Proposo una reflexió sobre el treball femení en el món medieval. Per això podríem partir de la teoria feudal de la societat tripartita: els qui resen, els qui lluiten i els qui treballen; però els pensadors medievals ja es van adonar que en aquesta estricta divisió social era molt difícil encabir-hi les dones, i un clergue irlandès s’afanyava a dir: No dic que la funció de les dones sigui resar, treballar o lluitar, sinó que elles estan casades amb els qui resen, treballen i lluiten, i elles els serveixen. A aquest “servir” li podríem donar un doble significat. En primer lloc podríem interpretar que elles efectuen unes tasques servils, que en sentit propi són tasques manuals i feixugues, aquelles per a les quals es recorria també a les esclaves; així mateix podem dir que realitzen una tasca que va més enllà del treball remunerat, elles serveixen, són útils. Seguint el text al peu de la lletra hauríem de dir que la missió de les dones consistia en ser útils als homes de la comunitat; donant-li un sentit més ampli podríem afirmar que es reconeix que serveixen a tota la comunitat.

El treball manual, especialment el treball de la terra, era propi dels serfs, homes i dones; totes les tasques quotidianes de la llar eren pròpies de les dones de qualsevol classe social. Al llarg dels segles medievals es van considerar servils els treballs que es feien propter lucrum, no específicament els treballs manuals, sinó els remunerats, aquests treballs eren els que no es podien realitzar en diumenge. Moltes tasques quotidianes femenines podien semblar materialment servils, és a dir manuals, però eren formalment lliures, ja que no eren remunerades; així no serien moralment servils, per la qual cosa es podrien realitzar en diumenge. D’aquesta manera, de fet, es dignifica el treball de la mestressa de casa, però les seves tasques no tenen fi, no hi ha per a elles cap dia de lleure. La vida de les dones és una vida de ple treball.

Deia que els treballs de les dones podien semblar merament manuals, però sabem que no és així: podem dir que el treball de les dones es presenta en dues formes diferents: com a treball servil i com a "treball emocional"; el treball servil té a veure amb llargues jornades de tasques domèstiques repetitives, amb resultats efímers; el treball emocional són una sèrie de tasques i pràctiques molt complexes, de transmissió, de relació, de cura. Alguns pensadors medievals reconeixien aquesta funció: No ignores que quan hom és sa o malalt (les dones) serveixen pus diligentment, e millor, e pus netament que homes. Fixem-nos que s’insisteix en el sentit de “servir”.

Hi ha unes habilitats de les dones, acumulades durant generacions i transmeses de mares a filles, de senyores a serventes, fins i tot de serventes a senyores, de mestresses a aprenentes; són coneixements propis del col·lectiu femení; entre les moltes coses que havien de saber fer hem de tenir en compte també la gestió i administració.

Aquests treballs eren sovint contraposats a nivell teòric a la tasca espiritual; els sermons parlaven de Marta i Maria; el treball de Maria, el contemplatiu, que fins a cert punt en podríem dir intel·lectual, estava reservat gairebé exclusivament a les monges; la resta de dones, fins i tot les nobles o les burgeses, havien de ser Martes, és a dir, totes elles havien d’esforçar-se en la dedicació a la família, en les tasques i el govern de la llar, al treball amb la filosa. Mentre per als homes de les classes benestants es proposaven moments de lleure, es demanava a totes les dones que estiguessin sempre ocupades.

La llar medieval, tant si és un mas com un castell, com una casa urbana, és una unitat de producció, consum i reproducció; la dona de totes les classes socials es feia càrrec de l'administració i el bon govern de la casa, col·laborava amb les activitats professionals del marit, a qui de vegades substituïa, es feia càrrec de tot en esdevenir vídua; havia de conèixer unes tècniques i posar en pràctica unes estratègies, per la qual cosa se li demanaven unes capacitats i també unes actituds, en definitiva, havia de ser sàvia. A la dona convé viure sàviament e governar ab seny si mateixa e sa casa, e instruir-hi sos fills e ses filles, e sa companya.

