III Congreso Internacional de sociología de la AVS (23-25 de gener):
“Treballadores de la Cura a Espanya: Invisibilitat i Estratègies en el Context de la Pandèmia”Anna Morero Beltrán, Rosa Ortiz Monera, Maria Antònia Carbonero Gamundí, Lara Borin Campoli.
Aquesta comunicació presenta part dels resultats de l’anàlisi qualitativa realitzada en el marc del projecte I+D “La Reorganització Social de la Cura durant la Pandèmia”, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (PID2020-118801RB-I00). L’objectiu del projecte és aprofundir en la comprensió de l’organització social de la cura durant la pandèmia a Espanya. Es van dur a terme un total de vint-i-nou entrevistes en profunditat amb dones que tenien responsabilitats de cura durant aquest període, així com vuit grups de discussió amb organitzacions de la societat civil. Els resultats que presentem se centren en l’impacte de la pandèmia en les dones que treballaven en el sector de la cura. La nostra anàlisi es basa en set entrevistes amb treballadores de la cura i domèstiques, així com en les aportacions dels grups de discussió. Els seus testimonis revelen que, malgrat que la pandèmia era un moment potencial per reconèixer la vulnerabilitat de la societat i la importància crítica del treball de cura, les empleades del sector de la cura se sentien desvalorades i ignorades, sense ser inicialment reconegudes com a treballadores essencials. A més, no van rebre el mateix nivell de reconeixement social que altres sectors. També ressaltem com la precarietat i l’explotació que van patir les dones d’aquest sector es van agravar durant la pandèmia. Utilitzant un enfocament interseccional, mostrem que la desvalorització i la precarització d’aquest treball no només estan vinculades al gènere, sinó també a factors com l’origen, l’ètnia i l’estatus migratori. En aquest context, el suport comunitari va jugar un paper crucial en l’assistència al sector.
“Redes de apoyo mutuo durante la Covid19: mediación y amortiguación de las desigualdades de género y classe” Clara Camps, Ignasi Bernat i Elisabet Almeda
Les xarxes de suport mutu han funcionat com a mediadores de l’augment de les desigualtats de gènere i classe causades arran de la Covid19. Davant les estratègies desplegades per part de l’Estat per fer front a la crisi basada bàsicament en les mesures de confinament, als ERTO’s, ia una absència temporal de la funció reproductora social de l’Estat (escoles, serveis socials, casals de la gent gran, etc.) es produeix una rehogarització de les feines de cura. Aquesta reclusió forçada a la llar arran dels confinaments torna a posar al centre la família nuclear com a garant de la reproducció social. Tot i les transformacions familiars de les darreres dècades, ens trobem amb un fort repunt i auge de la divisió sexual del treball, de les desigualtats de gènere i de la violència masclista. En aquest marc, les classes socials que no poden resoldre les necessitats a través de la rehogarització per la seva posició dins d’un mercat de treball precari i informal són les que necessitaran més de les xarxes de suport mutu, de les institucions religioses i de l’ajuda de la comunitat. Aquesta crisi de reproducció social tindrà dues vessants a què les xarxes de suport mutu intentaran donar resposta: econòmiques i de cura. Per tant, a través de la comprensió de les funcions i dels usos que es va fer les xarxes de suport mutu observem com els processos de rehogarització agafen formes i pràctiques diferents en funció de la classe social i de la posició econòmica que s’ocupa al mercat de treball. És així, com podem comprendre les xarxes de suport mutu com a mediadores i esmorteïdores de les desigualtats de gènere i classe. Precisament, la rehogarització havia descarregat certes funcions a la família ia la divisió social del treball. Això ha de ser emmarcat a la dialèctica Estat-mercat-família-comunitat i com es van desplaçant certes càrregues de reproducció social. Les xarxes de suport mutu van funcionar com l’anvers de l’ordre social i el gènere de la nostra societat.Els resultats provenen de: Domínguez Amorós, Mario; Almeda Samaranch, Elisabet La reorganització social de la cura en pandèmia: Benestar, comunitat i gènere. PID2020-118801RB-I00. 01/09/2021-31/08/2025.
