Claustra: Monestirs

Santa Clara de Pontevedra

Identificació
Descripció
Recursos informació
Contacte i serveis
Paràmetres de cerca
Galeria de fotos

Autoria: Graña Cid, María del Mar; Rodríguez Núñez, Clara Cristela;Torres Ballesteros, Nuria

Nom: Santa Clara de Pontevedra
Dades cronològiques: ant. 1310

Ordes

Clarisses
De 1300 a 1550

Comunitats relacionades

Santa Clara de Santiago de Compostela (A Coruña)

Historia Comunitat

No hi ha document fundacional per a aquest monestir. La primera referència documental és una donació realitzada el 1310 per doña Mayor Pérez, germana de doña María Pérez, abadessa de Santa Clara de Santiago a 1299, i totes dues filles de don Pedro Vidal, amb la condició de poder ingressar com a monja si ho desitjava.

El llinatge nobiliari dominant entre les monges d'aquest convent va ser el de Sotomayor, casa a la qual van pertànyer almenys tres religioses al s.XIV (María Pérez de Alván, filla de Pedro Álvarez de Sotomayor; María Fernández, filla de Fernando Álvarez de Sotomayor i Urraca Díaz, filla de Diego García de Sotomayor) i dos al XV (Aldonza Estévez de Sotomayor, germana de Diego Álvarez de Sotomayor, i Mayor Álvarez, filla de l'anterior).

Però també hi va haver representants dels grups urbans més importants en aquests segles; així estaria per exemple a principis del s.XIV Teresa Álvarez da Ponte, membre del llinatge més antic, el da Ponte, o Maria Crua i María Gómez Fariña, pertanyents a famílies que donaven suport al llinatge opositor dels Agulla.

Edifici Arquitectura

Del conjunt d'edificacions monàstiques, format per diferents dependències i abundant espai verd a l'esquena de l'església i dins el perímetre de tancament, queda fora de la clausura monacal l'edifici més destacat, l'església, resultant-inaccessible la resta de les seves construccions.

L'església monacal té una orientació litúrgica i correspon a un model gòtic característic de l'arquitectura mendicant de Galícia, relacionada amb les esglésies de Pontevedra de Sant Francesc i Sant Domingo des del punt de vista estructural i decoratiu. La seva planta és la millor conservada del segle XIV dins de la tipologia emprada per les segones ordes mendicants gallegues. L'interès constructiu es centra en la seva acurada capçalera de dos cossos dividits en set draps, que llueix un esvelt absis hemipoligonal, amb arrencada paral·lel, i un hemicicle pentagonal, més alt i més estret que la nau. Presenta un senzill model de nau única rectangular de considerable dimensió i sense creuer, la volta de canó refeta en el barroc s'ha substituït recentment per una sostrada de fusta. Tot apunta que la desapareguda coberta medieval de la nau va consistir en una senzilla armadura amb tirants realitzada en fusta. Als peus de la nau se situa el cor. Les parts fonamentals de l'església es construeixen en la segona meitat del segle XIV, ja que d'una mana testamentària de 1362 es dedueix que, en aquells dies, s'inicien les obres de la capçalera, i la nau al voltant de l'últim terç del segle XIV segons Marta Cuadrado. No obstant això, l'edifici es completa en la centúria següent. Encara que gairebé tota la fàbrica pateix considerables alteracions i afegits quan es remodela en el barroc -especialment la nau-, la capçalera conserva l'estructura gòtica primitiva, tot i estar completament recoberta interiorment per policromia barroca.

