La voluntat del present treball és mostrar les possibilitats metodològiques que ofereix la lingüística per a l’anàlisi de les fonts documentals, amb caràcter històric, prenent com a exemple, el discurs a favor de la guerra contra Saddam Hussein.
Organitzat en tres apartats, el primer capítol, anomenat “L’anàlisi crítica del discurs: un model d’anàlisi documental”, es detalla el marc teòric i metodològic sobre el qual se sustenta el treball.
Concretament, s’hi expliquen i es detallen les característiques de l’Anàlisi Crítica del Discurs (ACD) sorgida a finals dels anys noranta com a disciplina d’anàlisi lingüística, amb un clar compromís social, per part dels autors, per explicar a la societat quines són les estratègies lingüístiques que conformen el discurs del poder. Cal tenir en compte la influència neo-marxista de l’Escola de Frankfurt, amb Adorno i Habermas; la influència del pensament de Foucault, Pêcheux i Althusser; les aportacions de la sociolingüística crítica; la base de la lingüística funcional de Halliday per a l’anàlisi dels textos; així com els treballs en diversos centres d’estudis culturals multidisciplinars com The Glasgow University Group, i el Center for Contemporany Cultural Studies de Birmingham.
L’Anàlisi Crítica del Discurs parteix de la idea de Kress que “tots els discursos són ideològics” i que l’elit que s’apodera dels canals d’opinió, és la que perpetua les desigualtats socials, deslegitimant la dissidència. És per aquest motiu que els mitjans de comunicació de masses, analitzats àmpliament per Fairclough i Chouliariki, mostren una gran varietat d’exemples en els quals els mitjans juguen un paper constructor de l’opinió pública, assumint el llenguatge del poder.
L’objectiu del treball és l’anàlisi del comportament lingüístic de l’elit responsable de la guerra contra Saddam Hussein, els mitjans utilitzats per accedir a l’opinió pública, la persuació dels receptors i la consolidació del grup “Administració Bush” en el poder.
En aquest treball s’han tingut en compte les aportacions metodològiques de Teun A. Van Dijk, i de Siegfried Jäger. Van Dijk fa una proposta per a la tipificació dels grups en interacció en un conflicte o situació de desigualtat, les activitats que excerceixen individualment i com a grup, les normes i valors d’actuació, les relacions personals i els recursos de què disposen, a fi d’establir quin és el grup que ostenta i manté el poder. Metodològicament, una vegada s’ha determinat el context d’anàlisi, l’investigador pot procedir a analitzar els textos o discurs global produït per aquest grup. La categorització de les estructures lingüístiques tals com els actors (subjectes o objectes), modes (indicatiu, subjuntiu, condicional, imperatiu), sintaxi (focalitzacions), recursos retòrics i argumentatius (arguments i fal·làcies) permet descobrir el veritable significat, l’efecte sobre el receptor i les relacions semiòtiques que s’estableixen entre textos i en un determinat context discursiu.
D’altra banda, Jäger té en compte, a l’hora de presentar una proposta metodològica dins els postulats de l’Anàlisi Crítica del Discurs, l’expressió de Foucault sobre la necessitat d’elaborar una “arqueologia del saber”, una “genealogia” de les paraules que contribueixi a establir l’origen i final del coneixement. Amb aquesta visió, Jäger reafirma la seva concepció historicista sobre el que ell anomenarà “fils discursius”. Jäger proposa un sistema analític que té en compte aspectes metodològics com la caracterització del pla discursiu (suport escrit/oral), el processament de les dades (en el mitjà i en el temps), l’anàlisi del material en relació el fil discursiu (els transvassaments i les aportacions), l’anàlisi gobal del fil discursiu (les característiques principals) i la contribució “a favor” o “en contra” del tema escollit.
D’aquesta manera i en el segon capítol del treball, titulat “El discurs a favor de la guerra contra Saddam Hussein” s’ha fet una caracterització general de cada grup implicat en la construcció del discurs “a favor” de la guerra contra Saddam Hussein: el Project for a New American Century com a grup d’origen d’aquest fil discursiu, i l’Administració Bush, com a grup de transmissió. Per a l’anàlisi d’aquests dos grups, s’ha tingut en compte els membres que els conformen, l’abast social i l’accés als mitjans de comunicació, les activitats que exerceixen com a grup, i individualment, el període d’actuació, les afinitats polítiques i religioses, les oposicions ideològiques, i els interessos coneguts.