Les mestresses de casa havien d’administrar l’economia domèstica i realitzar les tasques quotidianes, tot i que només les dones de condició més humil les feien elles soles; a les llars més benestants i de vegades no tant benestants, hi havia alguna serventa o esclava que ajudava en les tasques més feixugues; podria semblar, doncs, que les mestresses estaven sovint ocioses, però com veurem no era així, normalment estaven assabentades dels negocis i les rendesfamiliars i també elles treballaven amb les seves mans.

Les dones de les classes populars era evident que no podien deixar de treballar, de forma molt directa en parlava Eiximenis, les simples i menors d’aquelles no en cal parlar, car per força se han d’ocupar si volen viure, elles, a més de les tasques domèstiques, havien de dedicar part del seu temps a algun treball remunerat, com a auxiliars en les tasques del camp, a l’obrador de les famílies menestrals, o amb un ofici propi, normalment poc qualificat i mal pagat. Per la documentació medieval, fa l’efecte que totes elles eren capaces de realitzar multitud d’activitats, coneixien tècniques molt diverses, els treballs ocupaven les seves hores i els seus dies, molts d’aquests treballs estaven vinculats als quefers diaris, és a dir, a la vida. També veiem que eren dipositàries i transmissores d’una cultura que en part diferia de la cultura dominant.

El document que presentem ens ofereix una mostra dels múltiples treballs, dels sorprenents sabers, de l’activitat constant d’una vídua de la noblesa. Es tracta d’uns fragments d’un llibre de comptabilitat de la nobleSança Ximenis de Cabrera, que fan un recorregut per l’alimentació, l’economia domèstica, l’administració de les rendes feudals, els vestits, la relació amb les seves filles, la correspondència, el treball manual i la gestió d’un obrador de filatura; així mateix, podem introduir-nos en la cultura d’aquesta dona i, per extensió, de les dones del seu temps i de la seva classe; però també podem veure la seva relació amb altres dones de les classes populars amb les que mantenia contactes professionals.

Quan va escriure el que ella va intitular Primer llibre memorial, Sança Ximenis feia vint-i-tres anys que era vídua, havia estat casada l’any 1408 amb un fill de la comtessa de Foix, Arquimbau de Grailly, amb qui tingué dues filles, i de qui va restar vídua després de nou anys de matrimoni. Va deixar les terres del comtat de Foix en una data que no podem precisar, sense haver recuperat del tot el dot que li devien; va esmerçar els seus diners i els seus esforços en la capella de Santa Clara de la catedral de Barcelona i en l’adquisició i administració dels drets de la vall d’Osor que va comprar al seu germanastre Ramon de Cabrera. Va morir vella, tindria uns vuitanta anys, l’any 1474, és a dir, va restar vídua durant cinquanta set anys.

Els moralistes recalquen que la vídua s’havia de distingir per l’austeritat en el vestir i en la seva diligència. Diu sent Jeronim: no solement viduatge deu aparer en vestidures negres e grosses, ans encara per tot l’ornament... O! que diguera sant Jeronim en aquest temps si hagués vistes les nostres vídues lligades a la castellana, pintades en la cara... en llurs cases no s’hi fa mai faena, o poca, mas del llit a la taula e de la taula a la finestra. Evidentment no és el cas que ens ocupa: en els seus llibres de comptes amb prou feines s’hi esmenten vestits, a excepció feta d’un nombre considerable de vels; a casa de Sança, com veurem, es feia feina i no poca.