“Procesos de cuidado, trayectorias laborales y reorganización social” Màrius Domínguez i Amorós (coordinador de la taula de treball)
“La reorganización social de los cuidados durante la pandemia: género, desigualdad y respuestas comunitarias” Màrius Domínguez i Amorós i Sandra Obiol
L’objectiu d’aquesta comunicació és presentar alguns dels resultats de la investigació sobre “La reorganització social de les cures durant la pandèmia: Benestar, Comunitat i Gènere”, realitzada per diversos grups de recerca de Catalunya, Euskal Herria, País Valencià i Balears. Pretenem analitzar els impactes socials de la COVID-19 sobre les necessitats de cura de les llars, les seves conseqüències sobre les desigualtats de gènere i la reorganització social del treball de cura, així com el paper de les organitzacions i xarxes comunitàries de suport i solidaritat. La nostra hipòtesi general és que la pandèmia de COVID-19 i les mesures associades han provocat el retorn a la llar de certes necessitats de cures que abans s’externalitzaven, modificant les estratègies individuals, familiars i col·lectives de gestió del treball de cures. Aquest canvi ha provocat un agreujament de la crisi de les cures, consolidant i perpetuant les desigualtats socials, en particular les que afecten el benestar dels grups més vulnerables, i també ha impulsat laparició diniciatives de solidaritat clau a nivell comunitari. És evident la importància del treball de cures en el sosteniment de les actuals estructures socials i els reptes a què ens enfrontem per redistribuir aquestes tasques cap a un model més just i igualitari. Des d’una perspectiva crítica i no androcèntrica, proposem una estratègia metodològica mixta: d’una banda, una aproximació quantitativa a través de la sistematització i anàlisi de fonts de dades secundàries relacionades amb la gestió del temps i el treball de cures, i de l’altra, una aproximació qualitativa que implica entrevistes en profunditat a dones amb responsabilitats de cures i grups de discussió amb entitats socials de suport. Aquesta investigació contribueix a una comprensió més profunda de la reconfiguració de la cura, particularment en el context d’unitats familiars cada cop més diverses i complexes.
Segundo Congreso Latinoamericano de Estudios de Género y Cuidados (19-21 de març): Miradas Latinoamericanas al Cuidado.
“La articulación de indicadores micro y macrosociales en el análisis comparativo de las desigualdades de género en el trabajo de cuidados” Màrius Domínguez i Amorós
Les transformacions de les societats occidentals contemporànies, des de l’impacte de la crisi econòmica, han comportat canvis en el model d’organització social i, concretament, en les maneres de donar resposta a les necessitats de cures i la seva provisió. L’afebliment de l’estat del benestar, amb polítiques d’ajust estructural que afecten l’oferta de serveis públics, i la inaccessibilitat de les famílies als serveis que ofereix el mercat, han augmentat la feina de cures no remunerada realitzada a l’interior de les llars.
Estudis recents mostren, entre els seus resultats, la debilitat explicativa d’aquelles variables relacionades amb les perspectives teòriques microsocials així com la importància d’incorporar aspectes “subjectius” relacionats amb les normes i els valors socials de “construcció de gènere”. Això és, donant validesa a les aproximacions que confirmen la necessitat d’incorporar tant la perspectiva teòrica dels “rols de gènere”, així com els factors macrosocials (estructurals, institucionals i culturals) a l’anàlisi de les bretxes de gènere en el treball de cures.
La rellevància d’analitzar com els factors institucionals i culturals poden influir en el treball no remunerat, permet avançar en línies d’anàlisi en diferents direccions: com afecten el significat i la magnitud dels efectes de les característiques individuals a la divisió sexual del treball; i la incidència de polítiques socials que afectin lestructura de locupació i la prestació de serveis públics dassistència social.
L’objectiu d’aquesta ponència és identificar i analitzar els principals factors que, tant individualment com contextualment, poden estar relacionats amb la bretxa de gènere en la realització i distribució del treball no remunerat i de cura dins de les llars. Específicament es presenta l’operacionalització d’un sistema d’indicadors socials que permeti l’anàlisi de l’impacte d’aquestes formes d’organització social de la cura i el benestar. La proposta d‟indicadors socials es pot utilitzar en anàlisis comparatives entre diferents països tenint en compte la dinàmica social, l‟especificitat i la comparabilitat dels contextos sociohistòrics i culturals.
