Treballs D.E.A.
2005-2006

La polèmica sobre la qüestió nacionalista catalana, a la correspondència epistolar entre Narcís Oller i Benito Pérez Galdós

Autor: ACOSTA GONZÁLEZ, Maria Lourdes

Universitat de Barcelona, 2005-2006

Mª Lourdes Acosta González utilitza com a font bàsica la correspondència entre l’escriptor català Narcís Oller i Benito Pérez Galdós durant els anys 1884-1915 per tal d’analitzar des d’una perspectiva particular la qüestió nacionalista catalana i les relacions entre les elits intel·lectuals peninsulars.

L’idea d’estudiar la correspondència epistolar entre aquests dos personatges va sorgir perquè tenia constància de l’amistat literària dels dos escriptors, i sobretot perquè estava interessada en tractar la qüestió nacionalista catalana a partir de la controvèrsia que entorn a aquest tema entaulen ambdós novel·listes.

Un dels primers autors que analitzà les cartes entre Galdós i Oller és W. H. Shoemaker (1970), i tot i que ja en el seu moment va considerar que el contingut d’aquestes era merament personal i literari, no per això va deixar de ressaltar dos assumptes polítics que hi treuen cap: Galdós lamenta que Oller escrigui en català i Oller, per la seva part, deplora l’entrada de Galdós com a diputat a les Corts de 1886, ja que considera que l’insigne escriptor s’hauria de deure a l’art i no a la política.

La discussió sobre la unitat d’Espanya i els nacionalismes emergents apareix a partir de la crisi política i moral d’Espanya i dels successius governs que la dirigeixen. La intel·lectualitat castellana desperta de la seva letargia al 1898, data en que no només es perd el poc que quedava de l’imperi colonial, sinó que Espanya ofereix la seva pitjor imatge a la comunitat internacional: Espanya, més tancada en si mateixa que mai, sucumbeix.

Conscients del declivi de la Cort i formant-se una idea pròpia de tot allò que representava l’Estat centralista, bona part de la intel·lectualitat catalana va deixar de mirar a Madrid per descobrir París, produint-se una important separació respecte a allò espanyol per, acte seguit, reprendre la seva pròpia consciència com a poble a partir de la recuperació de la seva identitat, amb la llengua pròpia com a signe més visible. D’aquesta manera que al món cultural florirà un moviment literari-nacionalista conegut amb el nom de “La Renaixença”, on tots els autors que formen part d’aquesta defensaran la seva catalanitat escrivint en català i identificant el seu catalanisme amb els seus desitjos de progrés i modernitat per Catalunya. Tanmateix, aspiren en convertir Barcelona en una metròpoli internacional al nivell de les primeres capitals europees, i en aquest sentit, París era el mirall on tots s’hi miraven.