Tot i el que ens diu Eiximenis, la situació de les vídues havia empitjorat notablement a Catalunya a partir del segle XIV, les noves lleis, com ara Recognoverunt Proceres (1284) i les que s’aprovaren a les Corts de Perpinyà de 1351, que recullen la tradició del dret romà, disminuïen els drets de les dones i incidien sobre les vídues que perdien l’usdefruit vitalici que els hi reconeixia el dret anterior i les deixava a mercè del dot, si el podien recuperar, cosa que de vegades no era fàcil, i de la voluntat del marit, que podia deixar ben proveïda la dona o bé materialment al carrer transcorregut l’any de plor. No voldria endinsar-me en l’aspecte de la viduïtat que marxa del tema central del comentari, que és el món del treball; però sí que he de constatar que les vídues, per la seva peculiar situació econòmica i legal, són les dones que la documentació ens mostra més visiblement que treballen; estic convençuda que totes les dones treballaven, però la seva participació en el món laboral queda sovint més amagada quan elles són casades. Totes les dones col·laboraven en l’empresa familiar, tant si aquesta consistia en el govern d’un feu, com d’un negoci mercantil, una explotació agrària o un obrador.

Aquesta col·laboració no quedava contemplada en els estatuts gremials, resten escassos contractes laborals de dones i la feina que feien molt poques vegades era reconeguda. De tota manera en tenim evidències: algunes vídues es quedaven amb les eines del seu difunt marit, és de creure que per a continuar treballant, ja que elles coneixien les tècniques de l’ofici; semblaria prou clar que fos així en el cas de les vídues dels teixidors, sastres, o altres artesans relacionats amb el vestit, però també les vídues de menestrals d’oficis que ens poden semblar allunyats de les tasques que creiem que habitualment realitzaven les dones, tenien interès en quedar-se alguna eina de l’obrador. Així, per exemple, la dona d’un esmolet barceloní comprava moles als encants dels béns del seu difunt marit. O el cas summament interessant d’Isabel, vídua d’en Genís Solsona, apotecari barceloní, mort l’any 1445, que rebia com a llegat testamentari del seu difunt marit un trull amb totes les eines necessàries per a la producció de midó, que seria la tasca que ella realitzaria habitualment a l’obrador i de la qual en seria una professional experta.

Un cop mort el marit, semblaria que la vídua pogués actuar per ella mateixa, però de vegades no era així, la pobresa impedia a moltes vídues fer qualsevol altra cosa que no fos sobreviure, especialment veiem desemparades les vídues ja grans i sense fills. També trobem vídues joves que han de sostenir innombrables plets per aconseguir recuperar el dot, i d’altres que estan controlades per la família o els hereus del marit, d’altres separades dels seus fills i filles, ja que el marit no les havia deixat com a tutores. De fet, la societat exercia un control sobre les vídues, però evidentment més llunyà que el que podia exercir el pare sobre les filles o el marit sobre la muller.

Sança Ximenis, durant la seva llarga viduïtat, va haver de fer front a circumstàncies adverses; de tota manera, a l’època del text que comentem, la dècada del 1440, tindria menys de cinquanta anys, la trobem plena d’energia, lúcida, sàvia, prudent, decidida, tossuda i activa, essencialment molt activa.

Vivia habitualment a Barcelona amb un petit grup de serventes i servents; però viatjava sovint a les terres gironines on tenia els seus dominis i on vivien altres membres de la família Cabrera. Queda molt clar que ella personalment anava a passar comptes i a cobrar els seus drets i que també ella mateixa ho anotava en el seu llibre de comptabilitat: Avui, que és dimecres, que en tenim 18 del mes d’abril de l’any 1442, dins el castell de Verges, jo, Sança Ximenis de Foix i de Cabrera, senyora de la Vall d’Osor, he vingut a comptar. I he comptat amb en Pere Sobirà, lloctinent del batlle de la dita vall. Passa comptes dels ingressos: rebia part dels censos en diners i els altres en cereals i llegums, que no cobrava en espècies sinó en l’import de venda un cop venuts, també rebia drets del vi, de la carn, del cànem i d’altres productes; així mateix, rebia alguna cosa en espècies com ara castanyes.

