Tunísia ha sigut un dels països islàmics que ha desenvolupat amb més força una legislació favorable a l’emancipació de la dona. L’artífex fonamental d’aquesta política fou un personatge clau de la història tunisiana del segle XX: Habib Burguiba. No obstant, el discurs emancipador ja era present en l’obra de pensadors reformistes anteriors com Tahar Haddad.
Aquesta investigació pretén precisament examinar quines foren les arrels, els eixos fonamentals i les realitzacions principals d’aquesta política d’emancipació. De la mateixa manera com s’intenta també analitzar com va convèncer aquest discurs emancipador amb la representació cultural tradicional de la dona al món àrab.
A partir d’un exhaustiu treball d’investigació realitzat en arxius i biblioteques de Tunísia, he estudiat la política d’emancipació femenina empresa per Habib Burguiba en el període immediatament posterior a la independència de Tunísia, quan encara era Primer Ministre (1956-57), i continuada després durant el seu llarg mandat com a President de la República (1957-87), des de la perspectiva historiogràfica del discurs de gènere i la representació cultural.
La tesis que sostinc, com indica el subtítol, consisteix en la pervivència de la tradicional representació cultural de la donar àrbo-islàmica que subjau en el paradoxal, modern i emancipador discurs de gènere amb el que Burguiba va justificar davant del conjunt de la ciutadania tunisiana la política d’emancipació de la dona que ell esava desenvolupant per via legal o del dret.
