Aspectes formals
- Disseny de la pàgina
- Tipus de lletra i mida
- Marges
- Paràgrafs i interlineat
- Altres tipus de paràgrafs i composició
- Paràgrafs amb elements segregats en línia a part
- Paginació
- Capçalera i peu
- Format dels apartats
- Numeració
- Cos i classe de lletra
- Consideracions sobre els títols
- Enumeracions
- Citacions textuals
- Literalitat de les citacions textuals
- Disposició en el text de les citacions textuals
- Llengua de les citacions textuals
- Taules i il·lustracions
- Format de les taules
- Títol de les taules
- Cos de les taules
- Peu de les taules
- Format de les il·lustracions
- Peu de les il·lustracions
- Etiquetes i llegendes de les il·lustracions
- Notes
- Crida de les notes
- Contingut i format de les notes
En la redacció d’un document, cal tenir en compte aspectes formals relacionats amb el disseny de la pàgina i, si és el cas, amb el format i numeració dels apartats, les enumeracions, les citacions textuals, les taules i il·lustracions, i les notes.
Tots aquests aspectes formals han de tenir en compte, d’una banda, les característiques pròpies de cada document i, de l’altra, aconseguir com a objectiu últim la llegibilitat i claredat del text.
Tots aquests aspectes formals han de tenir en compte, d’una banda, les característiques pròpies de cada document i, de l’altra, aconseguir com a objectiu últim la llegibilitat i claredat del text.
A l’hora de plantejar-se la redacció d’un document, especialment quan són complexos i llargs, hi ha certs aspectes relacionats amb el disseny de la pàgina que s’han de tenir en compte des del principi, com ara tipus de lletra i mida, marges, paràgrafs i interlineat, paginació, i capçalera i peu, si cal.
El fet de tenir-los presents de bon començament ajuda a organitzar tant l’estructura del text com la informació que hi apareix. Així mateix, cal tenir en compte que aquests aspectes de format es poden aplicar de manera automàtica a tot el document, o només a una part, amb la majoria de processadors de textos informàtics.
En el cas dels treballs acadèmics, en les diferents normatives dels treballs finals de grau, dels treballs finals de màster o de les tesis, pot ser que les indicacions pel que fa al disseny de pàgina estiguin mínimament fixades.
El fet de tenir-los presents de bon començament ajuda a organitzar tant l’estructura del text com la informació que hi apareix. Així mateix, cal tenir en compte que aquests aspectes de format es poden aplicar de manera automàtica a tot el document, o només a una part, amb la majoria de processadors de textos informàtics.
En el cas dels treballs acadèmics, en les diferents normatives dels treballs finals de grau, dels treballs finals de màster o de les tesis, pot ser que les indicacions pel que fa al disseny de pàgina estiguin mínimament fixades.
El tipus i la mida de lletra han d’afavorir la llegibilitat del treball acadèmic. Per assegurar-se que la tria és correcta, es recomana previsualitzar unes quantes pàgines del text, encara en fase d’esborrany, i prèviament a la revisió final.
Pel que fa al tipus de lletra, es recomana utilitzar un únic tipus per a tot el text. Per indicar les diferents parts del document, la jerarquització dels apartats, etc., cal recórrer a mides diferents de la mateixa lletra o a altres recursos (com ara negretes i cursives, o majúscules), tal com s’indica a «Cos i classe de lletra».
Quant a la mida de la lletra, i sempre segons les característiques i parts de cada document, i del tipus de lletra triat, cal tenir en compte que:
Pel que fa a la classe de lletra, es fa servir per defecte la rodona. Les altres classes (cursiva, negreta, versaleta) es reserven per a usos específics.
Pel que fa al tipus de lletra, es recomana utilitzar un únic tipus per a tot el text. Per indicar les diferents parts del document, la jerarquització dels apartats, etc., cal recórrer a mides diferents de la mateixa lletra o a altres recursos (com ara negretes i cursives, o majúscules), tal com s’indica a «Cos i classe de lletra».
Quant a la mida de la lletra, i sempre segons les característiques i parts de cada document, i del tipus de lletra triat, cal tenir en compte que:
- El títol del treball acadèmic acostuma a tenir una mida de lletra força més gran que la triada per al cos del text.
- La mida de la lletra de les citacions textuals, les taules i il·lustracions, els exemples o els índexs analític i onomàstic és un o dos punts més petita que la del cos del text.
- La mida de la lletra de les notes, la capçalera i peu acostuma a ser dos o tres punts més petita que la del cos del text.
Pel que fa a la classe de lletra, es fa servir per defecte la rodona. Les altres classes (cursiva, negreta, versaleta) es reserven per a usos específics.
Per establir els marges superior i inferior, s’ha de tenir en compte si la pàgina té capçalera i peu, i on s’ubica la paginació, perquè quedi prou distància entre el cos del text i els límits del full.
Per establir els marges dret i esquerre, cal tenir present com s’han definit els paràgrafs i l’interlineat. També s’ha de considerar si el document final serà en paper i enquadernat, per si cal deixar una mica més de marge interior per a l’enquadernació.
Per establir els marges dret i esquerre, cal tenir present com s’han definit els paràgrafs i l’interlineat. També s’ha de considerar si el document final serà en paper i enquadernat, per si cal deixar una mica més de marge interior per a l’enquadernació.
- Paràgrafs
Es recomana d’usar el paràgraf modern o alemany, que es caracteritza per tenir la primera línia a caixa (no sagnada). Per tant, el començament del paràgraf següent s’indica deixant una línia en blanc entre paràgrafs. El text convé que sigui justificat, és a dir, amb el text alineat tant a la dreta com a l’esquerra. També es recomana no partir paraules a final de ratlla, però si es fa, cal assegurar-se que es parteixen correctament.
Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El teleespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.
Cap a l’any 2000, els avenços tecnològics canvien radicalment el mode de consum d’audiovisuals.
Aquest paràgraf s’ha d’aplicar a tots els elements del text, com ara el cos, les citacions textuals, les notes, etc.
Així mateix, cal deixar una línia en blanc entre el títol d’un apartat i el seu primer paràgraf.Introducció Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El teleespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.
I deixar dues línies en blanc entre l’últim paràgraf d’un apartat i el títol del següent.Aquest treball s’inicia amb una breu revisió bibliogràfica de l’àmbit. Tot seguit, es defineixen els objectius de l’estudi, el mètode emprat i la proposta d’indicadors per analitzar les televisions que integren la mostra. Finalment, es recullen els principals resultats dels indicadors i es conclou amb un rànquing de televisions.
Antecedents - Interlineat
Es recomana triar un interlineat que faciliti la lectura segons el tipus i mida de lletra del document. En general, acostuma a ser d’1,5 o múltiple, i sempre més gran que el d’altres parts del text (com ara notes, citacions textuals, etc.).
Es pot veure informació ampliada per a altres tipus de paràgrafs i composició i per a paràgrafs amb elements segregats en línia a part.
A banda del paràgraf modern o alemany, hi ha altres tipus de paràgrafs: el paràgraf ordinari, el paràgraf amb sagnia francesa i el paràgraf en bandera o irregular.
- Paràgraf ordinari
El paràgraf ordinari es caracteritza per tenir la primera línia sagnada, és a dir, entrada cap a la dreta en relació amb el marge esquerre, i el text justificat. En aquest cas, no s’ha de deixar cap línia en blanc entre paràgrafs.Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El telespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.