Sança Ximenis, com a senyora de la vall, cobrava remences i altres drets banals, consten diverses entrades: per composició de ferma d’una carta de remença d’homes i dones de diversos masos de la vall d’Osor. Podem citar la remença d’un home que es consigna en la quantitat força elevada de 43 sous, en canvi la filla d’un pagès es redimeix per la quantitat mínima que preveu la llei en cas de redempció de noies verges que sortien del mas per casar-se, 2 sous 8 diners, si bé no ho cobra tot la senyora ja que 3 diners seran per al salari del batlle. A diferencia d’això, per entrar una dona al mas per casar-se paga 25 sous. Si tenim en compte que és probable que la noia es redimís del mas del pare per anar a viure al mas del marit, sumat al dot, al vestit nupcial, i a altres despeses, un casament a pagès era força car per al poder adquisitiu dels camperols del segle XV. Parlàvem abans d’una certa precarietat en les referències als vestits, en general les despeses de Sança són austeres. Només sembla tenir tres debilitats: la capella de la catedral, la defensa dels seus drets per als quals esmerça diners i esforços, i els regals per a les seves filles, que vivien a Bearn.

Sança Ximenis pertanyia a les classes privilegiades, això pressuposava entre altres coses l’accés a la cultura escrita; Sança era una dona lletrada que portava personalment la seva comptabilitat i una activacorrespondència de la qual, malauradament, ens n’ha quedat molt poca. En el text que comentem ella mateixa ens diu que escrivia i enviava cartes i que en rebia i les contestava: escrivia a les filles, o a persones properes a elles, a altres membres de la família, a autoritats diverses, tant religioses com civils, sobretot escrivia per reclamar els seus drets o els de les seves filles.

El text que comentem conté en bona part la comptabilitat domèstica. Sança era una mestressa de casa i s’ocupava del bon govern i l’administració de la llar, entre altres coses de l’alimentació quotidiana, de les despeses ordinàries, com ara el pa i de les extraordinàries com el menjar de les festes. Pel que fa al pa, és l’aliment bàsic, s’ocupava de tot el procés d’elaboració: comprava el blat normalment per mitjà d’un clergue servidor seu, i pensem que ho feia així per estalviar-se alguna taxa, el feia garbellar i moldre, per la qual cosa pagava tant la feina del moliner com la del portador i l’ajuda o impost degut. El pa el pastaven a casa, molt probablement ho faria alguna serventa i després es portava a coure al forn, per la cuita pagava a la fornera. Ho anota de forma minuciosa: Comencem a pastar de la dita farina dijous a 7 de novembre; dissabte a 7 de desembre vaig pagar na Maria la fornera, per coure el pa.

Tenia cura de la roba, anotava puntualment la llista de la bugadera, és a dir totes les peces de roba que s’enviaven a rentar fora de casa i que es dipositaven a les mans d’una professional perquè les tornés netes; sovint podem llegir: Memorial de roba que es rentà fora de casa. Era roba blanca, llençols, tovalles, tovalloles, tovallons, eixugamans, cortines...

Normalment no hi ha despeses supèrflues, els objectes i les coses que es fan malbé les feia arreglar, així s’adoba un matalàs de llana o unes estores. A la casa es criaven gallines i es fabricaven confitures, sobretot codonyat, per la qual cosa es compraven els codonys i la mel.

Per les festes de Nadal es fabricaven a casa de Sança Ximenis i suposem que a moltes cases més o menys benestants del seu temps, torrons i angelets, que penso que serien neules, i el vi piment o la clareia. Conjuntament amb la seva fidel col·laboradora, elaborava els torrons per al Nadal de 1440, Sança anotava al seu llibre una setmana abans de les festes: per a torrons amb alegria (5-18), i que fou madona Constança, 4 lliures de mel, 4 lliures d’avellanes torrades, i una lliura de vi per una lliura d’alegria; regalava torrons a algunes dones de la família i celebrava la festa del bisbetó per als fadrins que estaven al seu servei o al seu entorn.

