Recursos

Informació complementària:

No només el naixement, també la mort era competència específica de les dones. Així com supervisaven l’arribada de la vida, també esperaven la seva partida: apaivagaven i calmaven el dolor, preparaven el cadàver i l’embolicaven en teles que probablement elles mateixes havien teixit. Resaven pels difunts i van ser sempre també les principals ploraneres.

A l’època medieval la mort era una experiència que formava part de la vida quotidiana; no era, doncs, la por a la mort allò que estava a la base de les creences religioses, sinó el fer del moment darrer una ocasió de salvació. El que produïa temor no era la fi de la vida, sinó l’eventualitat de morir sense gaudir de l’estat de gràcia.

El fenomen de secularització de la religió, que es va produir a partir del segle XII, va fer que els clergues deixessin de tenir el monopoli del paper d’intermediaris amb la divinitat. En conseqüència, van deixar també d’ésser els únics en rebre llegats per complir amb aquesta funció, la qual van començar a compartir amb aquelles persones seglars que, dins de la societat, gaudien d’una gran autoritat espiritual.

Una bona prova d’això la constitueixen els nombrosos llegats testamentaris fets, arreu d'Europa, per nobles i burgesos, i dels què en van ser destinatàries les beguines. A canvi, elles van complir tot un seguit de tasques relacionades tant amb la mort com amb el trànsit de l’ànima vers el Més Enllà. Així, les beguines pregaven per la salvació del donant, assistien a les misses celebrades pel repòs de la seva ànima -amb la finalitat d’escurçar la seva estada en el Purgatori-, i acompanyaven el cos del difunt al cementiri.A més, abans de participar en els funerals, en els que ocupaven un lloc important com a ploraneres, molt sovint, les beguines, vetllaven el moribund i, fins i tot, l’amortallaven.

Les persones feien testaments on deixaven constància de com volien ser enterrades i de les disposicions que s’havien de prendre al moment de la seva mort. Així, Leonor López de Córdoba va deixar dit al seu testament que volia que la vestissin amb l’hàbit de l’orde de Calatrava i que la tinguessin a casa fins la nit, guardada per dues bones dones. Especificava que volia ser enterrada al costat del seu fill i que fiquessin a la seva sepultura les seves dues netes.

Davant les dures proves que les persones de l’època medieval havien de patir (guerres i epidèmies, molt especialment la gran epidèmia de pesta negra, que assolà Europa a mitjan del segle XIV), no és estrany que haguessin situat la mort al centre de les seves preocupacions.

A fi de lluitar contra l’angoixa que produïa aquesta amenaça de mort, es desenvolupen gèneres literaris i artístics, com ara les “danses de la mort” i els “Ars moriendi” o “Art de morir”, que instruïen amb paraules i gravats sobre el comportament adequat per morir “de bona mort” i poder gaudir de la glòria celestial.

L’església defineix, doncs, amb precisió els criteris de la "bona mort", tot imposant a aquells que posseeixen béns de transmetre’n una part als pobres i al clergat. Com a contrapartida, el difunt obtindrà dels clergues pregàries i sufragis, que li permetran d’afrontar en millors condicions el judici individual.

Hi havia persones, però, que quedaven excloses de la litúrgia cristiana pel que fa al moment de la mort. Així, les condemnades a mort eren penjades i es deixava que els seus cossos es descomponguessin a les forques, insepults. Per això, té una gran rellevància el privilegi que el rei Joan I va atorgar a Sor Sança, per tal que a la ciutat de Barcelona pogués donar cristiana sepultura els cossos dels penjats a les forques.