Mitjançant l’anàlisi de les enquestes de l’ús del temps a Argentina, Xile, Uruguai i Espanya, la ponència pretén ser una aportació als estudis comparatius, avançant en el coneixement dels factors explicatius de la bretxa de gènere en el temps de cures a l’interior de les llars (i) desglossant les condicions macrosocials en les dimensions fonamentals; (ii) mostrant la influència dels recursos individuals; i (iii) incorporant alguns indicadors subjectius que estan relacionats amb la bretxa de gènere en l’assignació i la distribució d’aquest treball.
VIII Seminario Internacional de Desigualdad y Movilidad Social en América Latina (24-26 de març).
“Precio, coste y remuneración del trabajo doméstico: un estudio de la plataforma digital brasileña Parafuzo” Màrius Domínguez i Amorís, Lara Campoli
Introducció: presentació i objectius
Brasil és el país amb més treballadores domèstiques del món. L’ocupació domèstica representa l’agrupació ocupacional més gran de les dones brasileres, especialment de les dones negres amb baixos nivells d’educació i de famílies pobres. El 2019, hi havia 6,3 milions de persones empleades allà, el 92% de les quals eren dones (IBGE, 2020).
Les treballadores domèstiques presten serveis essencials per al manteniment de la llar i de les famílies. Tot i l’important valor d’aquestes feines a l’economia i per al desenvolupament social de les poblacions, aquest treball es caracteritza per la informalitat, la inseguretat i l’explotació de professionals que sovint es troben sense protecció legal.
Recentment, el treball domèstic remunerat ha vist l?entrada d?intermediaris digitals. Les investigacions sobre la plataformització dels serveis mostren que les implicacions del treball de plataforma són ambivalents. D’una banda, hi ha la possibilitat que els treballadors obtinguin més resultats combinats amb horaris més flexibles. De l’altra, es produeix una pèrdua de poder com a conseqüència de les pràctiques de control, vigilància i gestió desenvolupades per les plataformes (Hunt; Machingura, 2016).
Tot i que alguns aspectes d’aquestes observacions s’apliquen a tot tipus de plataformes, altres requereixen un examen detallat de les característiques particulars de cada sector. Una anàlisi específica dels impactes de les plataformes sobre les treballadores domèstiques ha de tenir en compte les formes de desigualtat existents que estructuren aquest treball, el tipus dactivitat que es realitza i les estructures específiques dels mercats laborals existents (Van Doorn, 2017).
A la llum de les transformacions en el món del treball provocades pel sorgiment i creixement de les plataformes digitals, aquest treball té com a objectiu, per tant, identificar i analitzar els mecanismes desenvolupats i utilitzats per Parafuzo, empresa brasilera líder en el segment de plataformes d’intermediació de serveis domèstics, per definir els preus dels serveis oferts i la remuneració de les treballadores treball. Des d’una perspectiva crítica, aquesta investigació pretén contribuir a la comprensió dels riscos i les oportunitats que les plataformes representen per a les treballadores domèstiques.
Plantejament teòric-metodològic
El treball es basa en la literatura sobre el procés de plataformització del treball, destacant els estudis crítics d’aquest procés al sector de cures, com els de Hunt i Machingura (2016); Van Doorn (2017); Ticona i Mateescu (2018); Tandon i Rathi (2021) i Fetterolf (2022).
S’adopta aquí la definició de cura proposada per Pérez Orozco (2014, p. 62): “Cuidados son las actividades que regeneran cotidiana y generacionalmente el bienestar físico y emocional de las personas”. Aquestes activitats inclouen les tasques d’interacció directa entre les persones, la gestió dels afectes i de les relacions socials i la producció i reproducció dels béns materials necessaris al nostre manteniment físic (les tasques habitualment associades al treball domèstic, com ara la neteja de les cases).
La definició adoptada per al concepte de plataformes digitals, alhora, correspon a una combinació de la concepció de Van Dijck, Poell i Waal (2019) amb la de Krein i Manzano (2022). Els primers autors defineixen les plataformes com “(re-)programmable digital infraestructures that facilitate and shape personalised interactions among end-users and complementors, organised through the systematic collection, algorithmic processing, monetisation, and circulation of data” (Poell; Nieborg; Van Dijck, 2019, p. 03).