Cap a l’any 2000, els avenços tecnològics canvien radicalment el mode de consum d’audiovisuals.
Així mateix, es recomana deixar una línia en blanc entre el títol d’un apartat i el seu primer paràgraf.1 Introducció Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El telespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.
A l’hora de separar l’últim paràgraf d’un apartat i el títol del següent també convé deixar una línia en blanc.Aquest treball s’inicia amb una breu revisió bibliogràfica de l’àmbit. Tot seguit, es defineixen els objectius de l’estudi, el mètode emprat i la proposta d’indicadors per analitzar les televisions que integren la mostra. Finalment, es recullen els principals resultats dels indicadors i es conclou amb un rànquing de televisions.
2 Antecedents - Paràgraf amb sagnia francesa
El paràgraf amb sagnia francesa es caracteritza per tenir totes les línies sagnades excepte la primera, i el text justificat. En aquest cas no es deixa cap línia en blanc entre paràgrafs. Aquest tipus de paràgraf s’usa especialment en les bibliografies.Cabré, M. Teresa et al. (2002). Lèxic i neologia. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Observatori de Neologia, 301 p. (Sèrie Monografies; 5).Estivill, Assumpció (2008). «Els fons i les col·leccions d’arxiu a les biblioteques: models per al seu control i accés». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació. Núm. 21 (des.). <http://bid.ub.edu/21/estiv1.htm>. [Consulta: 16/05/2017]. - Paràgraf en bandera o irregular
En el paràgraf en bandera o irregular cada línia té una llargada diferent, perquè el text s’alinea només per un dels marges, o bé l’esquerre o bé el dret.A través dels portals audiovisuals, el telespectador, que fins al moment havia estat lligat a una programació rígida, accedeix als continguts quan vol i on vol, amb una visualització no seqüencial (avançar, retrocedir, aturar) i de forma més activa (comentar, compartir). Als meus pares,
que m’han acompanyat en aquest dur camí.
En alguns tipus de text es pot trobar un paràgraf que inclogui algun element que en comptes d’aparèixer en línia seguida aparegui en línia a part. Aquest fet es pot donar tant per la complexitat gràfica —fórmules matemàtiques— com per la voluntat de claredat en la representació —exemplificacions lingüístiques.
A diferència de les enumeracions d’elements precedides de dos punts, en aquests casos pot no haver-hi cap signe de puntuació abans de l’element segregat. A més a més, en la represa del text, si no hi ha cap signe de puntuació que ho impedeixi, s’ha de fer servir la minúscula.
Per aquest motiu, cal remarcar la importància de fer ús dels signes de puntuació en els textos que inclouen fórmules, sobretot quan queden integrades en el text com un element més de l’oració.
A diferència de les enumeracions d’elements precedides de dos punts, en aquests casos pot no haver-hi cap signe de puntuació abans de l’element segregat. A més a més, en la represa del text, si no hi ha cap signe de puntuació que ho impedeixi, s’ha de fer servir la minúscula.
| Les oracions d’infinitiu es poden trobar tant preposades al verb com posposades. Així, en l’oració [ or. inf. Esbrinar la veritat ] és la seva feina la clàusula d’infinitiu fa la funció de subjecte. |
| El valor observat de la gravetat es relaciona amb el teòric mitjançant l’expressió g = g0 – Ca + Aa, on A és la part de l’anomalia de la pesantor que no és deguda purament a l’altura. |
Per aquest motiu, cal remarcar la importància de fer ús dels signes de puntuació en els textos que inclouen fórmules, sobretot quan queden integrades en el text com un element més de l’oració.
Per numerar les pàgines normalment s’usen xifres aràbigues. En alguns documents, a més, es poden combinar amb xifres romanes escrites en minúscula per numerar les pàgines preliminars.
La numeració es pot situar a la part inferior de la pàgina, a la part superior o a la lateral. Pot estar centrada (tant si la impressió és a una com a dues cares) o en un costat: en el marge dret (si és a una cara) o en el marge exterior (si és a dues cares).
Si el document té capçalera, es recomana de situar la numeració a la part inferior, i si inclou notes a peu de pàgina, a la part superior.
La numeració d’un document comença a comptar des de la primera pàgina (o portada, si és el cas) i acaba a l’última pàgina, incloent-hi les pàgines en blanc que hi pugui haver. Tot i això, segons el tipus de document s’omet el número en algunes parts (com ara la portada) o pàgines (com ara les pàgines de respecte).
La numeració es pot situar a la part inferior de la pàgina, a la part superior o a la lateral. Pot estar centrada (tant si la impressió és a una com a dues cares) o en un costat: en el marge dret (si és a una cara) o en el marge exterior (si és a dues cares).
Si el document té capçalera, es recomana de situar la numeració a la part inferior, i si inclou notes a peu de pàgina, a la part superior.
- Numeració inferior a una cara
- Numeració inferior centrada
- Numeració inferior exterior
- Numeració superior a una cara
- Numeració superior centrada
- Numeració superior exterior
- Numeració lateral exterior
La numeració d’un document comença a comptar des de la primera pàgina (o portada, si és el cas) i acaba a l’última pàgina, incloent-hi les pàgines en blanc que hi pugui haver. Tot i això, segons el tipus de document s’omet el número en algunes parts (com ara la portada) o pàgines (com ara les pàgines de respecte).
En el cas dels treballs acadèmics, el número de pàgina s’omet a la portada i, si escau, a les pàgines de respecte, a la del resum i paraules clau, a la d’agraïments o dedicatòries i a les de separació (amb títol o sense) entre les diverses parts del treball.
La capçalera és el text que apareix a la part superior de la pàgina; en canvi, el peu se situa a la part inferior. Són elements textuals opcionals que es consideren fora de la part central del document.
Tant la capçalera com el peu són útils per garantir la identificació del document al llarg de totes les pàgines, especialment si s’hi fa constar el títol (ja sigui el general o el d’alguna de les parts) i l’autoria (nom i cognoms o denominació d’una institució, segons el cas). La informació pot ser sempre la mateixa a totes les pàgines o ser diferent segons si es tracta de pàgina parell o senar.
En qualsevol cas, convé tenir en compte les consideracions següents:
Tant la capçalera com el peu són útils per garantir la identificació del document al llarg de totes les pàgines, especialment si s’hi fa constar el títol (ja sigui el general o el d’alguna de les parts) i l’autoria (nom i cognoms o denominació d’una institució, segons el cas). La informació pot ser sempre la mateixa a totes les pàgines o ser diferent segons si es tracta de pàgina parell o senar.
En qualsevol cas, convé tenir en compte les consideracions següents:
- La portada i les pàgines en blanc no tenen ni capçalera ni peu.
- La capçalera i el peu es componen habitualment amb el mateix tipus de lletra que la resta del document, però en un cos més petit (dos o tres punts menys); i convé assegurar-se que sigui llegible.
- Es recomana que el text de la capçalera i del peu no ocupi més d’una línia.
La jerarquia de les diverses parts del text s’indica per mitjà de la numeració que acompanya els títols de cada apartat i pel cos i classe de lletra utilitzats. Així mateix, cal tenir en compte algunes consideracions sobre els títols.
