Treballs D.E.A.
2007-2008

Resultats econòmics a la indústria cotonera catalana: els casos de les colònies Viladomiu i Palà-Valls (1873-1960)

Autor: GONZÁLEZ BAGARIA, Roser

Universitat de Barcelona, 2007-2008

Imatge de la publicació

El present DEA forma part d’un projecte de tesi doctoral que té com a objectiu estudiar en tota la seva complexitat el món de les colònies tèxtils catalanes a partir de dos estudis de cas: la colònia Viladomiu Vell i la colònia cal Marçal. Des de la publicació al segle XIX del famós article de Morote “El feudalismo en las fábricas” on es denunciaven tant les picabaralles entre fabricants i entre aquests últims i els municipis, per una banda, i les condicions de vida i de treball dels habitants de les colònies, d’ altra, alguns estudis, a vegades per manca de fonts, i d’altres per manca d’aprofundiment, han reproduït una sèrie de tòpics referents a les formes de vida en aquests indrets. Tòpics com per exemple, el control social dels habitants d’aquestes per part dels seus amos, del capellà i del director de la fàbrica; la manca de mobilitat dels treballadors de les colònies industrials; salaris més baixos; o la manca de conflicitivitat social a partir del segle XX. Així doncs, la futura tesi intentarà analitzar des d’un estudi de cas la validesa o no d’aquests tòpics

Tenint en compte que les colònies industrials constitueixen un factor d’importància de primer ordre per copsar la complexitat del procés d’industrialització a Catalunya, i si s’atén al fet que s’han comptabilitzat l’existència de 94 colònies, però només s’han realitzat cinc estudis de cas i un seguit d’articles monogràfics per alguns casos més, les consideracions a les que es poden arribar no permeten gaire la discussió. Manquen estudis.

D’altra banda, l’estudi dels resultats econòmics d’aquestes empreses tampoc han estat tot lo profunds que aquest objecte d’estudi requereix. La realització d’un bon marc sobre els resultats econòmics de les colònies industrials com a fàbriques facilita l’estudi d’altres qüestions encara no treballades, com ho són el cost de construcció i manteniment de les colònies industrials; què va suposar l’estalvi de les exempcions fiscals sobre els costos empresarials generals; o quines van ser les despeses salarials d’aquestes fàbriques, etc. Es, doncs, del tot necessari abans d’analitzar altres aspectes socials de les colònies, conèixer la base econòmica en què es van moure.

Imatge de la publicació

Per tots aquests motius, en la present recerca s’analitzen alguns aspectes de les comptabilitats de les colònies Viladomiu (1873-1960). I amb la finalitat de contrastar els resultats obtinguts amb els d’altres empreses similars, també s’han analitzat els aspectes esmentats per les colònies Palà-Valls (1878-1960). S’han partit de les següents hipòtesis:

1.La indústria catalana fou un negoci molt rendible.
2.La política de finançament preferida per els industrials catalans fou l’autofinançament.
3.El tèxtil cotoner català va permetre l’ascens social d’algunes famílies modestes de l’interior de Catalunya.

Per tant, amb els objectius d’establir quina fou la marxa econòmica d’aquestes empreses, i de reconstruir la trajectòria dels Viladomiu com fabricants cotoners, s’han analitzat les següents qüestions:

1.La història de les empreses Viladomiu.
2.La rendibilitat financera de les colònies Viladomiu i de les Palà-Valls
3.Les polítiques de finançament aplicades en les empreses esmentades.
4.Els resultats obtinguts s’han contrastat amb els resultats que han presentat altres autors per les següents fàbriques: la colònia Sedó (NADAL,1992), la fàbrica “Rambla de Viladova” (SOLER, 1997) i la fàbrica dels Berenguer d’Artés (FERRER, en premsa).