Després, s’ha fet una caracterització lingüística dels textos escollits, pertanyents a ambdós grups durant un període determinat. Del grup PNAC s’han observat articles d’opinió, cartes i declaracions produïts des de la primavera del 1997 fins al setembre del 2002, moment en el qual, s’inicia la campanya del govern per a “vendre” la guerra contra Saddam Hussein. A partir d’aquí, pren interès l’anàlisi dels textos produïts pel grup Administració Bush, que són majoritàriament, transcripcions de discursos oficials i d’intervencions radiofòniques, així com d’entrevistes i aparicions als mitjans.
Per a l’anàlisi dels textos, s’ha posat atenció als autors, als mitjans i als temes que configuren el fil discursiu a favor de la guerra. També s’han detactat els marcadors lingüístics, centrats en el lèxic i les estructures argumentatives d’una banda, i els marcadors ideològics, de l’altra, com a conclusió del significat global dels textos, on es veuen les relacions entre temes i arguments.
Analitzats tots aquests aspectes que configuren el discurs a favor de la guerra contra Saddam Hussein, marcadors lingüístics i ideològics, podrem veure com s’estableix una cronologia d’arguments emesos pel grup o elit que ostenta el poder, destinats a assimilar l’opinió pública, i a deslegitimar qualsevol tipus de dissidència, servint-se, en tot moment, dels mitjans de comunicació.
D’aquesta manera, l’Administració Bush, com a elit on també s’inclou part del grup PNAC, per obtenir el suport de l’opinió pública, que haurà de mantenir la guerra, construeix la línia discursiva “a favor” de la guerra contra Saddam Hussein a partir d’una complexa xarxa d’arguments que cronològicament, adquireixen el caràcter de causa en el conflicte. Exposats en el capítol “Conclusions” del treball, podem ara, citar-los a grans trets: 1) Saddam Hussein no té autoritat moral per poder ocupar el càrrec de president, 2) s’ha d’intervenir militarment a l’Iraq per desposseïr Saddam Hussein de les armes de destrucció massiva, 3) s’ha d’iniciar una “guerra” com a únic mitjà per acabar amb l’amenaça terrorista, 4) els Estats Units, sota l’Administració Bush, s’erigiran com a vencedors en el conflicte, 5) els Estats Units poden autoatorgar-se les funcions executives de les Nacions Unides, 6) la intervenció militar estarà mancada dels contravalors associats tradicionalment a la “guerra”, i es farà en favor dels valors morals inqüestionables.
Veurem com per consolidar aquests arguments, s’utilitzen uns temes determinats, un lèxic amb una intenció clara, i unes estratègies argumentatives que se situen, en el cas de l’Administració Bush, en fal·làcies de diversa naturalesa. En aquest punt també hem de ser conscients de les omissions. Temes com el “petroli”, o paraules com “guerra”, absolutament necessàries per comprendre les causes del conflicte, són absolutament innecessàries per argumentar la guerra contra de Saddam Hussein.
Contràriament a l’ontologia periodística, el fil discursiu a favor de la guerra va ser adoptat per tots els mitjans de comunicació, s’intensificà el to i es convertí en l’altaveu que assegurava l’accés directe de l’elit sobre l’opinió pública. El document Iraq and the Media, del web www.fair.org, se’n fa ressò, i s’adverteix l’especial contribució dels mitjans a deslegitimar la crítica i a desacreditar els científics, així com en l’ocultació de la dissidència i la incidència de la censura.
Utilitzada en sociolingüística, en ciències polítiques i en periodisme, l’anàlisi crítica del discurs esdevé una eina útil per al pocessament de les dades i dels textos que poden contenir informació històrica. L’anàlisi literal dels documents, com hem pogut veure, amb un anàlisi detallat del context, dels temes, del lèxic, de les estructures argumentatives… pot contribuir a registrar algunes de les contradiccions ideològiques que s’estableixen entre “el que es diu” i “el que es pensa”, i pot permetre a l’historiador trobar sentit a “el que es va fer”.
