Concert Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) 20 de març de 2025

PROGRAMA

Sabina Aparicio Gónzalez de Prado, piano: 

Johann Sebastian Bach (1685-1750) 
Partita n. 2 en Do menor, BWV 826
I. Sinfonia
II. Allemande 
III. Courante
IV. Sarabande 
V. Rondeaux
VI. Capriccio 

Frédéric Chopin (1810 – 1849) 
Polonesa en La bemol mayor Op. 53 “Heroica” 

Adrià Crespo, piano:

Robert Schumann (1810 -1854) 
Kreisleriana op. 16 
I. Extremadament commogut
II. Molt íntimament i no massa ràpidament 
III. Molt emocionat
IV. Molt lent 
V. Molt animat 
VI. Molt lent 
VII. Molt ràpid 
VIII. Ràpid i jugant 

NOTES AL PROGRAMA

"Dues èpoques i tres poetes: Bach, Chopin i Schumann". 

El recital reuneix tres obres significatives de tres compositors que han estat cabdals en l’estil barroc i en el romanticisme: Johann Sebastian Bach (1685-1750), Frédérich Chopin (1810-1849) i Robert Schumann (1810-1856). 

Bach, a qui Albert Schweitzer (Premi Nobel de la Pau de 1952) va dedicar un dels seus millors llibres. J.S.Bach, le musicien poete (París, 1955), va compondre diverses suites i partites per a clave en la seva etapa de Weimar i Köthen, durant les primeres dècades del segle XVIII, publicades en tres grups a partir de 1732 amb el nom de Clavier-übung (exercicis per a teclat). Però en aquest cas, no hem d’entendre el terme -übung- com estudis, sinó més aviat com a divertiments. Reunien diverses fantasies de composició lliure, de manera que cada una tenia el seu origen en danses d’estils i caràcters diversos, amb orígens culturals de països diferents. De fet, les suites foren la primera forma de les obres instrumentals extenses i difícils d’interpretar. Bach anomenava “partites” a una ampliació formal i virtuosística del que foren les seves suites.

Avui escoltarem la partita núm.2 en do menor BWV 826, la qual és una de les més conegudes i interpretades per la seva qualitat musical i estructural. Tot i que altres compositors es van anar allunyant progressivament del caràcter de dansa en les seves suites, fins a convertir-se en el que seria la forma sonata, Bach va mantenir alhora la llibertat creativa, el contrapunt i el caràcter rítmic diferenciat en cada una de les danses: Allemande, Courante, Sarabande, Gigue i els fragments o altres danses, que es van anar incorporant abans o després al voltant d’aquestes quatre principals.

Seixanta anys després de la mort de Bach, Frédéric Chopin i Robert Schumann, tots dos nascuts el 1810, esdevenen els grans representants d’un esperit poètic en el romanticisme musical, combatents d’un idealisme apassionat que s’expressa bàsicament a través del piano. Chopin, durant tota la seva curta vida de trenta nou anys, Schumann durant la primera etapa compositiva, coincident amb les primeres angoixes i frustracions que acabarien en un esdevenir trist i dramàtic anys més tard.

La Polonesa op.53 en la bemol major, coneguda també com a “Polonesa Heroica” (1942) és un cant a la llibertat nacional de Polònia i als seus defensors, que en diversos moments històrics van lluitar en guerres contra els països (Rússia, Prússia i Àustria) que es tenien repartida Polònia des de finals del segle XVIII fins al final de la Primera Guerra Mundial. Chopin, tot i viure a París des de molt jove i ser considerat mig francès, sovint expressava el patiment que li produïa la situació política injusta del seu país d’origen. Aquesta polonesa, potser la més coneguda de totes, la va compondré als 32 anys. 

Schumann ens ofereix una confessió permanent a través del piano. El 13 d’abril de 1838 en una carta a Clara Wieck escrivia:

 “…Tot el que passa al món m’afecta; la política per exemple, la literatura, les persones; I reflexiono sobre totes aquestes coses a la meva manera, i aquestes reflexions miren de trobar una sortida en la música. Aquest és també el motiu de que moltes de les meves composicions són difícils de comprendre…”. 

La presència de la frustració fa que la tensió interna i la incertesa siguin massa intenses per a Schumann, fins el punt de no tenir la paciència d’escriure obres d’acord amb les regles clàssiques. La literatura assumeix un paper molt important i per tant molt influent en la seva música. Estem en l’època de les Phantasiestücke op.12, Kreisleriana op.16 i les Nachtstücke op.23, el retorn a la infància amb les Kinderszenen op.15, entre altres. Kreisleriana representa un punt àlgid de la seva creativitat. És una sèrie de set fantasies basades en un personatge d’ E.T.A. Hofmann -Kreisler-, a través del qual, com si fos un alter ego, s’expressa a si mateix. 

El 21 de novembre de 1843 escrivia: 

“Tinc dificultat d’expressar-me amb paraules o per escrit, I en canvi un quart d’hora al piano em permet dir més coses… projectar llum en el més profund del cor humà. Heus aquí la vocació de l’artista.”