Ahir, dijous 19 de maig de 2016, F. Xavier Vila va publicar al seu blog Amb certa calma – qüestions de llengua i societat, l’apunt «Sobre el doblatge en català».
També estaria bé no oblidar que això d’emetre les pel·lícules en versió original no és sempre una opció tan innocent: fins allà on jo sé, els Estats Units van prohibir el doblatge com a mesura proteccionista seguint les peticions de les majors americanes, que no volien competència estrangera en igualtat de condicions (lingüístiques). Potser convindria recordar que si el doblatge té limitacions, també en té la subtitulació: la llengua oral és molt més ràpida que l’escrita, de manera que, com saben molt bé els professionals, els subtítols sempre perden part del contingut dels diàlegs, sobretot si aquests són ràpids. Posats a dir, la subtitulació té un problema d’atenció a la diversitat, perquè si bé facilita l’accés al producte per part de les persones amb deficiències auditives, impossibilita que hi accedeixin les persones de certa edat i les que tenen deficiències visuals. I pel que fa al respecte de l’obra original, a mi em desconcerta que els qui s’exclamen contra la intolerable deturpació que introdueix el doblatge no trobin igualment insofrible l’efecte magnètic que tenen els subtítols per a l’ull de l’espectador.
Font: Amb certa calma-qüestions de llengües i societat 19/5/2016