Com entenen Krein e Manzano (2022), més que facilitar o intervindre en les interaccions entre els usuaris, les plataformes tenen un paper actiu en el control i la gestió de la mà d’obra. A més d’estipular les condicions necessàries per a la inclusió, permanència o exclusió de cada treballador, les plataformes poden definir diferents aspectes del treball, com ara la remuneració i l’horari laboral. És compartint d’aquesta visió que analitzem el Parafus des d’una perspectiva crítica.
Per examinar-la, analitzem la seva pàgina web, el canal de YouTube i fem simulacions a l’aplicació. A causa de l’escassetat de dades disponibles sobre l’empresa, complementem l’anàlisi amb una entrevista pilot realitzada a una treballadora registrada a la plataforma. L’objectiu de l’entrevista és proporcionar un primer esbós del funcionament de la plataforma a partir de l’ús i l’experiència de la treballadora.
Resultats: principals aportacions, resultats i conclusions
El principal servei que ofereix Parafuzo és la neteja residencial, però la plataforma també presta serveis de neteja comercial, planxat i muntatge de mobles. L’empresa va ser fundada el 2014 i avui opera a més de 160 ciutats del Brasil. El 2019, la plataforma comptava amb 3.000 professionals registrats i, des de llavors, no hi ha hagut actualitzacions del número.
Els treballs sota control de Parafuzo poden classificar-se com a on location based (OIT, 2021), ja que es tracta de treballs realitzats de forma presencial en llocs concrets. També es categoritzen com a “work-on-demand via apps” (De Stefano, 2016) i els seus treballadors com a “just-in-time”, condició en què, encara que estiguin constantment a disposició de l’empresa per treballar, part de la seva jornada laboral no es reconeix com a temps de treball, ja que només s’utilitza i remunera en la mesura exacta de la demanda (Abílio, 2020).
Segons l’empresa, Parafuzo és una plataforma que actua com a “facilitadora” i “en col·laboració amb milers de professionals” connectant dos extrems: “els usuaris finals que necessiten ajuda per netejar casa i oficines i els professionals de la neteja que realitzen aquesta activitat”. A la pràctica, però, és l’empresa la que determina concretament el valor del treball i la remuneració dels professionals i que defineix i gestiona la distribució dels serveis.
El preu dels serveis depèn del tipus de neteja i del nombre d’hores que es vulgui contractar. En sol·licitar una modalitat de neteja, el client ha d’informar la seva adreça, el tipus d’allotjament, el nombre d’habitacions i si vol sol·licitar tasques addicionals que no estiguin incloses a la neteja sol·licitada. A partir d’això, una “calculadora intel·ligent” estima el temps necessari per a la neteja i, així, el preu del servei.
Els càlculs utilitzats per fixar els preus s’actualitzen diàriament en funció de les opinions dels clients i els comentaris realitzats a les avaluacions. S’afirma que els preus establerts inclouen el cost del transport i el menjar del professional, cosa que discrepa la treballadora entrevistada, per a qui el bitllet d’autobús i el cost del menjar formen part del cost que implica la feina.
Els pagaments pels serveis es realitzen mitjançant transferència bancària, sempre la setmana següent a la treballada. Per rebre el pagament, els professionals registrats han de tenir un compte bancari al seu nom a un dels bancs acceptats per la plataforma. L’import rebut correspon a la suma de totes les neteges fetes durant la setmana, menys la quantitat abonada per l’empresa. No es disposa d’informació recent sobre quina part dels diners pagats queden a les mans de l’empresa.
Parafus també cobra una quota d’afiliació de R$90 (16,76€), descomptada en tres quotes de R$30 (5,60€), en les tres primeres neteges realitzades, així com una quota mensual de R$29,90. Un altre cost correspon als materials de neteja utilitzats en la modalitat de “Neteja Post-Obra” i “Neteja Pre-Mudança”, en què són els professionals els que han de comprar i portar els materials utilitzats.
