Aquest apunt se centra en l’aprenentatge del català entre la població adulta de Catalunya. Una societat oberta, diversa i receptora d’immigrants que d’entrada no en coneixen la llengua pròpia, i que en el seu procés d’integració lingüística es troben amb una llengua interposada i molt més potent demogràficament: el castellà —que és, a més, la llengua inicial de la meitat dels nouvinguts, com ressaltàvem en un apunt anterior. La sostenibilitat del català en el mitjà i llarg termini depèn, en part, de l’aprenentatge i l’ús de la llengua per part d’aquesta població, que el 2020 representava un 36,4% del total, sumant els nats a la resta de l’Estat i a l’estranger. Per aprofundir en aquesta realitat, es parteix de dades de l’enquesta d’usos lingüístics de la població de 2018 (EULP18) per fer un retrat de les persones que han fet algun curs de català per a adults, fora del sistema educatiu, i de les persones que tenen interès a aprendre català o a millorar-ne el seu coneixement actual.

En aquest apunt ens concentrem a explicar algunes característiques de l’alumnat d’origen brasiler a Catalunya i de la seva llengua de referència, el portuguès; a parlar d’algunes accions que grups locals duen a terme per donar a aquesta llengua més visibilitat en el sistema escolar; i a reflexionar sobre el seu encaix amb les polítiques lingüístiques actuals per a les llengües i les cultures d’origen en l’àmbit educatiu. 

El món educatiu viu immers en una renovació pedagògica que canvia significativament les bases sobre les quals s’havia fonamentat el sistema educatiu fins a l’actualitat. Aquest canvi no només afecta els aspectes tecnològics, sinó que comporta un canvi profund en el rol del professor, en les activitats que es fan a l’aula i, en conseqüència, també en les interaccions entre alumnes i professors. Aquest apunt resumeix una recerca sobre l’impacte d’aquests canvis pedagògics en l’adquisició i l’ús de la llengua catalana, i es pregunta en quina mesura poden afectar els nivells finals de competència lingüística de l’alumnat i si caldria tenir més present l’aspecte lingüístic en la renovació pedagògica en marxa.

Quan una parella lingüísticament mixta té fills, sovint desitja que siguin capaços de parlar la llengua de cada progenitor. Teòricament parlant, aquestes parelles lingüísticament mixtes poden proporcionar als seus fills l’oportunitat de ser bilingües en les llengües dels dos progenitors. Tanmateix, aquests progenitors mixtos poden trobar-se amb dificultats per a transmetre una llengua d’herència en un context en què és socialment feble, i encara més quan es vol transmetre conjuntament amb una llengua minoritzada –una situació que proposem anomenar de doble minoria. L’estudi que es resumeix en aquest Apunt tracta d’entendre com afronten les famílies de parla japonesa-catalana o japonesa-castellana la transmissió de les llengües en aquest context, amb una atenció especial al japonès com a llengua d’herència.

Des que es va iniciar la sèrie d’enquestes d’usos lingüístics de la població de Catalunya (EULP), l’any 2003, les dades mostren que, tot i que Catalunya ha passat a ser una societat multilingüe, continua havent-hi dues llengües que es reparteixen el gruix dels usos lingüístics de la població: el català i el castellà. La primera, llengua pròpia i històrica del país. La segona, present a Catalunya, en primer lloc, per contacte «vertical», a conseqüència de les polítiques d’extensió del coneixement del castellà i d’homogeneïtzació lingüística impulsades pels poders centrals de l’Estat. I en segon lloc i ben entrat el segle XX, també per contacte «horitzontal», com a resultat de diferents episodis d’immigració des de territoris castellanoparlants de l’Estat i, més recentment, des de Llatinoamèrica. En aquest Apunt tractem de dilucidar si a Catalunya els usos del català i del castellà són simètrics o, per contra, si apunten a l’existència de desequilibris i a una situació de fragilitat del català.