La numeració dels apartats acostuma a tenir les característiques següents:
En documents molt llargs, es pot haver de separar el text en parts, que es numeren independentment dels apartats amb xifres romanes seguides de punt. Quan hi ha numeració romana, la numeració dels diferents apartats de les parts és correlativa.
- Es fa mitjançant xifres aràbigues.
- Els apartats de primer nivell es numeren correlativament a partir del número 1.
- Cada apartat es pot subdividir en altres de segon nivell, que també es numeren correlativament a partir del número 1. Cada subapartat es pot tornar a subdividir en un tercer nivell, i així fins al quart nivell com a màxim.
- Les xifres representatives de cada nivell s’escriuen sense punt al final.
|
|
En documents molt llargs, es pot haver de separar el text en parts, que es numeren independentment dels apartats amb xifres romanes seguides de punt. Quan hi ha numeració romana, la numeració dels diferents apartats de les parts és correlativa.
| Part i. Les referències bibliogràfiques sobre la trompa d’aigua 1 La farga catalana 2 La trompa d’aigua o trompa dels Pirineus Part ii. Construcció i modelització d’una trompa d’aigua 3 Construcció d’una trompa pilot al laboratori 4 Càlculs hidràulics de la trompa pilot i la recirculació |
Més informació
Norma UNE 50132:1994. Numeración de las divisiones y subdivisiones en los documentos escritos. Madrid: AENOR, 1994, 4 p.
La jerarquia de les diverses parts d’un text també s’indica amb el cos i la classe de lletra utilitzats en els títols, tenint en compte sempre que cal evitar un carregament tipogràfic excessiu (acumulació de negreta, cursiva, versaletes, etc.) i que no convé de fer servir el subratllat.
Els dos models següents il·lustren possibilitats de jerarquització tipogràfica; però se’n poden fer servir d’altres, sempre que se’n mantingui la sobrietat i la coherència al llarg del treball, i que la claredat jeràrquica quedi marcada clarament.
Els dos models següents il·lustren possibilitats de jerarquització tipogràfica; però se’n poden fer servir d’altres, sempre que se’n mantingui la sobrietat i la coherència al llarg del treball, i que la claredat jeràrquica quedi marcada clarament.
| 1 Capítol 1.1 Apartat 1.1.1 Subapartat 1.1.1.1 Subsubapartat |
| 3 Estadística aplicada al laboratori 3.1 Introducció a l’estadística 3.1.1 El tractament de dades experimentals 3.1.1.1 Els histogrames 3.1.1.2 La mitjana i la desviació típica |
| 1 CAPÍTOL 1.1 Apartat 1.1.1 Subapartat 1.1.1.1 Subsubapartat |
| 3 ESTADÍSTICA APLICADA AL LABORATORI 3.1 Introducció a l’estadística 3.1.1 El tractament de dades experimentals 3.1.1.1 Els histogrames 3.1.1.2 La mitjana i la desviació típica |
A més del cos i classe de lletra, cal tenir en compte algunes consideracions sobre els títols.
- No porten punt final. En cas que presentin puntuació interna, cal seguir les regles generals de puntuació i d’ús de majúscules i minúscules. Per tant, després d’un punt escriurem majúscula i després de dos punts, minúscula.
Espectroscòpia òptica en tungstats. Un nou làser d’estat sòlid El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús - Es recomana que s’alineïn a l’esquerra, seguint la composició del paràgraf de la resta del text.
Classificació dels protons 
Classificació dels protons
- Han de contenir tots els articles i preposicions que siguin necessaris.
Classificació dels motors d’imants Classificació motors d’imants Eliminació del sensor de posició Eliminació de sensor de posició - Han de ser descriptius i es recomana que siguin tan breus com sigui possible.
Agressions al sistema nerviós central La prosa noucentista - Han d’anar separats del primer paràgraf del text per una línia en blanc.
- Si el títol d’un document ocupa més d’una línia, cal tenir en compte de fer correctament la separació de mots i expressions a final de ratlla.
Les enumeracions es poden fer a ratlla seguida enmig de text o en paràgraf a part.
- Enumeracions a ratlla seguida
En les enumeracions a ratlla seguida, la puntuació que es troba habitualment en aquests casos (coma o punt i coma) fa que no s’hagi de fer servir la majúscula inicial. Fins i tot, en el cas que hi hagi una marca d’enumeració abans de cada element —lletres en cursiva o nombres seguits d’un parèntesi de tancament en rodona— no hi ha cap motiu per fer servir la majúscula inicial, ni tan sols en el primer element situat després dels dos punts.S’ha elaborat una base de dades que conté cinc tipus d’entrades: a) historiadors; b) revistes i publicacions; c) institucions; d) obres cabdals, i e) conceptes i tendències historiogràfiques. - Enumeracions en paràgraf a part
Quan es fa una enumeració d’elements disposats en paràgrafs diferents, cal considerar un seguit d’aspectes per saber si els elements han d’anar amb majúscula inicial o no.- Si es fa una enumeració de mots o sintagmes breus sense cap forma verbal ni cap construcció complexa amb puntuació interna, els diferents elements no van amb majúscula inicial i no es tanquen amb cap signe de puntuació.
Els principis que regeixen aquestes actuacions són els següents: - cohesió social i territorial
- autonomia personal i familiar
- universalitat d’accés als serveis
Quan una enumeració d’aquest tipus apareix just després d’un títol o d’un subtítol, el primer element va amb majúscula inicial perquè li correspon per posició.Utillatge - Un generador de senyals sinusoidals
- dues resistències
- un condensador
- una bobina
- una placa de connexions
- un oscil·loscopi
- cohesió social i territorial
- D’altra banda, si els elements de l’enumeració inclouen alguna forma verbal, aleshores sí que cal començar el primer mot de cada paràgraf amb majúscula i tancar-los amb punt.
L’alumnat ha d’assolir els objectius següents: - Conèixer la relació entre l’estructura i l’activitat en les famílies de fàrmacs més representatives.
- Aprendre els possibles mecanismes d’acció dels fàrmacs.
- Conèixer les principals transformacions metabòliques que pot experimentar un fàrmac dins l’organisme.
- Conèixer la relació entre l’estructura i l’activitat en les famílies de fàrmacs més representatives.
- Si els elements que formen part de l’enumeració, tot i no tenir caràcter oracional, són molt llargs o, per exemple, tenen un text explicatiu delimitat per algun signe de puntuació també és millor optar per la majúscula inicial i el punt final.
L’estudi posa en relleu característiques com ara: - La condició d’excedent agrari comercialitzable (el 1605 ja era la principal exportació valenciana).
- L’enorme difusió assolida, especialment durant els períodes de 1720-1752 i 1789-1807.
- La vinculació amb l’augment de la superfície regada.
- La condició d’excedent agrari comercialitzable (el 1605 ja era la principal exportació valenciana).
- En el cas que en l’enumeració s’hi combinin elements dels dos supòsits anteriors (tot i que no és gaire recomanable), cal optar per la majúscula inicial i el punt final.
- Si es fa una enumeració de mots o sintagmes breus sense cap forma verbal ni cap construcció complexa amb puntuació interna, els diferents elements no van amb majúscula inicial i no es tanquen amb cap signe de puntuació.
Pel que fa al format dels paràgrafs, es recomana aplicar la mateixa alineació que a la resta del document i fer un sagnat a l’esquerra.