No és cap novetat que el treball domèstic es caracteritzi per la invisibilitat, la precarietat, els baixos ingressos i l’escassa protecció social. El que és nou és que, amb les plataformes, aquests elements són controlats de manera organitzada. Desprotegides socialment, les treballadores no només viuen a la incertesa sobre el seu propi salari i càrrega de treball, sinó que estan subordinades a empreses que organitzen, gestionen i controlen la seva feina. Tot i que la plataforma Parafuzo es presenta com un “facilitador” que opera en “associació” amb les treballadores registrades, l’empresa defineix concretament el valor dels serveis que ofereixen, així com la seva remuneració, transferint-los, sempre que sigui possible, els costos i riscos que implica la seva feina.
INCASI Conference (21-22 de maig): Public Policies, Reforms and Innovation in Europe and Latin America.
“The Social Reorganization of Care in Pandemic Times: Public Policies, Gender Inequalities, and Community Strategies in the Spanish State” Màrius Domínguez i Amorós, Carme Vivancos-Sánchez and Elisabet Almeda Samaranch
La crisi sociosanitària causada per la propagació de la COVID-19 ha exposat les conseqüències de la mercantilització de la vida pública i les relacions humanes, emfatitzant tant la importància com la vulnerabilitat de l’organització social de les cures, una tasca que duen a terme predominantment les dones. Aquest article examina l’impacte de la pandèmia en les cures, abordant els reptes estructurals, els canvis en les dinàmiques familiars i laborals, i les estratègies comunitàries emergents i preexistents dins de l’Estat espanyol. Basant-nos en el projecte d’R+D “La Reorganització Social de les Cures en la Pandèmia: Benestar, Comunitat i Gènere-RESCUPAN” (PID2020-118801RB-I00), hem desenvolupat un enfocament metodològic mixt, que inclou entrevistes semiestructurades amb dones que porten càrregues de cures i grups de discussió en diversos territoris (Catalunya, País Valencià, Euskadi i Illes Balears) per a la part qualitativa, mentre que utilitzem l’Estat espanyol com a referència territorial amb una estratègia comparativa utilitzant dades de la UE-27 per a la part quantitativa. Les troballes destaquen canvis significatius en l’organització de la llar abans i després de la pandèmia, que impacten en el temps personal i familiar. També descobreixen experiències de conflicte i benestar modelades per desigualtats estructurals i contextos d’atenció específics. A més, l’estudi revela que les polítiques governamentals van prioritzar les solucions assistencials i biomèdiques, descuidant el paper central de l’atenció i perpetuant una càrrega desproporcionada sobre les dones, especialment aquelles en condicions precàries, com ara les treballadores migrants o les mares solteres. No obstant això, les iniciatives de suport comunitari i la solidaritat veïnal van sorgir com a solucions parcials a les mancances estatals, demostrant com les xarxes socials preexistents van facilitar respostes locals efectives i van mitigar parcialment les desigualtats socials. L’estudi pretén proporcionar eines per comprendre millor la situació actual, avaluar la qualitat de les polítiques públiques i analitzar les estratègies dels actors econòmics i socials. Subratlla la necessitat que les polítiques públiques integrin programes amb perspectiva de gènere per garantir la sostenibilitat del sistema d’atenció. En definitiva, aquest treball contribueix al debat internacional sobre els reptes als quals s’enfronten els règims de benestar, oferint reflexions crítiques sobre com avançar cap a sistemes més inclusius i sostenibles en un món postpandèmic marcat per crisis recurrents i desigualtats persistents.
X Conferencia Latinoamericana y Caribeña de Ciencias Sociales (9-12 de juny): Horizontes y transformaciones para la igualdad. Democracias, resistencias, comunidades, derechos y paz.