S'accedeix a la capella major a través d'un arc d'ingrés apuntat. És un arc triomfal doblat, de perfil rectangular, que dóna suport sobre un feix de tres semi-columnes lliuraments a cada costat, amb fustos esvelts, bases sobre alts basaments i capitells figuratius. La capella major, amb els draps davanters paral·lels, cobreix l'heptàgon amb una volta de creueria, tres nervis hi ha al tram rectangular i una volta de nervis radials -en forma de ventall- al poligonal. Tots els nervis convergeixen en una clau floral ornamentada amb una pinya central i bordó al voltant, i són de secció triangular amb escòcies i motllures còncaves a la rosca externa i motllures amb llistell -o filet molt prim- a la part central. Aquests nervis descansen sobre fines columnes de capitells animats, compostes per fustos llisos, amb una motllura anular a la meitat, plints poligonals i bases àtiques. Els set complements còncaus i triangulars de la volta ogival tenen les arrencades calats amb un òcul.

Els llenços murals de la capçalera absidal disposen de cinc esvelts finestrals, atrompetats i apuntats, que desmaterialitzen el mur. Estan formats per un mainell central, dos arquets ogivals amb columnetes baquetonades, bases i capitells, i rematats amb un òcul de perfil circular o trilobulat al seu interior. Cada un dels cinc finestrals està aixoplugat per una xambrana apuntada, decorada amb puntes de diamant i petites mènsules vegetals. L'exterior de la capçalera es remata amb una cornisa decorada amb permòdols.

La part inferior de l'interior de la capella major té un sòcol el perímetre es troba recorregut per una sèrie d'arquets cecs, apuntats i trilobulats, que recolzen sobre petits capitells sortints, els capitells dels extrems descansen sobre fustes adossades als llenços murals i el resta d'ells estan volats. L'arquería del segon drap del costat sud difereix de la resta ja que només presenta dos arcs, un és més ample i de mig punt perquè correspon a la porta d'accés a la sagristia moderna. Peces del sòcol una motllura tòrica que corre per sobre dels arquets. Aquest fris de caràcter decoratiu es repeteix en altres temples mendicants gallecs.

La solució estructural emprada en la capçalera es resol amb l'ús de sis grans contraforts. Cinc d'ells són d'angle, a les cantonades, escalonats, tenen tres cossos que decreixen en amplada i alçada en la seva part alta i recolzen sobre alts sòcols prismàtics. El sisè contrafort, prismàtic i rematat en talús, està a la façana nord separant la capçalera de la nau, i el seu estrep contraresta l'empenta longitudinal de la nau. Aquests contraforts presenten ressalts i estan recorreguts per línies obliqües en els seus laterals.

Tot i les alteracions del temple, la façana septentrional manté la seva primitiva organització. El seu exterior està construït en filades d'aparell de carreus granítica, disposades amb força regularitat, i té dues portes. La porta més propera a la capçalera correspon a la fàbrica medieval i en ella es representa el Judici Final, i l'altra, amb arc semicircular i de menor valor artístic, es diu que va ser oberta posteriorment per donar accés a les processons. Totes dues portes estan delimitades per parells de pilastres sobre pilars i arcs d'ingrés amb sortints d'època moderna. Interiorment, la porta pròxima als peus, amb tendència a l'escarser, té brancals llises, resultant similar a l'altra porta. En aquest mateix mur intern de l'església queden restes d'un antic sepulcre, ja que així ho indiquen les dovelles apuntades existents encara que el lucilo i el va estan encegats. A la part alta hi ha dues finestres gòtiques, una està en el tram anterior a la porta del Judici i l'altra a sobre de la següent porta. Són esqueixades, amb motllures i traceries ogivals formades per doble arquet trilobulat, que recolzen en un mainell central recorregut per filet, i cada eixuta alberga un òcul. Estan acollides per una senzilla xambrana motllurada i rematada amb decoració vegetal, i són de factura similar als finestrals de la capçalera. Sota les dues finestres corre una volada que s'interromp a continuació de la segona porta. A més, perviuen restes del que fos una tercera finestra gòtica situada a continuació de les dues portes, avui està tapiada però sobreviu part de la xambrana baquetonada semblant a les altres dues finestres companyes. Una cornisa recorre tot l'exterior d'aquesta façana principal de la nau, i les seves mantes volades recolzen sobre una col·lecció de vint-i permòdols amb un ampli repertori iconogràfic. La decoració exterior es completa amb l'existència de quatre escuts heràldics.

