resultat de tot això es que es comencen a fer acords bilaterals entre l'Administració i els tancats per regularitzar els immigrants que no s'han regularitzat. Això provoca una situació immersa amb molta inseguretat jurídica. L'actitud de l'Estat envers aquests fets comporta un missatge pels immigrants: "tanca't si vols que et regularitzem". En efecte, arribem a una situació molt complexa.