Catalunya sempre ha estat una terra de pas i d’acollida. El que representa una novetat és que des del tombant de mil·lenni ha esdevingut també una societat multilingüe i multicultural, com a resultat de l’arribada de més d’un milió de persones amb orígens geogràfics i lingüístics molt diversos. Tot i que, històricament, la integració al país s’ha basat en l’anomenat ius linguae —és a dir, en l’adopció del català—, el predomini demogràfic, mediàtic, sociopolític i legal del castellà en la Catalunya contemporània sembla que dificulta que aquests nous immigrants arribin a apropiar-se plenament del repertori lingüístic complet de la societat receptora, entès com el domini funcional del català i el castellà. Però què en sabem, exactament, sobre la realitat lingüística dels catalans nascuts a l’estranger? A l’Apunt número 6 vam explorar el tema partint de les dades del cens del 2011. En aquest apunt l’analitzem a partir de les dades de l’última onada de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya, de 2018, després d’haver abordat la realitat dels catalans de naixença en el número 11 i la dels nascuts a la resta de l’Estat en el número 12.

Catalunya ha estat, històricament, terra de pas i d’acollida. Sense un Estat propi que li permetés regular la incorporació de la nova població, la integració al país ha tendit a basar-se en l’anomenat ius linguae, és a dir, en l’adopció del català. Avui dia, l’ús del català continua funcionant en bona mesura com a mitjà d’integració simbòlica a la comunitat per a les persones que no hi han nascut. Tanmateix, les polítiques lingüístiques vigents a l’Estat espanyol i el predomini demolingüístic del castellà fan que no es pugui equiparar automàticament incorporació a la societat catalana amb integració plena al coneixement, l’ús i la identificació amb el català. En aquest sentit, el lloc de naixement continua essent una variable fonamental per a comprendre les diferències sociolingüístiques entre la població de Catalunya. En el número 11 dels Apunts vam explorar la realitat lingüística de les persones nascudes a Catalunya. El present número aborda els coneixements, usos i identificacions lingüístiques dels catalans nats a la resta de l’Estat espanyol, exceptuant-ne els nats en altres territoris de llengua catalana. Un tercer Apunt, d’aparició pròxima, abordarà la realitat de les noves immigracions, d’orígens i llengües inicials diversos. Tant en un cas com en l’altre, ens interroguem sobre les polítiques lingüístiques que cal aplicar per a minimitzar les desigualtats sociolingüístiques com a conseqüència de l’origen.

L’any 1979, l’Estatut d’Autonomia plebiscitat pel poble de Catalunya va estipular que el català era «la llengua pròpia» de Catalunya. En fer-ho, hom va partir del fet, irrebatible en termes històrics, que aquest idioma ha estat no sols l’únic autòcton —amb permís de la llengua de signes catalana i l’occità aranès a l’Aran—, sinó també la llengua en què s’ha desenvolupat el gruix de la vida quotidiana de la societat catalana d’ençà de la seva constitució com a poble. De fet, tal com mostrava el nostre apunt número 7, a Catalunya el coneixement del castellà no va universalitzar-se fins al segle XX, de manera que es pot sostenir que, al llarg de la història, ser català ha implicat saber parlar català i tenir-lo per llengua habitual. Al llarg dels segles xx i xxi, la combinació de les immigracions massives i les polítiques lingüístiques aplicades per l’Estat espanyol han comportat que l’associació entre ser català, saber la llengua pròpia del país i utilitzar-la habitualment s’hagi afluixat considerablement. Avui dia hi ha percentatges considerables de població que s’identifiquen com a catalans, fins i tot de manera exclusiva o predominant, que no saben la llengua pròpia del país i/o l’usen ben poc. Les polítiques de normalització de la llengua han intentat recuperar el vincle dels catalans amb la llengua pròpia fent del català una llengua compartida per tota la població independentment del seu origen personal. La publicació recent de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) de Catalunya de l’any 2018 permet actualitzar aquesta relació, tot centrant-se en un col·lectiu molt concret: el de les persones nascudes a Catalunya. Apunts posteriors analitzaran la situació entre els catalans d’adopció vinguts d’altres indrets.