Davant l’escassetat d’estudis específics sobre l’objecte del treball, l’establiment dels indicadors s’ha dut a terme de dues maneres:
- Adaptant els preestablerts en estudis sobre hemeroteques de diaris a les característiques dels arxius audiovisuals.
- Creant-ne de propis a partir dels aspectes que es consideren més rellevants.
Convé començar cada element de l’enumeració amb un pic (•) o altres caràcters com ara els quadrats (▪) o els guions llargs (—).
Els motius pels quals s’han triat aquest programari són diversos, però principalment:
- L’empresa va decidir no exercir els drets de patent i va convertir-lo en un estàndard obert, fet que ha ajudat a difondre’l.
- Té una gran capacitat de gestió de dades, concretament, 4.296 caràcters alfanumèrics, és a dir, dues pàgines escrites.
Les citacions textuals són una reproducció literal d’un fragment de text que es dona com a suport o contrast d’una idea o una afirmació. En el cas que tinguin una finalitat documental (com passa en els treballs acadèmics o de recerca), han d’anar acompanyades de la citació bibliogràfica corresponent, que n’indica la font. Cal recordar que totes les fonts de les citacions textuals s’han d’incloure com a referència bibliogràfica a la part corresponent del document.
En les citacions que només tenen una finalitat estilística, no s’acostuma a indicar-ne la font.
No s’ha de confondre la citació textual, que és literal, amb la paràfrasi, que implica reproduir amb paraules pròpies el que diu el text original de la citació. En aquests casos també cal fer constar l’autoria.
Per a les citacions textuals que es troben en els epígrafs, vegeu «Dedicatòries i epígrafs».
| «La vinculació de les paraules amb les coses és també la causa d’unes pèrdues i d’uns guanys coneguts amb el nom de tabú» (Tuson, 1994, p. 20). |
En les citacions que només tenen una finalitat estilística, no s’acostuma a indicar-ne la font.
| En qualsevol cas, potser caldria matisar la frase d’Émile Buré: «Un imbécile sans culture ne sera jamais un imbécile complet»; fóra més pertinent de formular-ho a l’inrevés: una cultura sense imbècils mai no serà una cultura al complet. |
No s’ha de confondre la citació textual, que és literal, amb la paràfrasi, que implica reproduir amb paraules pròpies el que diu el text original de la citació. En aquests casos també cal fer constar l’autoria.
|
|
Per a les citacions textuals que es troben en els epígrafs, vegeu «Dedicatòries i epígrafs».
Més informació
Martínez de Sousa, José. Manual de estilo de la lengua española. 4a ed. Gijón: Trea, 2012, p. 69-75.
Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009.
Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.
The Chicago manual of style. 17a ed. Chicago: University of Chicago Press, 2017, p. 382-383.
Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009.
Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.
The Chicago manual of style. 17a ed. Chicago: University of Chicago Press, 2017, p. 382-383.
Les citacions textuals, ja siguin enmig de text o en paràgraf a part, són sempre literals (en estil directe). Els únics canvis permesos en fer les citacions són passar la lletra inicial a majúscula o minúscula i adaptar la puntuació final, segons convingui.
Si convé suprimir algun paràgraf del text original de la citació per raons d’espai o contingut, cal tenir en compte les consideracions següents:
Si convé suprimir algun paràgraf del text original de la citació per raons d’espai o contingut, cal tenir en compte les consideracions següents:
- Una supressió interna en una citació s’indica amb punts suspensius entre claudàtors: […].
«Leibniz podria haver estat un filòsof més gran i potser un home més gran si hagués hagut de lluitar per la grandesa […]. Mai no va tenir motiu per témer la persecució, com Descartes i Locke» (Tomlin, 1965).
Convé tenir en compte que la supressió pot obligar a canviar la majúscula o minúscula inicial i la puntuació del fragment citat. - No cal indicar sistemàticament amb […] una supressió al començament o al final de la citació (per exemple, quan el fragment citat no comença ni acaba la frase).
- Text original:
«Els fets que semblen robar-li sentit a la vida inclouen tant el patiment i l’angoixa com la mort. Mai no em cansaré de repetir que l’únic aspecte veritablement transitori de la vida és el que té de potencial. Ara bé, la potencialitat, en actualitzar-se, es converteix en realitat, es fa real» (Frankl, 1979). - Fragment citat:
«L’únic aspecte veritablement transitori de la vida és el que té de potencial. Ara bé, la potencialitat, en actualitzar-se, es converteix en realitat, es fa real» (Frankl, 1979).
- Text original:
- En el cas de les citacions de poesia, només és imprescindible indicar amb […] la supressió parcial d’un vers.
- Versos sencers:
«Cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi» (Alcover, 1909). - Versos incomplets:
«[…] com fumerol de festa;
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi» (Alcover, 1909).
En canvi, la supressió d’un vers sencer o més s’indica amb una línia de punts espaiats.El sonet lxvi de Shakespeare, en traducció de Magí Morera i Galícia:
La pau demano de la mort, cansat
de veure el mèrit néixer nu al carrer
i el pobre vergonyant embufonat
i feta burla en la més pura fe.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oh sí, ja en fora mort sinó que em dol
de morir-me deixant mon amor sol. - Versos sencers:
La disposició d’una citació textual dins d’un document pot ser enmig de text o bé situada en paràgraf a part.
- Citacions textuals enmig de text
En les citacions textuals enmig de text cal tenir en compte que la frase o paràgraf inserits s’integren correctament, i que es manté la coherència del temps i les persones verbals.- Habitualment, les citacions textuals enmig de text s’escriuen en rodona, amb el mateix cos i tipus de lletra que la resta del text, i entre cometes, preferiblement baixes.
Stendhal acaba algunes de les seves obres amb la frase «To the happy few». - Quan la citació enmig de text o inserida constitueix una oració amb sentit complet porta majúscula inicial. Pot anar precedida de dos punts:
Com recorda Amigó: «Sembla que la química de la vida es basa simplement en l’existència o no de molècules orgàniques».
Però no necessàriament:El «¡No pasarán!» de Dolores Ibárruri és mundialment conegut.
La citació textual també pot ser fragmentària i constituir una part de la frase en què s’insereix. En aquest cas porta minúscula inicial.Riquer descriu el trobador Guillem de Berguedà com «un senyor feudal altiu, desvergonyit i tan violent, que fou capaç d’arribar a les més ultrades denigracions i a l’assassinat».
En els casos, però, en què el text que es vol citar conté un punt intern, la citació textual ha de començar amb majúscula i anar precedida de dos punts o d’un punt i seguit.Pel que fa a la numeració, el manual d’ortotipografia diu: «El primer que cal fer és establir les seqüències i l’existència d’elements separables. En segon lloc, el nombre d’unitats de cada seqüència». Pel que fa a la numeració, el manual d’ortotipografia diu que «el primer que cal fer és establir les seqüències i l’existència d’elements separables. En segon lloc, el nombre d’unitats de cada seqüència». - El punt final de les citacions inserides va fora de les cometes, excepte quan la citació textual es troba entre dues frases acabades amb punt i seguit:
Només els il·lusos parlen de la veritat pura i simple. «La veritat pura i simple rares vegades és pura i mai no és simple.» Oscar Wilde l’encerta de ple. - En les citacions textuals de poesia, els versos se separen amb una pleca (|) o bé una barra inclinada (/), amb un espai a cada banda:
Una de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart: «Una esperança desfeta, | una recança infinita. | I una pàtria tan petita | que la somio completa». El poema de Gabriel Ferrater que acaba «el cos recorda: encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna».
