Commemoració dels 50 anys de la mort d’Agustí Duran i Sanpere (1887–1975)

Un homenatge a l’historiador que va transformar el patrimoni català

Aquest 2025, la Generalitat de Catalunya commemora els cinquanta anys de la mort d’Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975), una figura referent en la gestió i la divulgació del patrimoni cultural català del segle XX. L’efemèride vol reivindicar la seva trajectòria com a arxiver, historiador, arqueòleg, museòleg i impulsor de polítiques culturals des d’una mirada transversal, innovadora i plenament vocacional.

Llicenciat en Dret per tradició familiar, i en Filosofia i Lletres per vocació —estudis que inicià a la Universitat de Barcelona i completà a Madrid—, Duran forma part de la generació de joves intel·lectuals noucentistes que renovaren la cultura catalana. Des de ben jove, el seu interès pel passat el portà a liderar iniciatives pioneres en arxius, museus, arqueologia, etnografia i història urbana.

A Barcelona, deixà una empremta profunda com a director de l’Arxiu Històric de la Ciutat, com a impulsor del Museu d’Història de Barcelona i com a creador, l’any 1943, de l’Institut Municipal d’Història, una institució que articulava els serveis patrimonials municipals. Durant més de quatre dècades, també va exercir una tasca de divulgació extraordinària, especialment amb el programa radiofònic Barcelona Divulgación Histórica, emès per Ràdio Barcelona entre 1944 i 1974.

A més de la seva estimada Barcelona, Cervera —la seva ciutat natal— també acollí la seva activitat: va fundar i dirigir el primer Arxiu Històric de la ciutat (1914–1917), va crear el Museu Comarcal i el Museu del Blat i la Pagesia, i impulsà la celebració de la tercera Assemblea d’Estudis Comarcals (1955). El 1972 va publicar Llibre de Cervera, una síntesi de les seves investigacions sobre la capital de la Segarra.

Duran i Sanpere fou també un referent clau en la salvaguarda del patrimoni documental durant la Guerra Civil, organitzant el trasllat i protecció dels arxius catalans a Viladrau. La seva activitat no es limità a l’àmbit institucional: participà activament en entitats com l’Institut d’Estudis Catalans (del qual fou president el 1957), la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el CSIC, el Centre Excursionista de Catalunya i nombroses associacions de defensa del patrimoni.

La seva obra historiogràfica, d’un abast i erudició excepcionals, es recull principalment als tres volums de Barcelona i la seva història (1973–1975), i a nombrosos treballs sobre l’art gòtic català, l’arqueologia, la història urbana i la cultura popular. La seva filla, Eulàlia Duran i Grau, ha reivindicat especialment la seva aportació als estudis sobre l’escultura i la pintura gòtiques, camp en què destacà com a precursor i mestre.

La commemoració del seu llegat s’estructura en diversos actes i activitats culturals i acadèmiques que tindran lloc al llarg de l’any, principalment a Barcelona i Cervera, amb la voluntat de recordar, difondre i posar en valor l’obra d’un home que va saber unir coneixement, acció i compromís cívic.