L’any 1979, l’Estatut d’Autonomia plebiscitat pel poble de Catalunya va estipular que el català era «la llengua pròpia» de Catalunya. En fer-ho, hom va partir del fet, irrebatible en termes històrics, que aquest idioma ha estat no sols l’únic autòcton —amb permís de la llengua de signes catalana i l’occità aranès a l’Aran—, sinó també la llengua en què s’ha desenvolupat el gruix de la vida quotidiana de la societat catalana d’ençà de la seva constitució com a poble. De fet, tal com mostrava el nostre apunt número 7, a Catalunya el coneixement del castellà no va universalitzar-se fins al segle XX, de manera que es pot sostenir que, al llarg de la història, ser català ha implicat saber parlar català i tenir-lo per llengua habitual. Al llarg dels segles xx i xxi, la combinació de les immigracions massives i les polítiques lingüístiques aplicades per l’Estat espanyol han comportat que l’associació entre ser català, saber la llengua pròpia del país i utilitzar-la habitualment s’hagi afluixat considerablement. Avui dia hi ha percentatges considerables de població que s’identifiquen com a catalans, fins i tot de manera exclusiva o predominant, que no saben la llengua pròpia del país i/o l’usen ben poc. Les polítiques de normalització de la llengua han intentat recuperar el vincle dels catalans amb la llengua pròpia fent del català una llengua compartida per tota la població independentment del seu origen personal. La publicació recent de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) de Catalunya de l’any 2018 permet actualitzar aquesta relació, tot centrant-se en un col·lectiu molt concret: el de les persones nascudes a Catalunya. Apunts posteriors analitzaran la situació entre els catalans d’adopció vinguts d’altres indrets.

La recerca sobre l’adquisició de llengües ha evidenciat la importància d’un concepte poc estudiat fins ara, la confiança lingüística, que és clau per entendre la relació que els parlants establim amb les llengües. Però què és exactament la confiança lingüística? Com es mesura? És variable al llarg del temps o, per contra, és estàtica? El sistema educatiu català garanteix als estudiants uns nivells de confiança lingüística suficientment alts en català i castellà? Aquest apunt resumeix un estudi que ha posat el focus d’atenció en la confiança lingüística dels estudiants catalans en diferents moments del seu procés d’escolarització, i que dona resposta a algunes d’aquestes preguntes.

Possiblement existeix encara en la majoria de la població de les terres de llengua catalana la percepció errònia del català com a llengua petita o minoritària, poc important en el context europeu. Com que les percepcions sovint no depenen tant de la realitat com dels conceptes que ens ajuden a representar-nos-la, hem cregut convenient proposar un terme que ens permeti sortir de la dicotomia gran/petita, el de comunitats lingüístiques mitjanes. Amb aquest rètol hem pogut caracteritzar en la nostra recerca una tipologia de llengües d’entre 1 i 25 milions de parlants, amb un alt desenvolupament econòmic, i un important grau d’autogovern, fossin o no completament independents. Incloíem així llengües com ara el danès, el finès, el txec, el noruec, l’eslovè, el lituà, l’estonià, el neerlandès… i el català.

Els catalans sempre hem estat bilingües? I si no ho hem estat sempre, quant fa que ho som? I per què? Com va ser el procés de bilingüització de Catalunya? Amb quina actitud s’hi van enfrontar els parlants? En aquest apunt es presenta el resum d’un projecte en què s’han estudiat les històries de vida de persones de més de 90 anys amb la finalitat de conèixer com van viure la penetració primerenca del castellà a Catalunya, i quin era el seu comportament davant les interaccions amb persones de llengua primera castellana. 