“La reorganizacion social del cuidado en pandemia en España: un retorno al hogar” Màrius Domínguez Amorós, Elisabet Almeda Samaranch i Carme Vivancos
La ponència presentarà la investigació que s’està fent a l’Estat Espanyol (2021-2024) sobre la reorganització social de la cura en pandèmia (PID2020-118801RB-I00, Agència Estatal de Recerca d’Espanya). L’objectiu general del projecte és analitzar l’impacte de la COVID-19 sobre les necessitats de cures a les llars, i les conseqüències que això comporta en les desigualtats de gènere i en la reorganització social dels treballs de cures a l’Estat espanyol, fent especial èmfasi en el paper de les xarxes comunitàries de suport i solidaritat. La hipòtesi general de la investigació és que la pandèmia de la COVID-19 i les mesures sociosanitàries associades signifiquen un retorn a la llar d’algunes necessitats de cura que s’havien externalitzat prèviament, modificant les estratègies per donar resposta als treballs de cura i atenció. Aquesta reorganització de les cures comporta un doble moviment. D’una banda, s’assisteix a un empitjorament de la crisi de les cures, ja que s’accentuen algunes de les tendències que s’estaven produint des de la recessió de 2008-2009, consolidant i perpetuant les desigualtats socials i afectant de manera més costosa el benestar de les dones, i fent més claus les iniciatives de solidari. D’altra banda, s’evidencia la rellevància dels treballs de cura per mantenir la sostenibilitat social, que suposa una reassignació de tasques cap a un model més igualitari entre dones i homes, i una oportunitat de canvi en les normes, els valors i els imaginaris socials que sustenten l’organització social de la cura.
En aquest marc general, tres són els objectius de la investigació que s’està fent. El primer objectiu ha estat analitzar l’impacte de la COVID-19 sobre les necessitats de cures a les llars i les conseqüències que això comporta en el conjunt de l’organització social dels treballs de cures a l’Estat espanyol. En aquest sentit, s’han obtingut en primer lloc, evidències empíriques, de les estratègies de les llars en satisfer les necessitats de cures en un context precovid 19, i on es van generalitzar els programes d’austeritat després de la crisi econòmica i financera (2008-2009), que van comportar tant un augment de la mercantilització dels serveis proveïdor de cura. I, en segon lloc, analitzar com tot això ha canviat arran de l’inici de la pandèmia el febrer-març del 2020.
En segon lloc, s’ha aprofundit en l’impacte de l’epidèmia de la COVID-19 a les desigualtats socials, especialment les de gènere arran dels processos de (re)organització de les cures. Partint de la idea que el gènere ha d’entendre’s en la seva complexitat i en interconnexió amb altres condicions d’identificació i discriminació social segons un vector multidimensional (els ingressos, la classe, la situació del mercat laboral, la situació migratòria, l’etnicitat, les modalitats familiars i les característiques de la llar); així com en les dimensions de les necessitats de dependència i atenció especial.
En tercer lloc, s’ha explorat l’articulació de les estratègies de cura en relació amb les xarxes i les interaccions socials de suport i solidaritat; i analitzar la resposta de la societat a partir de les xarxes de suport cíviques i comunitàries. En aquest sentit, s’ha obtingut informació sobre els recursos que la ciutadania utilitza en el context de confinament i pandèmia, tant formals (ajuts públics, polítiques socials, servei de salut, ajuts d’entitats del tercer sector etc.) com informals (xarxes familiars i veïnals, entitats socials de suport i autogestió, pràctiques informals).
La metodologia de recerca ha seguit una estratègia de triangulació seqüencial. Una primera fase quantitativa a partir de les enquestes existents sobre les conseqüències del còvid (Enquesta en línia Living, working and COVID-19, Eurofound, 2020; Estudi sobre Benestar Emocional i Estudi sobre Efectes i Conseqüències del Coronavirus, Centre d’Investigacions Sociològiques d’Espanya, 2020). A partir de l‟anàlisi quantitativa, es defineixen tipologies d‟organització social de la cura segons els models de provisió i les estratègies familiars que permeten aplicar un disseny tipològic de la mostra qualitativa. Concretament, seguint el disseny tipològic identificat a la part quantitativa es fan entrevistes en profunditat aproximadament a unes 30-35 persones, entre persones individuals, d’entitats comunitàries de suport o de professionals sociosanitaris.