El canvi d’estrofa s’indica amb dues pleques o dues barres inclinades:Shakespeare sentencia: «¿Per què un ull fals i enganyador sol saludar | la meva sang de llicenciós temperament, | i febleses en mi el feble vol trobar, | si jo trobo que és bo el que ell troba dolent? || No, jo soc el que soc. I els que paren esment | en els meus fets de seducció mostren els seus». (Traducció de Salvador Oliva.)
- Habitualment, les citacions textuals enmig de text s’escriuen en rodona, amb el mateix cos i tipus de lletra que la resta del text, i entre cometes, preferiblement baixes.
- Citacions textuals en paràgraf a part
- Habitualment les citacions textuals en paràgraf a part s’escriuen en rodona, amb el text sagnat i un cos de lletra més petit que el de la resta del text. Quant a la puntuació, acostuma a anar precedida de dos punts i acaba amb punt final.
Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós: Un exemple emblemàtic de les grans dificultats per editar en català durant aquests anys és la traducció de Carles Riba de l’Odissea (publicada el 1948 en edició de bibliòfil de 300 exemplars): Riba va haver de negociar personalment amb el ministre d’Educación, José Ibáñez Martín, per obtenir el permís. (Dídac Pujol, 2005)Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós, tal com escriu Dídac Pujol (2005): Un exemple emblemàtic de les grans dificultats per editar en català durant aquests anys és la traducció de Carles Riba de l’Odissea (publicada el 1948 en edició de bibliòfil de 300 exemplars): Riba va haver de negociar personalment amb el ministre d’Educación, José Ibáñez Martín, per obtenir el permís.
Com que el paràgraf a part, el sagnat i la mida de lletra ja diferencien prou la citació de la resta del text, no cal afegir-hi altres recursos tipogràfics com ara les cometes o la cursiva.Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós, tal com escriu Dídac Pujol (2005): Un exemple emblemàtic de les grans dificultats per editar en català durant aquests anys és la traducció de Carles Riba de l’«Odissea» (publicada el 1948 en edició de bibliòfil de 300 exemplars): Riba va haver de negociar personalment amb el ministre d’Educación, José Ibáñez Martín, per obtenir el permís. - No obstant això, si es prefereix, també es pot fer la citació en paràgraf a part entre cometes baixes, sense sagnar el text i amb el mateix cos de lletra.
El començament de la novena de les Elegies de Bierville, de Carles Riba:
«Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora.
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.»
Quan una citació textual ocupa més d’un paràgraf, cal que no es tanquin les cometes fins al darrer paràgraf de la citació; però, en començar cada paràgraf, a partir del segon, cal posar-hi unes cometes de tancament [»], per indicar que la citació encara continua oberta.Aquest fragment pertany a Terres de l’Ebre, d’Arbó:
«Maria tornà a plorar i, plorant, s’abraçà al seu pare i li prometé que obeiria.
»Aquella nit, quan es retirà a la seva habitació, a la Maria va semblar-li com si haguessin passat el darrer forrellat a la porta de la seva presó.
»A partir d’aleshores no li concediren repòs. La mare extremà encara les seves atencions.»
Cal llegir la novel·la per entendre’n el significat.
- Habitualment les citacions textuals en paràgraf a part s’escriuen en rodona, amb el text sagnat i un cos de lletra més petit que el de la resta del text. Quant a la puntuació, acostuma a anar precedida de dos punts i acaba amb punt final.
Les citacions textuals extretes d’una referència bibliogràfica poden coincidir o no amb la llengua de redacció del document en què s’insereixen. En els casos en què la llengua de la citació no coincideix amb la de redacció del document, es pot decidir de fer-ne la traducció o mantenir la llengua original.
- Se solen traduir les citacions a la llengua del document en què s’insereixen, en textos d’àmbit general o segons les característiques textuals i a qui s’adreça.
Com diu Bion, «certs llibres, com algunes obres d’art, susciten emocions poderoses i estimulen el creixement, es vulgui o no». - En canvi, s’acostuma a mantenir la citació en la llengua original de la referència consultada en textos d’àmbits d’especialitat, sobretot acadèmics i de recerca.
No obstant això, en casos de determinades llengües, susceptibles de no ser enteses pels destinataris del text (perquè no són tan freqüents en aquell àmbit d’especialitat, perquè tenen alfabets diferents del llatí, etc.), es pot optar per posar-hi només una traducció o incloure-hi tant la citació original com la traduïda.- Si es decideix d’incloure-hi només la traducció, s’hi acostuma a fer constar una frase com ara «La traducció és nostra.» entre parèntesis:
Com diu Cioran: «Així neixen les ideologies, les doctrines i les farses sangonentes».1
1 Emil M. Cioran, Précis de décomposition, p. 9. (La traducció és nostra.)Tal com es recull en el començament de les Disquisitiones Arithmeticæ de Carl Friedrich Gauss (1986): «Les disquisicions contingudes en aquesta obra pertanyen a la part de les matemàtiques que tracta els nombres enters, excloent-ne sovint els fraccionaris, sempre els irracionals». (La traducció és nostra.)
Quan això es repeteix moltes vegades, en la primera traducció es pot fer una nota per indicar que, si no s’especifica el contrari, l’autor del document ha traduït totes les citacions textuals que hi apareixen. - En cas d’optar per les dues citacions, primer es pot facilitar l’original i després la traduïda, o a l’inrevés. La citació que apareix en segon lloc es pot decidir incloure-la en forma de nota:
Forster Hirsch (2001, 1) comença així el llibre sobre Woody Allen: «First, the face. It’s a God-given clown’s mask».1
1 Primer, la cara. Una màscara de pallasso que és un do del cel.Forster Hirsch (2001, 1) comença així el llibre sobre Woody Allen: «Primer, la cara. Una màscara de pallasso que és un do del cel».1
1 First, the face. It’s a God-given clown’s mask.
O bé a continuació entre claudàtors, sense cometes. Es recomana no abusar d’aquesta opció.El llibre Le sexe des mots ironitza sobre la definició de dona que fan els diccionaris:
«Que peut bien dire un dictionnaire du mot femme? La définition est simple et sans équivoque, semble-t-il. On a vite fait de définir la femme en termes biologiques comme “représentant du sexe qui porte les enfants”».
[Què en pot dir, un diccionari, de la paraula dona? Sembla que la definició és senzilla i sense equívocs. S’ha tirat pel dret definint la dona en termes biològics com a «representant del sexe que té els nens».]
- Si es decideix d’incloure-hi només la traducció, s’hi acostuma a fer constar una frase com ara «La traducció és nostra.» entre parèntesis:
Les taules permeten sintetitzar la informació del text i presentar-la de manera esquemàtica i ordenada. En canvi, les il·lustracions, que poden consistir tant en la representació gràfica de dades com en figures, esquemes, dibuixos o fotografies, complementen o exemplifiquen de manera molt visual la informació del text.
Les taules i il·lustracions s’han de presentar inserides en el text tan a prop com sigui possible del fragment que complementen.