El mur sud de l'església forma part de la clausura i en ell estan adossades les dependències mongívoles. L'única cosa visible des de l'exterior és l'aler i la part superior d'una finestra. La restauració de la teulada escomesa entre 1976-1979 va treure a la llum una cornisa de característiques semblants al mur oposat, amb permòdols medievals i ràfec modern. Des de l'interior del temple s'observa part de la finestra, que és de factura similar a les del mur septentrional, i dos senzills enterraments encastats a la part inferior del mur sense jacents ni epigrafia. També a la clausura pertany la façana dels peus, que no té portada i es va renovar en època moderna.

Certs esdeveniments ocorreguts al llarg de la història, com les reformes practicades en el barroc, la crema del monestir en 1809 en la guerra de la Independència, el qual les monges van haver d'abandonar des del 1868 fins 1875, etc., van afectar negativament el patrimoni immoble i moble. A més, a finals del segle XIX es reconstrueix el monestir i s'edifica la casa contigua a l'església per a habitatge de l'arquebisbe de Santiago, que finança aquestes obres, i també la sagristia. Sense oblidar la ruïnosa coberta que presenta l'església quan es restaura entre 1976-1979.

Patrimoni Documental

El més destacat del període artístic que ens pertoca correspon a l'escultura gòtica. A l'església estan ubicats els permòdols dels alers, els escuts dels paraments interiors i exteriors, els capitells i els caps de l'interior absis, els dos enterraments i la portada principal. A això se suma el relleu d'un timpà localitzat en la clausura monacal, amb interessant iconografia franciscana.

- La porta de la façana principal de l'església, al nord, correspon, com venim dient, a la fàbrica medieval. Es pot considerar una reinterpretació de l'estil del mestre Mateu, tan difós a la diòcesi de Compostel·la al segle XIV, els records “mateinos” s'aprecien en el tractament dels rostres i en els cabells amb rínxols, a manera de boles, d'alguns personatges de aquesta portada.

Archivo Histórico Nacional. Clero – Secular – Regular

Carpetas 1856, 1857
Legajo 5495

Archivo Conventual de Santa Clara de Pontevedra: legajos sueltos (unos 160 documentos)

Archivo del Museo de Pontevedra

Colección Sampedro, cajas 1, 9, 22 y 29.

Archivo del Reino de Galicia.

Colección de documentos en pergamino (Antes Sección X, Diplomas), 463 a 467

Patrimoni Artistic

La porta consta de tres arquivoltes apuntades i no té timpà. L’exterior, o xambrana, està orlada amb una successió de flors cuadrifòlies i les altres dues arquivoltes amb relleus d'una sintètica representació del Judici Final. Aquestes últimes baixen sobre un parell de columnes acodillades per cada costat, amb fustos monolítics llisos, cimacis en escòcies llises i capitells. A la clau de l'arquivolta interna hi ha el Crist nafrat i envoltat de quatre àngels de mig cos sostenint filacteris gravades. En els vuit salmers de la següent arquivolta es representen, a l'esquerra, un nadó, simbolitzant els justos i als elegits; un àngel trompeter, convocant al Judici; Sant Pau, amb l'espasa; l'evangelista Sant Mateu, com canviador en estar subjectant la balança amb les monedes en els platerets; i, a la dreta, l'apòstol Santiago, amb el bordó de pelegrí i el sarró; Sant Pere, amb la clau; un altre àngel tocant la trompeta i trepitjant, simbòlicament, al vuitè i últim dels personatges que és un ésser demoníac, en al·lusió als condemnats o l'infern. Simplificació del tema a través tosques figuretes, de marcat convencionalisme, que es complementa amb els caps humans esculpits en els quatre capitells dels brancals que representen el pecat.