Per realitzar l’anàlisi de tots aquests aspectes s’han utilitzat les següents fonts: En primer lloc, s’han emprat les escriptures de constitució d’empresa, els testaments dels socis, escriptures de compra de terres i altra documentació similar amb la finalitat de reconstruir la trajectòria dels Viladomiu com a fabricants. I en segon lloc, per l’estudi de les qüestions comptables, s’han utilitzat els Llibres d’inventaris tant de les colònies Viladomiu com de les Palà-Valls. En aquests llibres hi figuren de forma anual el valor dels conceptes que integren l’actiu i del passiu, parts que configuren la comptabilitat de qualsevol empresa. Pel que fa a la cronologia, aquesta es mou entre els anys 1873-1960 per el cas Viladomiu i entre 1878-1960 per el cas Palà-Valls.

Cal assenyalar que és precisament aquest últim aspecte el que constitueix la novetat més gran d’aquest estudi respecte els treballs realitzats sobre la mateixa temàtica fins a l’actualitat. Cap dels autors que han tractat aquests aspectes en les seves recerques han utilitzat sèries tant dilatades en el temps. De fet la majoria d’ells finalitzen els seus treballs en el primer terç del segle XX. Tenint en compte la total manca d’estudis en aquesta línia per aquest període, la present recerca amb l’estudi dels resultats econòmics per les dècades quaranta i cinquanta del segle XX, constitueix el primer treball d’aquestes característiques dins el camp d’investigació de la indústria cotonera catalana durant el franquisme.

Amb els resultats obtinguts a partir de l’anàlisi de la rendibilitat financera de les colònies Viladomiu i de les Palà-Valls, hom s’adona que la rendibilitat financera de les activitats tèxtils dedicades al cotó va ser força més elevada de lo que s’imaginava a partir dels estudis esmentats. Al llarg de la primera meitat del segle XIX, algunes famílies catalanes van tenir la capacitat d’acumular els suficients recursos, per a la segona meitat del mateix segle, construir una fàbrica de riu i convertir-la en una colònia industrial. El cas de la família Viladomiu és un clar exemple d’això. Tomàs Viladomiu i Bertran, juntament amb els seus tres fills, a partir d’un procés d’aglutinar tots els capitals invertits en diferents comanditàries a Sallent, va fundar dues colònies industrials en un indret on prèviament no havia existit cap estructura que facilités aquest projecte i en un interval de temps brevíssim. Per tant, estudiada tota la seva trajectòria es pot arribar a la conclusió que la família Viladomiu, gràcies a una primera acumulació de capital i a l’obtenció d’uns elevats beneficis després, va aconseguir integrar-se dins la burgesia catalana del moment.

La construcció de les fàbriques i colònies Viladomiu es va realitzar, per una banda, a partir d’una acumulació prèvia de capitals portada a terme durant la primera meitat del segle XIX. D’altra banda, i com s’ha demostrat al llarg del treball, els bons beneficis obtinguts durant l’últim terç del mateix segle van permetre definir i equipar ambdues colònies. Aquests importants beneficis no van ser retribuïts als socis, sinó que en la seva gran majoria es van reinvertir de forma constant a la mateixa empresa mitjançant diferents polítiques de finançament.

Durant el primer període, es va escollir una política de finançament caracteritzada per la incorporació dels beneficis al capital inicial desembolsat pels socis. Aquesta política de fer créixer el capital i la gestió d’aquesta empresa com un negoci familiar van constituir la base del creixement de la mateixa. Un dels principals problemes de les empreses familiars es produïa quan un dels socis moria i s’havia de repartir l’herència entre la següent generació. El problema es podia generar si es repartia a cada fill una participació del negoci familiar, ja que amb la multiplicació dels socis es corria el risc de descapitalitzar l’empresa, i per tant, posar en perill la bona gestió del negoci. Com s’ha vist, això no va succeir a les colònies Viladomiu. Des de la mort del fundador l’ any 1887 i durant tota la trajectòria de l’empresa fins que aquesta es va convertir en societat anònima l’any 1934, l’estratègia familiar es va basar en no considerar les legítimes com a participacions d’empresa. De manera que cada cop que moria un soci l’hereu s’encarregava de gestionar aquestes sumes de diners pagant als seus germans la part corresponent, apartant-los així de qualsevol dret de gestió sobre la mateixa. Aquest pagament es va efectuar de forma immediata, fet que evidencia que el negoci comptava amb la suficient liquidesa per cobrir aquestes despeses sense que es produís una descapitalització important.