Entre alguns dels principals resultats, destaca com La pandèmia de COVID-19 i les mesures restrictives associades signifiquen un retorn a la llar d’algunes necessitats de cura que s’havien satisfet fora de casa o per personal extern (persones cuidadores), modificant les estratègies per donar resposta a les necessitats de cura i atenció. Això ha suposat increments en el volum de treball domèstic i de cures no remunerada, cosa que inclou tenir cura de menors, una major quantitat de tasques domèstiques durant el confinament (com cuinar i netejar), i tenir cura de familiars malalts. En aquests casos, les llars s’han enfrontat a una “nova” crisi de les cures ja que s’ha revertit el procés d’externalització de les cures. Per la seva banda, la rehogarització de les cures en el context de la COVID-19 implica una major visibilització i reconeixement de la cura, en un “redescobriment” de la llar com a entorn segur i de les cures com a activitats reparadores i satisfactòries. Encara que les desigualtats de gènere a les cures persisteixen (les dones continuen assumint una part desproporcionada del treball de cures), alguns homes li estan dedicant més temps, per la qual cosa durant el confinament s’observa una reassignació de tasques cap a un model lleugerament més igualitari. Encara que tant dones com homes s’estan enfrontant a més problemes físics i emocionals com a resultat de la pandèmia i les mesures relacionades per abordar-la, aquesta situació està tenint un impacte més gran en les dones: majors nivells d’ansietat, depressió, sobrecàrrega de treball, aïllament o malalties físiques pel major volum de treball domèstic i de cures no remunerada que recau sobre elles. A més, les dones són les principals perjudicades en termes de la seva participació al mercat laboral i la sobrerepresentació a la desocupació, a causa de la seva major presència els sectors més afectats per la crisi (ocupació domèstica, activitats sanitàries i el sector de cures en residències, comerç, turisme i indústria manufacturera). I finalment, Tot i que el confinament ha dificultat l’accés a les xarxes i les interaccions socials de suport bàsiques i la trobada informal a l’espai públic, s’han continuat donant pràctiques de reciprocitat voluntària i de solidaritat entre veïns/es ia petita escala, que s’han organitzat de manera més o menys formal donant lloc, en algunes situacions, a xarxes organitzades de suport mutu.
7th Transforming Care Conference (25-27 de juny): Social and Human Rights in Care.
“Continuities and Changes in Women’s Discourse on Care in the Context of COVID-19” Sandra Obiol-Francés, Jordi Bonet-Martí, Jokin Azpiazu Carballo, Màrius Domínguez Amorós i Elisabet Almeda Samaranch
En els darrers anys, han aparegut diferents discursos en l’imaginari social (les cures com a responsabilitat col·lectiva, l’autocura, la reivindicació del treball de cures, etc.) que pretenien articular una resposta basada en drets a la crisi de les cures que afecta les nostres societats. Tanmateix, amb l’esclat de la pandèmia de la COVID-19 i les mesures de distanciament social associades, aquests discursos emergents van entrar en contradicció amb els discursos oficials basats en el model mèdic hegemònic, que promovia la responsabilitat individual i el retorn de la responsabilitat de les cures a la llar. En aquest article, proposem una anàlisi feminista de com l’impacte de la COVID-19 ha portat a una transformació dels discursos sobre les cures, especialment aquells que apel·len a noves maneres d’entendre i organitzar les cures. Per a això, hem basat el nostre estudi en l’anàlisi sociològica del sistema discursiu d’un corpus de 30 entrevistes en profunditat amb dones amb responsabilitats de cures a la llar en diferents parts d’Espanya. El nostre propòsit en aquestes entrevistes era esbrinar com havien organitzat les cures a les seves llars abans, durant i després de la pandèmia. L’anàlisi permet identificar la permanència dels discursos més tradicionals sobre l’organització de les cures que coexisteixen –sovint en conflicte– amb referències discursives a noves maneres de cobrir aquestes cures, especialment en aquelles dones amb un capital cultural més elevat.
XVIII CONGRESO DE MEDICINA SOCIAL Y SALUD COLECTIVA (4-8 d’agost): Por la democracia, los derechos sociales y la salud: Retomar el camino de la determinación social y la soberanía de los pueblos.
“Cambios y continuidades en los discursos emergentes sobre el cuidado en el contexto de la crisis de la COVID-19” Jordi Bonet-Martí
Introducció
La pandèmia de la COVID-19 va generar un context d’excepcionalitat que va tensionar les formes organitzades socialment de la cura. Tot i les expectatives d’avenç en la democratització de la cura després del cicle de mobilitzacions feministes el període 2017-2019, durant el confinament domiciliari es va produir un reforç dels discursos tradicionals i una intensificació de les càrregues de cura sobre les dones.