- Els dos enterraments del mur de l'epístola, d'imprecisa cronologia medieval en no tenir jacent, epigrafia o decoració, són lucilos amb arcosolis apuntats d'arestes aixamfranades. El més proper a la capçalera té dos escuts en el seu front, el blasó de l'esquerra està adornat amb sis rodelles i pertany a la família dels Camba, i el dret, exornat amb tres caps de llop invertides és de dubtosa identificació, encara que tal vegada pogués ser de la família Moscoso atès que l'heràldica d'aquest llinatge presenta tres caps de llop però sense invertir. L'altre enterrament sembla mostrar un senzill baix relleu en la llosa identificat amb un bàcul, pel qual algun autor i la tradició, diuen que pot ser l'enterrament de la primera abadessa del monestir, Doña Leonor Rodríguez.

- A l'interior de la capella Mayor trobem relleus esculpits en els set capitells historiats, només visibles quatre d'ells perquè la resta estan ocults després del retaule, i també hi ha relleus en els dos extrems de la imposta que recorre el sòcol. Els dos capitells correguts de les tres semi-columnes de cada costat de l'arc triomfal, tenen grups d'animals quadrúpedes en actitud passant i en posicions diferents. Presenten grotescs rostres d'enormes ulls sortits, grans boques obertes i marcades faccions. Els altres dos capitells visibles tenen cadascun una figura masculina de mig cos, i el seu estil denota influència del mestre Mateu. L'home del costat nord agafa un filacteri pels extrems i el de davant alça les seves mans, en una posició molt forçada, sostenint alguna cosa que resulta difícil precisar.

Dos caps de gossos rematen els extrems de la imposta del sòcol de la capella, de les boques sembla estar sortint aquesta motllura tòrica. Són dos caps de gossos de diferent raça, i potser poguessin ser animals de caça, la simbologia enllaçaria amb valors com fidelitat, fortalesa i valentia, o, senzillament, animals guardians.

- L'heràldica pètria en relleu és un altre dels elements patrimonials dels paraments de l'església. A l'interior de la capella major hi ha sis escuts, dos estan situats sota la línia d'imposta dels draps davanters, que són d'època moderna, i els quatre restants són medievals. D'aquests últims, dos estan situats sobre la referida imposta dels llenços davanters, un a cada costat, les armes idèntiques poguessin respondre a l'arquebisbe compostel·là Don Lope de Mendoza. Els altres dos medievals flanquegen cada costat de l'arc triomfal d'accés i estan mig amagats pels dos retaules barrocs situats davant d'ells, un s'atribueix a la família dels Maldonado i l'altre presenta una decoració d'escacs. A l'exterior del temple hi ha quatre escuts més en relleu, l'heràldica dels dos que estan a banda i banda de la finestra propera a la capçalera és la mateixa, quinze escacs, i pertanyen a la família dels Ulloa; el tercer escut, a sobre de la porta del Judici Final, també amb escacs però en Mayor nombre, pogués pertànyer a la família dels Sotomayor; i el quart, situat a l'esquerra de les restes de la finestra tapiada, presenta una heràldica de difícil atribució per estar deteriorat i incomplet.

- Els permòdols de les cornises es troben a la capçalera i en els dos murs longitudinals de la nau. Els de l'absis són una homogènia col·lecció de tipus vegetal, geomètric i amb formes d'arpa. Els de la cornisa nord presenten un variat repertori d'assumptes en els seus vint-i-nou permòdols, amb personatges en diferents actituds, abundants animals diferents, rostres humans i temes geomètrics. I els de la cornisa oposada -millor conservats en haver estat ocults pel teulada-, tenen temes molt similars i fins i tot idèntics als de la cornisa septentrional. Alguns autors apunten que els permòdols de la nau són de procedència romànica i reaprofitats, així mateix poden ser del segle XIV tot i que de ruda factura i de marcat arcaisme romànic.