A partir de 1907 la política de finançament portada a terme va patir un gir, es va deixar d’assignar els beneficis a capital. A finals del segle XIX, principis del XX ja s’ havia finalitzat el procés constructiu de la colònia Viladomiu Vell. D’aquesta manera part dels beneficis van deixar d’invertir-se en les activitats productives de la mateixa per passar a ser invertits en patrimoni rural i altres activitats especulatives. L’altra part dels beneficis va continuar quedant a l’empresa en forma de fons de reserva. Per tant, i tenint en compte l’evolució del coeficient d’endeutament analitzat en el present treball, es pot arribar a la conclusió que l’autofinançament va ser el recurs habitual de finançament de les colònies Viladomiu. Només durant els primers anys de posada en marxa del negoci i els últims anys de la dècada dels anys cinquanta del segle XX, l’empresa va utilitzar recursos aliens per el seu finançar les seves activitats. En aquest sentit, cal tornar a assenyalar que bona part d’aquests recursos aliens van provenir els mateixos socis mitjançant la forma de préstec, ja fos amb interessos o sense ells. I d’aquí es pot establir una altra característica, el recurs a la banca va ser molt poc important, només a partir de la dècada dels cinquanta aquest va esdevenir significatiu.

En canvi, alguns aspectes de l’anàlisi de les colònies Palà i Valls no permeten arribar a les mateixes conclusions. Tot i que si que es va produir una política de reinversió en la mateixa empresa, aquesta no es va realitzar a partir de l’assignació dels beneficis al capital inicial. Sinó que es va preferir la utilització de fons de reserva i la inversió de part dels beneficis en maquinària, edificis i capital circulant. En aquest sentit, cal esmentar que no s’ha pogut establir amb exactitud com es van repartir aquests beneficis per cap dels dos casos estudiats. De totes maneres, les dades obtingudes apunten que les colònies Palà i Valls van seguir una política de repartició de dividends més laxa que a la de la colònia Viladomiu. Aquest fet permetia que la gestió de l’empresa fos menys rígida ja que els socis podien retirar els beneficis quan ho desitjaven. Aquesta característica només va ser un fet per la colònia Viladomiu a partir de 1907. Per tant, són tres els trets comuns entre els casos Viladomiu i els Palà-Valls. Política de reinversió de beneficis a la mateixa empresa; migrat recurs de la banca per finançar les activitats de la mateixa i bons resultats per bona part de les seves trajectòries, acusant això si les diferents etapes a la baixa del sector cotoner català en general.

Però els negocis dels Viladomiu no només van caracteritzar-se per una alta rendibilitat financera i per l’aplicació en els mateixos d’una política d’autofinançament. Amb el resultat de l’anàlisi de l’endeutament net de l’empresa, es pot observar que aquesta va posseir els suficients recursos propis per finançar els seus clients durant bona part de la seva trajectòria. En aquest sentit, es corrobora la característica de banquers de molts fabricants catalans.

Finalment, una de les aportacions més importants que es fa amb aquest estudi és la referent als resultats econòmics obtinguts durant el franquisme. Tant la rendibilitat financera de la colònia Viladomiu Vell com la de la colònia Valls són extraordinàries per aquest període. A falta de contrastar aquests resultats amb l’estudi dels costos laborals d’aquestes fàbriques, i en la mesura que aquests casos puguin ser representatius, es pot afirmar que aquells anys van constituir una etapa daurada per els fabricants de cotó catalans. El franquisme va afavorir el creixement espectacular d’aquestes empreses.