En aquest treball s’analitzen els canvis i les continuïtats en els discursos emergents sobre la cura a partir de l’anàlisi d’un corpus d’entrevistes a dones cuidadores a diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol. L’estudi utilitza l’anàlisi del discurs per identificar les configuracions discursives dominants durant la crisi sanitària, els efectes de la pandèmia sobre les pràctiques i els significats de la cura, i la manera com aquests discursos es van relacionar amb els marcs institucionals, familiars i comunitaris.
L’anàlisi evidencia la persistència de desigualtats de gènere i territorials, així com l’emergència de discursos híbrids que articulen elements de la cura tradicional, professionalitzada, democratitzadora i individualitzada, mostrant la tensió entre la politització de la cura i la seva reabsorció en clau individual i emocional.
Objectiu
Analitzar els canvis i les continuïtats en els discursos sobre la cura entre dones cuidadores durant la pandèmia de la COVID-19, identificant configuracions discursives, les seves transformacions i la influència dels marcs socials i institucionals.
Metodologia
La investigació es basa en l’Anàlisi Sociològica del Sistema de Discursos (ASSD) aplicada a 29 entrevistes a dones amb càrregues de cura residents a Catalunya, Illes Balears, País Basc i Comunitat Valenciana. Les participants van ser seleccionades mitjançant mostreig intencional, amb diversitat de perfils laborals, familiars i comunitaris. Les entrevistes, realitzades en el marc del projecte RESCUPEN, van ser transcrites i codificades amb el programari CATMA. L’ASSD va permetre reconstruir el sentit del discurs segons les condicions socials de producció i les posicions d’enunciació. L’anàlisi es va centrar a identificar configuracions discursives sobre la cura i els desplaçaments durant el confinament. Es van considerar també les diferències territorials, les mediacions tecnològiques i el paper de l’autocura als relats de les entrevistades.
Resultats
Les entrevistes revelen que el confinament va ser viscut majoritàriament com una intensificació de les càrregues de cura, encara que algunes entrevistades ho van interpretar com un període de reorganització personal i familiar. Es van identificar quatre discursos principals:
(1) Discurs tradicional-familiarista: assumeix la cura com a obligació femenina, amb forta presència en mares.
(2) Discurs modernitzador: promou la professionalització de la cura, encara que sense coresponsabilitat masculina.
(3) Discurs democratitzador: planteja la cura com a dret i responsabilitat col·lectiva, visible sobretot al País Basc.
(4) Discurs híbrid: combina elements dels anteriors i articula la cura com a atenció mediada tecnològicament i com a gestió emocional, donant lloc a una forma individualitzada de l’autocura.
Els resultats mostren que la pandèmia no va impulsar un avenç generalitzat del discurs democratitzador. Només alguns grups (monomarentals, treballadores sexuals) van experimentar un gir en aquesta direcció, probablement per la vinculació amb xarxes de cura comunitari. L’anàlisi territorial evidencia diferències: al País Basc es destaquen xarxes comunitàries, a Catalunya el paper del veïnat; a les Balears i València, dificultats per accedir a recursos públics. En tots els casos, persisteix la feminització de la cura i la dependència del mercat davant de la insuficiència de l’Estat.
Conclusions
La pandèmia va reafirmar la centralitat del treball de cures a les mans de les dones, sense generar una transformació estructural de la seva organització. El discurs sanitari hegemònic va identificar la cura com una responsabilitat individual. Encara que van emergir discursos que revaloritzen la cura, aquests van coexistir amb narratives tradicionals i formes individualitzades centrades en l’autocura emocional. El discurs democratitzador va aparèixer com a horitzó desitjable, però limitat a la seva implementació. L’estudi mostra com les diferències territorials en accés i organització de la cura s’han de considerar en el disseny de polítiques públiques sociosanitàries. Així mateix, el discurs híbrid planteja nous reptes per a la politització de la cura des d’una perspectiva feminista i emancipatòria.