- A la zona de cloenda anomenada "el bosque", situat en una petita capella annexa al recinte claustral i encaixat en un mur de carreus, hi ha un timpà amb relleus sobre iconografia franciscana. Previsiblement aquesta no és la seva primitiva ubicació i, encara que resulta difícil precisar-per no tenir dades que l'avalin, sí sembla possible que procedir d'alguna porta medieval. És un arc apuntat de 122 cm d'alt per 157 cm d'ample, on es representa a la Verge amb el Nen en el centre de la composició envoltada dels sants fundadors franciscans, Sant Francesc i Santa Clara. Maria està entronitzada, coronada i sostenint el seu Fill en el seu costat esquerre, mentre el Petit beneeix amb la destra i sosté el llibre obert amb la sinistra. A la dreta de tots dos està el poverello, amb l'hàbit i cordó de l'ordre, rostre jove, imberbe i tonsurat, alçant les seves mans per mostrar les nafres al·lusives al seu estigmatització. I a l'esquerra de la Verge es troba la jove Santa Clara, amb l'hàbit, cordó de nusos, mantell, toca i vel que la caracteritza, i la custòdia, de tipus solar, que la identifica en al·lusió al seu miracle contra els sarraïns . Es completa l'escena amb dos àngels encensant a la part superior de l'arc. Potser l'anònim artista es va inspirar en el relleu del timpà existent al monestir de Santa Clara de Santiago de Compostel·la, datat cap a 1425, igualment amb els dos sants fundadors voltant de la Mare i el Fill, guardant tots dos relleus característiques iconogràfiques i estilístiques similars . La re-policromia que cobreix les figures, fruit d'intervencions escomeses posteriorment a la llaura, pot estar ocultant la possible policromia primitiva del relleu. Donat els convencionalismes d'aquest timpà, resulta complex precisar la seva cronologia, tot i això es tracta d'una obra gòtica del segle XV, o principis del XVI, de marcat caràcter popular i tosquedat plàstica.

Bibliografia i enllaços

Bibliografia

Rodríguez Núñez, C.C., 1993. Los conventos femeninos en Galicia: el papel de la mujer en la sociedad medieval, Lugo: Diputación Provincial.

Rodríguez Núñez, C.C., 1994. "La documentación medieval de los conventos gallegos de clarisas", Archivo Ibero Americano, 213-214: 23-66.

Castillo López, A., 1987. Inventario Monumental y Artístico de Galicia, A Coruña: Fundación Barrié de La Maza.

Caamaño Martínez, J.M., 1962. Contribución al estudio del gótico en Galicia (Diócesis de Santiago), Valladolid: Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones.

Castro y Castro, M. de, 1983. “La Provincia franciscana de Santiago. Ocho siglos de Historia”, Liceo Franciscano, XXXVI: 199-201.

Castro y Castro, M. de, 1994. “Santa Clara de Pontevedra. Notas para su estudio”, Archivo Ibero-Americano, 54: 879-905.

Castro y Castro, M. de, 1971. Crónica de la Provincia Franciscana de Santiago, 1214-1614. Por un franciscano anónimo del s. XVII, Madrid: Archivo Ibero Americano.

Castro y Castro, M. de, 1950. "Los conventos de clarisas en la provincia de Santiago", Archivo Ibero Americano, 10: 132-150.

Castro y Castro, M. de, 1953. "Los conventos de clarisas en la provincia de Santiago", Estudios Franciscanos, 70: 249-250.

Cuadrado Sánchez, M., 1985. “La iglesia del convento de Santa Clara, de Pontevedra. Estudio artístico”, El Museo de Pontevedra, 39: 201-30.

Cuadrado Sánchez, M., 1987. “Un tímpano inédito en el convento de Santa Clara de Pontevedra”, El Museo de Pontevedra, 41: 239-250.

Manso Porto, C., 1996. “Arquitectura e escultura monumental: séculos XIV e XV”, Galicia-Arte. Arte medieval (II), Proyecto Galicia, vol. XI, A Coruña, Hércules Ediciones: 281-379.

López, A., 1914. "Convento de Santa Clara de Pontevedra", Estudios Franciscanos, 12: 13-45, 375-380, 439.