En documents en què es fan remissions internes, es recomana numerar independentment cada tipus d’element (taula, gràfic, figura, etc.) per facilitar-ne la localització. En aquests casos, la numeració pot ser correlativa per a tot el document o per apartats.
El format dels diversos elements de les taules —títol, cos i peu— i de les il·lustracions —peu, i etiquetes i llegendes— s’ha de mantenir al llarg de tot el document.
Per afavorir la llegibilitat, es pot augmentar l’interlineat del text per sobre i per sota de les taules i il·lustracions.
Les taules i il·lustracions s’han de presentar inserides en el text tan a prop com sigui possible del fragment que complementen.
|  Tal com es pot veure en la taula anterior, aquesta primera distribució per gèneres facilita l’agrupació d’obres més minoritàries. |
| En el gràfic següent es poden observar els resultats de l’enquesta: |
En documents en què es fan remissions internes, es recomana numerar independentment cada tipus d’element (taula, gràfic, figura, etc.) per facilitar-ne la localització. En aquests casos, la numeració pot ser correlativa per a tot el document o per apartats.
- Numeració per a tot el document:
2 Discussió
Com es pot veure en la taula 3, els elements… - Numeració per apartats:
2 Discussió
Com es pot veure en la taula 2.1, els elements…
El format dels diversos elements de les taules —títol, cos i peu— i de les il·lustracions —peu, i etiquetes i llegendes— s’ha de mantenir al llarg de tot el document.
Per afavorir la llegibilitat, es pot augmentar l’interlineat del text per sobre i per sota de les taules i il·lustracions.
És recomanable que les taules, sobretot en els documents en què hi ha remissions internes, tinguin un títol que les identifiqui. Si escau, poden contenir un peu amb informació diversa.
Les diferents parts de la taula solen tenir una lletra més petita que la resta del document i no se solen justificar per evitar que els mots quedin massa separats.
El format dels diferents elements de la taula s’ha de mantenir al llarg de tot el text.
Les diferents parts de la taula solen tenir una lletra més petita que la resta del document i no se solen justificar per evitar que els mots quedin massa separats.
El format dels diferents elements de la taula s’ha de mantenir al llarg de tot el text.
El títol, que s’escriu a sobre de la taula, és l’element que permet identificar-la.
S’encapçala amb el mot taula seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar la remissió interna. A continuació i separat per un punt, generalment hi apareix un text explicatiu breu. Com a títol que és, no porta punt final.
Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta, i fins i tot augmentar la mida de la lletra en relació amb el cos de la taula.
S’encapçala amb el mot taula seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar la remissió interna. A continuació i separat per un punt, generalment hi apareix un text explicatiu breu. Com a títol que és, no porta punt final.
Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta, i fins i tot augmentar la mida de la lletra en relació amb el cos de la taula.
| Taula 4. Classificació de la hipertensió arterial Taula 4. Classificació de la hipertensió arterial Taula 4. Classificació de la hipertensió arterial |
Els encapçalaments de les columnes i les files s’escriuen sense punt final i, generalment, amb majúscula inicial.
Tradicionalment, s’ha fet servir la cursiva per destacar-los, però també es poden fer servir altres recursos gràfics, cosa que permet reservar la cursiva per a usos més específics.
El contingut de les cel·les, en principi, s’escriu en rodona. Quan les dades són frases o sintagmes complexos, es fa servir habitualment la majúscula inicial i el punt final. En canvi, si són mots o sintagmes breus, es poden escriure en minúscula i sense punt final. Cal mantenir el mateix criteri de majúscula o minúscula i puntuació final en totes les cel·les d’una mateixa columna.
L’alineació del text de les cel·les depèn del tipus de dada:
És convenient que l’alineació de l’encapçalament i les dades de cada columna sigui la mateixa per facilitar la lectura de la taula.
Tradicionalment, s’ha fet servir la cursiva per destacar-los, però també es poden fer servir altres recursos gràfics, cosa que permet reservar la cursiva per a usos més específics.
El contingut de les cel·les, en principi, s’escriu en rodona. Quan les dades són frases o sintagmes complexos, es fa servir habitualment la majúscula inicial i el punt final. En canvi, si són mots o sintagmes breus, es poden escriure en minúscula i sense punt final. Cal mantenir el mateix criteri de majúscula o minúscula i puntuació final en totes les cel·les d’una mateixa columna.
|  |
L’alineació del text de les cel·les depèn del tipus de dada:
- Les dades textuals solen anar alineades a l’esquerra. Ara bé, quan són mots o sintagmes breus, poden anar centrades.
- Les dades numèriques s’alineen per l’última xifra i, en cas que hi hagi decimals, per l’última xifra abans del delimitador corresponent. En canvi, els intervals s’alineen pel guionet.
- Si no hi ha cap dada a la cel·la i no es vol deixar buida, es recomana fer servir un guió llarg o els punts suspensius, que han d’anar centrats.
És convenient que l’alineació de l’encapçalament i les dades de cada columna sigui la mateixa per facilitar la lectura de la taula.
El peu, que s’escriu a sota de la taula, serveix per recollir la font de les dades o altres informacions complementàries. Se sol compondre en una lletra més petita que la del cos de la taula.
Les diferents informacions del peu s’han d’escriure en paràgrafs independents, que han d’acabar amb punt i no poden sobrepassar el marge dret de la taula. A més, per afavorir la llegibilitat, és convenient deixar una separació mínima entre cada paràgraf.
Quan el peu inclou informacions de tipus diferents, cal mantenir l’ordre següent: nota puntual d’una part de la taula, nota general de tota la taula i font de les dades.
Les diferents informacions del peu s’han d’escriure en paràgrafs independents, que han d’acabar amb punt i no poden sobrepassar el marge dret de la taula. A més, per afavorir la llegibilitat, és convenient deixar una separació mínima entre cada paràgraf.
Quan el peu inclou informacions de tipus diferents, cal mantenir l’ordre següent: nota puntual d’una part de la taula, nota general de tota la taula i font de les dades.
|  |
- Nota puntual d’una part de la taula
Les dades afectades per una nota puntual han d’anar seguides d’un signe de crida, sense espai en blanc entremig.
Si només hi ha una nota, habitualment es fa servir l’asterisc. Si n’hi ha més d’una, s’acostumen a fer servir lletres minúscules volades en cursiva.
El criteri per establir l’ordre de les crides a la taula és sempre d’esquerra a dreta i de dalt a baix.
Totes les dades afectades per la mateixa nota han de portar el mateix signe de crida.
Pel que fa al peu, les notes van precedides del signe de crida corresponent, amb un espai en blanc entremig. En el cas que s’hagin fet servir lletres, han de mantenir el mateix format tipogràfic que tenen a la taula (volades i en cursiva) i no han d’anar seguides ni de parèntesi de tancament, ni de punt, ni de cap altre signe de puntuació.
Per a més informació sobre les crides, vegeu «Crida de les notes». - Nota general de tota la taula
Les informacions generals que afecten tota la taula habitualment van precedides de la paraula nota, en versaleta i seguida de punt. Encara que siguin de tipus diferent, s’escriuen en un sol paràgraf.Nota. Els números i lletres de les caselles corresponen a la qualificació obtinguda per cada revista en els índexs internacionals. Item: Item: revista de biblioteconomia i documentació; PLS: Public Library of Science; DIEPER: Digitised European Periodicals. - Font
La font d’on es reprodueix la taula o s’extreuen les dades habitualment va precedida de la paraula font, en versaleta i seguida de punt. Si es modifica una taula o les dades d’un altre autor, s’ha d’indicar, a la font, que la taula ha estat modificada.
