Els estudis ubiquen el model de benestar espanyol al model mediterrani, reconegut pel seu universalisme (pensions, sanitat i educació) però també pel seu alt component d’assistencialisme, per una feble xarxa de serveis socials i per un alt grau de familisme (especialment a camp dels serveis socials). La importància del paper de la família, com a proveïdora de benestar, especialment per part de les dones –i una escassa assumpció de responsabilitats domèstiques per part dels homes, ve complementada pel treball informal de les dones migrants, contractades en el servei domèstic i de cures en situacions de desigualtat, explotació o discriminació (Guillén i León, 2011; Krüger i Jiménez 2013; León et al., 2015; Nogueira i Zalakain, 2015; Parella 2003). En aquest context, s’ha incorporat a la literatura acadèmica el terme de la crisi de cures (Beneria, 2008; Carrasquer, 2013; Pérez Orozco, 2006 i 2011; Vega, 2009), on, des de la perspectiva de gènere, les cures han situat al centre dels debats i anàlisis sobre els estats de benestar, i com s’entén i com s’ha de satisfer la relació entre l’estat, el mercat, el tercer sector, la família i la comunitat.
Centrant la mirada en els processos de (re)organització de la cura i de la feina de cures, a partir de la crisi econòmica i la generalització dels programes d’austeritat, les evidències mostren que s’ha assistit a una recomposició de la relació de les institucions de benestar –estat, mercat, tercer sector, família i comunitat- per donar resposta a les necessitats de reproducció social i, per tant, a les necessitats de cura. Aquesta recomposició s’ha caracteritzat per tres tendències que actuen de manera interrelacionada: la mercantilització o quasi comercialització i la subordinació a la reproducció econòmica; la transnacionalització del treball de cures; i la transformació de l’estat de benestar i les noves formes de govern (Anderson i Shutes, 2014; Comas, 2015; Herrera, 2012; Himmelweit, 2014; Klenk i Pavolini, 2015; Kofman i Raghuram, 2015; Mahon i Robinson, 2015; Perez Orozco, 2014). A més, aquestes tendències de (re)organització de la cura han comportat, en els darrers anys, un doble moviment polanyià: el protagonisme d’iniciatives de la societat civil, que qüestionen el nou context de relació entre les institucions, que sorgeixen com a alternatives al sistema de cura al marge de les entitats del tercer sector.