Al llarg del segle XX i principi del XXI, Catalunya ha estat el punt de destinació de diverses onades immigratòries, de manera que actualment hi resideixen un gran nombre de persones nascudes en altres indrets, tant de l’Estat espanyol com de la resta de països del món. Els processos d’integració lingüística d’aquests col·lectius han variat molt en funció de diverses variables, com ara el moment en què van arribar, la seva via d’inserció laboral predominant, el nivell sociocultural que tenien en arribar i el que han assolit, etc. Dedicarem aquest apunt a escatir, a partir de les dades sobre llengua i origen geogràfic del Cens de població de 2011 (Vila i Sorolla 2016), fins a quin punt el país d’origen dels immigrants té relació amb l’adquisició —o no adquisició— del català, i quines altres variables hi intervenen

El discurs d’un individu ens pot aportar informació sociolingüística sobre ell o ella: quants anys té? És noi o noia? D’on és? Quina és la seva llengua inicial? Fins i tot, és possible definir un conjunt de trets lingüístics propis que caracteritzen aquest individu i el diferencien de la resta? En aquest article s’analitza amb finalitats forenses el corpus discursiu del projecte de recerca educativa RESOL, amb l’objectiu de determinar variables que mostrin diferències per edat, sexe, perfil geogràfic i individu.

La utilització d’una llengua per a funcions universitàries constitueix una operació fonamental del procés d’expansió funcional i elaboració formal que permet disposar d’una llengua apta per a tots els usos. En aquest context, hi ha hagut certa tendència a considerar la llengua de les tesis doctorals com un dels indicadors de completesa funcional d’una llengua, però per diversos motius el català mai no ha arribat a assolir l’estatus de llengua hegemònica de les tesis doctorals fetes al nostre país. A més, durant les darreres dècades el nostre sistema universitari es troba immers en un procés de canvi des d’un marc nacional a un altre d’internacional que està tenint un impacte en la funció i el format de les tesis doctorals. En aquest marc, quines llengües trien els estudiants de doctorat de les universitats dels territoris de llengua catalana a l’hora de redactar les seues tesis? Hi ha diferències entre territoris o segons l’àmbit de recerca? I quines conseqüències té l’ús del català en aquest camp sobre la seua viabilitat com a llengua acadèmica?

Triar quina llengua parlar amb els fills pot ser una decisió important per als progenitors, sobretot quan parlen més d’una llengua o viuen en una societat multilingüe. Com justifiquen les seves tries i quins són els criteris que s’hi apliquen? Aquest article es basa en la tesi doctoral Transmitting English Abroad: Transnational anglophone parents raising children in Barcelona, en la qual s’ha estudiat quines llengües s’utilitzen a la llar en famílies amb un o dos progenitors transnacionals anglòfons i s’ha indagat en els papers i valors que s’atribueixen a l’anglès, el castellà i el català.

És innegable que les polítiques lingüístiques familiars representen una baula fonamental en el procés de reproducció de la llengua catalana, especialment en el cas de persones no catalanoparlants que, en un moment donat, decideixen transmetre el català a la seva descendència. Però quines són les raons que motiven aquestes decisions, i com es negocien el marc de la parella? En quins perfils de parlants es detecten més canvis?

En la trajectòria vital de qualsevol individu, hi ha determinats moments més susceptibles de desencadenar canvis en els usos lingüístics. Una d’aquestes «etapes crítiques» és el pas de la primària a la secundària, però fins a quin punt el salt a la secundària provoca canvis lingüístics? I quines són les transformacions concretes en les pràctiques lingüístiques dels adolescents?

Aquest apunt se centra en el pas de l’aprenentatge del català a l’adopció de la llengua en el dia a dia entre els aprenents del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). Malgrat l’elevat nombre de matrícules als cursos que ofereix aquesta institució, les dades mostren que una part significativa dels aprenents no transforma els coneixements adquirits en ús de la llengua fora de l’aula. Amb l’objectiu de dilucidar quins factors propicien l’adopció de la llengua entre les persones adultes que no la tenen com a inicial, s’ha analitzat el com i el perquè d’aquest procés través de les veus del professorat i els dinamitzadors del CPNL. Els resultats apunten que un element determinant perquè un aprenent adopti el català és la integració en xarxes de socialització catalanoparlants. Tenint en compte això, proposem avançar cap a un enfocament més integral de l’acollida lingüística mitjançant un cicle d’acompanyament a la integració lingüística, en el qual s’aborden en paral·lel els coneixements lingüístics, els usos i la inclusió en xarxes de socialització catalanoparlants.