La indicació de la font ha de seguir el format de la referència bibliogràfica.Font. Dades extretes de Fitzpatrick, David (1998). The two Irelands: 1912-1939. Oxford [etc.]: Oxford University Press. Font. Dades modificades a partir de Kaplan, Jean-Claude; Delpech, Marc (1989). Biologie moléculaire et médecine. París: Flammarion, i de Schilperoort, Robbert A.; Dure, Leon (ed.) (1992). 10 years plant molecular biology. Dordrecht [etc.]: Kluwer Academic.
Si la referència bibliogràfica de la font apareix en una bibliografia final, aleshores ha de seguir el format de la citació bibliogràfica.Font. Dades extretes de Fitzpatrick (1998). Font. Dades modificades a partir de Kaplan i Delpech (1989) i de Schilperoort i Dure (1992).
Si es vol remarcar que la taula no s’ha extret de cap font, es pot indicar posant-hi «Elaboració pròpia».Font. Elaboració pròpia.
És recomanable que les il·lustracions (gràfics, figures, esquemes, dibuixos, fotografies, etc.), sobretot en els documents en què hi ha remissions internes, vagin seguides d’un peu que les identifiqui, i que pot contenir informació diversa. D’altra banda, les il·lustracions també poden incloure etiquetes i llegendes.
Les diferents parts textuals de la il·lustració solen tenir una lletra més petita que la resta del document i no se solen justificar per evitar que els mots quedin massa separats.
El format dels diferents elements de la il·lustració s’ha de mantenir al llarg de tot el text.
Les diferents parts textuals de la il·lustració solen tenir una lletra més petita que la resta del document i no se solen justificar per evitar que els mots quedin massa separats.
El format dels diferents elements de la il·lustració s’ha de mantenir al llarg de tot el text.
El peu, que s’escriu a sota de la il·lustració, pot incloure informacions de tipus diferent que habitualment es presenten en l’ordre següent: títol, aclariments de la il·lustració en forma de nota i font.
Les diverses informacions s’han d’escriure en un sol paràgraf, acabat amb punt, que no pot sobrepassar el marge dret de la il·lustració. Per separar cadascun dels elements també es fa servir el punt.
En el cas que el peu només contingui un element, que no sigui ni una frase completa ni tingui puntuació interna, es pot obviar el punt final. Això, però, no es pot fer si al mateix document hi ha un peu que n’ha de portar, atès que hi ha d’haver coherència entre les diferents il·lustracions.
No és recomanable fer servir recursos gràfics, com ara la cursiva, per destacar-ne tot el text.
Les diverses informacions s’han d’escriure en un sol paràgraf, acabat amb punt, que no pot sobrepassar el marge dret de la il·lustració. Per separar cadascun dels elements també es fa servir el punt.
En el cas que el peu només contingui un element, que no sigui ni una frase completa ni tingui puntuació interna, es pot obviar el punt final. Això, però, no es pot fer si al mateix document hi ha un peu que n’ha de portar, atès que hi ha d’haver coherència entre les diferents il·lustracions.
No és recomanable fer servir recursos gràfics, com ara la cursiva, per destacar-ne tot el text.
|  |
|  Figura 1. Organigrama del departament |
- El títol de les il·lustracions
El títol de la il·lustració s’encapçala amb el mot figura o gràfic, seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar-ne les remissions internes, si cal. Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta.
A continuació i separat per un punt, generalment apareix un text descriptiu breu.Figura 5.28. Contracció de la fibra muscular llisa Gràfic 5. Resultats de l’enquesta - Aclariments de les il·lustracions
Els aclariments serveixen per explicar detalls de la il·lustració, identificar-ne les parts o desenvolupar abreviatures, sigles o símbols.A la foto, d’esquerra a dreta: Jesús Munt, Laia Pino i Mercè Ribes. Figura 3.23. Diverses varietats de bufs diastòlics. Components mitral (M1), tricuspídic (T1), aòrtic (A2) i pulmonar (P2).
Aquest tipus d’informació pot anar precedida de la paraula nota, en versaleta i seguida de punt, especialment si la il·lustració porta títol.Gràfic 5. Resultats de l’enquesta. Nota. El total es refereix a dades fins al 31 d’octubre de 2013. Gràfic 4. Les dades es mostren agrupades per triennis. - Font
La font d’on es reprodueix la il·lustració va precedida habitualment de la paraula font, en versaleta i seguida de punt, i ha de seguir el format de la referència bibliogràfica.Font. Rozman, Ciril (2002). Compendi de medicina interna. Madrid: Harcourt Brace de España.
Si la referència de la font apareix en una bibliografia final, aleshores ha de seguir el format de la citació bibliogràfica.Font. Rozman (2002).
Si es vol remarcar que la il·lustració no s’ha extret de cap font, es pot indicar posant-hi «Elaboració pròpia».Font. Elaboració pròpia.
En el cas de les fotografies i imatges, la font s’acostuma a posar com a peu, si també hi consten altres informacions, com ara el títol o descripció de la imatge. Si no hi ha cap altra informació, aleshores la font s’acostuma a posar en un dels laterals de la imatge.
Les etiquetes i llegendes són els diversos elements textuals que poden aparèixer dins de la il·lustració. La informació que contenen no s’ha de repetir al peu.
S’escriuen sense punt final. Quan són frases o sintagmes complexos, van amb majúscula inicial. En canvi, si són mots o sintagmes breus, poden anar amb minúscula.
En general, no cal fer servir cap recurs gràfic, com ara la cursiva, per destacar-les.
S’escriuen sense punt final. Quan són frases o sintagmes complexos, van amb majúscula inicial. En canvi, si són mots o sintagmes breus, poden anar amb minúscula.
En general, no cal fer servir cap recurs gràfic, com ara la cursiva, per destacar-les.
- Les etiquetes identifiquen parts concretes de la il·lustració.
- La llegenda és l’explicació dels símbols o codis usats a la il·lustració.
Les notes són advertiments, aclariments, explicacions o comentaris que, per tal de facilitar la lectura, van fora del text. Convé posar les estrictament necessàries i no abusar-ne. Les notes han de contenir informació imprescindible i rellevant, i es recomana que no siguin excessivament llargues.
Pel que fa a la ubicació, hi ha tres possibilitats de situació de les notes: a peu de pàgina (o al marge de la pàgina), al final d’un apartat o capítol, o bé al final del document. Es recomana posar les notes a peu de pàgina, ja que aquesta opció permet llegir paral·lelament el cos del text i les notes, i això afavoreix la lectura. Només en els documents en què hi hagi peu, es recomana de posar-les al final.
Les notes estan constituïdes, d’una banda, per la crida, que és el signe que s’insereix dins del text per remetre a la nota corresponent i, de l’altra, per la nota pròpiament dita, que ha de tenir en compte una sèrie d’aspectes quant al contingut i al format.
Cal recordar que, en general, els títols de documents o de parts de documents no acostumen a portar notes.