El que més ens pot sorprendre del llibre de comptes de Sança Ximenis són les pàgines dedicades a la seva activitat professional. Llegit detingudament el llibre arribem a la conclusió que gestionava un obrador de filatura, on treballava ella mateixa i quatre o cinc dones més. En primer lloc hauríem de citar a madona Constança, la seva principal col·laboradora durant aquells anys i dona de confiança; també hi havia Juliana, la castellana, i Esperança, na Magarola consta com a filadora i també com a cosidora. Tenia al seu servei a na Servalls que molt probablement treballava a l’obrador i que a mes feia els encàrrecs fora de casa.

Filaven totes juntes, Sança anotava al seu llibre els rams que havia filat cadascuna d’elles i el pes del fil. I fa constar que ella filava i ella després anotava amb la seva pròpia lletra filat de mi, Sança Ximenis. Després feia blanquejar el fil, na Berala, blanquejadora de fil, era qui habitualment tenia cura d’aquesta tasca per la qual cobrava tres sous la lliura; aquesta professional rebia el fil cru i l’havia de sotmetre a una sèrie d’operacions per treure’n les impureses que portava per natural i que li donaven una certa tonalitat, de manera que es tornés blanc, al llarg d’aquesta operació el fil perdia pes. Per la qual cosa Sança Ximenis pesava els rams de filat abans i després del blanquejat.

Un cop feta aquesta operació es portava el fil a teixir, sobretot l’encomanava a professionals teixidores, també a algun teixidor, però la majoria de vegades són dones teixidores les que treballen per a Sança: Aldonça muller de Gabriel Bofill; Caterina l’Aragonesa, na Creixells, na Seguera o na Cortadella, teixidora del carrer del Carme de Barcelona; serien teixidores de vels o teixidores de lli.

Quan anava a les terres de Girona per passar comptes amb els seus dominis podríem pensar que trencava amb la seva activitat i rutina diàries; però no era així, l‘acompanyaven les dones de casa seva i s’emportaven la feina i continuaven filant: dimecres a 26 de setembre vaig trametre a Torruella, segurament des d’Osor on havia anat a passar comptes amb el batlle, que em trametessin a Barcelona a en Bofill 33 rams de fil, 10 rams eren filats de mà de madona Constança, i els altres 22 de nosaltres totes. Podria ser fil perquè el teixís Aldoça, muller de Gabriel Bofill.

Quan anota les seves despeses ens esmenta també una botiguera, Margarida Esiberta a qui féu algunes compres; a Maria, la fornera que els hi enfornava el pa; a les bugaderes Maria i Salvadora que s’emportaven la roba a rentar fora de casa.

Aquest entorn de transmissions i de relacions anava més enllà de les parets de casa. Sança, pel setembre del 1440 anotava minuciosament la recepta per conservar albergínies de manera que podem seguir el procés pas a pas. Penso que podria haver rebut la recepta oralment d’alguna camperola i ella, dona lletrada, va posar-la per escrit, convertint-se en un graó de transmissió de cultura femenina.

Amb aquest text, escrit amb una finalitat eminentment pràctica, un llibre de comptabilitat, es pot fer un repàs als coneixements que neixen de la pràctica, de l’experiència; és a dir, del treball, de l’aprenentatge, del mestratge, que sempre parteixen i es projecten en relació. Podem parlar de l’abastament, la cuina, la conserva d’aliments, la confecció i cura dels vestits, la celebració ritual de les festes, la medicina casolana, la preocupació per les filles i els fills, i de tot un cúmul de saviesa popular, saviesa femenina, pràctiques de relació, cura de l’altre i cura de les coses al servei d’altres.

És un reconeixement dels treballs femenins, els remunerats, generalment mal remunerats, i els no remunerats; els reconeguts, normalment només mig reconeguts, i els silenciats. És un apropament a l’altra cultura, que corria -encara corre- paral·lela a la cultura dominant, i que estava en mans de les dones i que es transmetia d’una dona a l’altra.