Pel que fa a la ubicació, hi ha tres possibilitats de situació de les notes: a peu de pàgina (o al marge de la pàgina), al final d’un apartat o capítol, o bé al final del document. Es recomana posar les notes a peu de pàgina, ja que aquesta opció permet llegir paral·lelament el cos del text i les notes, i això afavoreix la lectura. Només en els documents en què hi hagi peu, es recomana de posar-les al final.
Les notes estan constituïdes, d’una banda, per la crida, que és el signe que s’insereix dins del text per remetre a la nota corresponent i, de l’altra, per la nota pròpiament dita, que ha de tenir en compte una sèrie d’aspectes quant al contingut i al format.
Cal recordar que, en general, els títols de documents o de parts de documents no acostumen a portar notes.
Més informació
Martínez de Sousa, José. Manual de estilo de la lengua española. 4a ed. Gijón: Trea, 2012, p. 79-83.
Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009, p. 505.
Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.
The Chicago manual of style. 17a ed. Chicago: University of Chicago Press, 2017.
Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009, p. 505.
Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.
The Chicago manual of style. 17a ed. Chicago: University of Chicago Press, 2017.
El text afectat per una nota ha d’anar seguit d’un signe de crida, sense espai en blanc entremig.
Els signes de crida més habituals són els números, tot i que també es poden usar lletres o altres símbols.
En documents llargs, es pot recomençar la numeració de les notes a cada apartat o capítol.
Els signes de crida més habituals són els números, tot i que també es poden usar lletres o altres símbols.
En documents llargs, es pot recomençar la numeració de les notes a cada apartat o capítol.
- Format de la crida
- La crida de les notes s’acostuma a escriure volada i en rodona encara que el text que la precedeixi estigui en una altra classe de lletra (cursiva, negreta, versaleta).
En aquest exemple, la significació de l’objecte el·líptic de l’infinitiu es recupera gràcies al control que hi exerceix el subjecte de l’oració principal les teves exigències.19
D’acord amb les normes de Vancouver, també es pot escriure entre claudàtors o parèntesis en el mateix cos que la resta del document.En aquest exemple, la significació de l’objecte el·líptic de l’infinitiu es recupera gràcies al control que hi exerceix el subjecte de l’oració principal les teves exigències (19). - Si es fan servir lletres com a crida, s’escriuen volades i en cursiva; aquest ús és habitual en les taules.
- En determinats textos (per exemple, articles) si es vol fer un aclariment que afecta tot el document, la crida se situa al final del títol i acostuma a ser un asterisc.
Els mamífers marins i els seus noms*
Jordi Lleonart Aliberas
Institut de Ciències del Mar, CSIC
* Aquest treball s’ha dut a terme en el marc del projecte Corpus ictionímic del català, finançat per la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i amb la col·laboració del TERMCAT Centre de Terminologia.
En aquests casos, si es necessiten més crides (fins a tres) es pot duplicar o triplicar l’asterisc. Si en calen més, s’ha d’usar la sèrie formada pels símbols * (asterisc), † (creu), ‡ (doble creu), § o ¶ (paràgraf), | (pleca) i # (coixinet), un a continuació de l’altre i en aquest ordre.Dinàmica relativista d’un objecte corpuscular. Aplicacions
Josep Graell,* Carme Martín,† Laura Niubó‡ i Marc Pla§
* Doctor en Física a la Universitat de Barcelona.
† Professora de La Salle Gràcia.
‡ Cap del Departament de Física de la Universitat de Lleida.
§ Pèrit industrial elèctric per l’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial.
- La crida de les notes s’acostuma a escriure volada i en rodona encara que el text que la precedeixi estigui en una altra classe de lletra (cursiva, negreta, versaleta).
- Posició de la crida
La crida se situa immediatament darrere de l’element que suscita la nota. Quan coincideix amb un signe de puntuació, es posa després del signe:Fitzpatrick opina tot el contrari.1 Fitzpatrick opina tot el contrari1. «La figura és de probable geometria irregular»,3 afirma Weinberg. «La figura és de probable geometria irregular»3, afirma Weinberg. Així doncs, quina és la funció de l’enzim?12 Així doncs, quina és la funció de l’enzim12?
Però, si s’ha triat el sistema numèric de citació bibliogràfica, les crides van just abans de la puntuació:Fitzpatrick opina tot el contrari (1). «La figura és de probable geometria irregular» (3), afirma Weinberg. Així doncs, quina és la funció de l’enzim (12)?
- Contingut de les notes
El contingut de les notes s’ha d’escriure en un únic paràgraf, tot i que hi hagi informacions de menes diferents.
Les notes poden contenir informacions diverses: informacions o explicacions complementàries, remissions internes, consideracions sobre fonts bibliogràfiques, representació de la citació bibliogràfica en nota, entre d’altres. Es recomana de no incloure-hi ni taules ni il·lustracions.12 Dades fins al 25/10/2013. Per a les dades del 2012, vegeu el capítol 4. Més informació metodològica a Carreras (2010). - Informacions o explicacions complementàries
Les notes poden incloure dades marginals, opinions de suport o contrast amb altres fonts, aclariments, exemples, citacions textuals, etc.1 «Que peut bien dire un dictionnaire du mot femme? La définition est simple et sans équivoque, semble-t-il. On a vite fait de définir la femme en termes biologiques comme “représentant du sexe qui porte les enfants”». 2 Segons el cas pot ser de fins a 5 mg. 3 Dades extretes de Fitzpatrick (1998). 4 Trobareu la informació desenvolupada a Cuenca (2000).
Per a més informació sobre com s’ha de referenciar la font bibliogràfica, vegeu «La citació bibliogràfica». - Remissions internes
31 Vegeu el capítol vi. b Cf. nota 15 vi. - Citacions bibliogràfiques en nota
1 Salvador Oliva, Joan Solà, in memoriam, p. 10. 5 Oliva, p. 23-30.
- Informacions o explicacions complementàries
- Format de les notes
Tant el text que compon les notes com la crida que el precedeix, s’escriuen en un cos de lletra més petit que el de la resta del document.
S’aconsella de seguir el mateix tipus de format de paràgraf que en la resta del text. Per afavorir la llegibilitat, és convenient deixar una separació mínima entre cada nota.
Les notes van precedides del signe de crida corresponent, amb un espai en blanc entremig.- Si la crida va volada, no va seguida de cap punt.
1 Vegeu la nota 2. 13 Més avall tornarem sobre aquest problema. - Si la crida no va volada, acostuma a anar seguida d’un punt. S’ha de tenir en compte que quan hi ha crides amb més d’un caràcter, s’alineen pel caràcter de la dreta, a fi que el text de les notes també quedi alineat.
9. Compareu-ho amb les dades de la taula 2.1.
10. En la primera anàlisi hi va participar el Grup d’Estudis Avançats en Violència.9. Compareu-ho amb les dades de la taula 2.1.
10. En la primera anàlisi hi va participar el Grup d’Estudis Avançats en Violència.
- Si la crida va volada, no va seguida de cap punt.
Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
Darrera actualització: 6-10-2017
Citació recomanada:
«Redacció: aspectes formals» [en línia]. A: Llibre d’estil de la Universitat de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics. <https://www.ub.edu/llibre-estil/criteri_bloc.php?id=2171> [consulta: 19 abril 2024].
