Guanyadora del XXVII Concurs Literari Sant Jordi de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, en la modalitat de narrativa

Diada de Sant Jordi de 2021 – Campus Clínic

María Molero Andrade, estudiant del grau d’Enginyeria Biomèdica, ha guanyat el XXVII Concurs Literari Sant Jordi de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, en la modalitat de narrativa, amb el relat Històries enterrades en l’oblit.

Històries enterrades en l’oblit

Va agafar un cop més la fotografia i la va mirar, extasiada. No podia creure’s el que veien els seus ulls. Recordava haver passat innombrables tardes de diumenge a casa de l’àvia mirant records antics des que era petita, així que no aconseguia trobar una explicació lògica al fet que aquella imatge li hagués passat desapercebuda.

Feia dues setmanes que la seva àvia estava ingressada a l’hospital més proper al poble i ella s’havia instal·lat immediatament a la vella caseta situada al número 3 de la plaça de la Vila. La trucada li havia arribat un dilluns al matí, quan portava ja dues hores al laboratori. Al principi va optar per no respondre, ja que mai rebia cap trucada important d’un número desconegut, per quan la pantalla del seu mòbil es va il·luminar per segona vegada en menys de mig minut va decidir sortir al hall de l’edifici i respondre. La notícia li va caure com un gerro d’aigua freda: la veïna de la seva àvia havia anat a visitar-la a casa seva, com cada matí, i en no rebre resposta va començar a impacientar-se i va decidir utilitzar la clau que li havia confiat la bona dona en cas d’emergència. Quan va entrar les seves sospites es van veure confirmades, malauradament, ja que la Montserrat es trobava inconscient al terra de la cuina. Van passar cinquanta minuts des que la veïna va trucar l’ambulància i aquesta va deixar la dona a l’hospital comarcal, i dues hores més va necessitar la neta de la Montserrat per fer via cap al nord i arribar al lloc on havien portat la seva àvia.

No era capaç de descriure amb paraules el que sentia per la seva àvia. La Montserrat era com una mare per a ella, més que això. I això no volia dir que fos millor que la seva mare, però des de ben petita tenia una connexió amb ella que ningú podia explicar. Qualsevol podria pensar que era la típica relació entre àvia i neta però no, això anava molt més enllà. Quan l’Aina i la seva àvia es miraven ja sabien perfectament què pensava l’altra. Quan l’Aina tenia un problema sempre acudia a l’àvia. Quan l’Aina volia compartir una bona notícia amb algú, sempre escollia l’àvia la primera. Quan l’Aina necessitava plorar amb algú, allà estava sempre l’àvia. Cap persona podia ficar-se enmig d’aquella connexió especial. Sovint la mare de la nena deia que la seva sogra semblava haver-la parit, però no podia fer més que somriure i encreuar els braços perquè sabia que en aquella lliga no podia competir.

Quan l’Aina va complir quinze anys, feia ja un parell de dècades, van oferir a la seva mare una plaça d’investigadora a la capital. Sens dubte era el propòsit de la seva vida. La Carme era microbiòloga i havia dedicat totes les hores que havia pogut del seu temps a la seva gran passió, comprometent fins i tot altres somnis com la maternitat. Sabia perfectament que en el món d’homes on vivia no podria dedicar-se a allò que li agradava i ser mare al mateix temps, així que va anar posposant aquest altre somni fins que al final no va poder seguir obviant que se li estava acabant el temps. És així com finalment va néixer la seva única filla, i els va convertir, a ella i al seu marit, el fill de la Montserrat, en pares a l’edat de quaranta-dos i quaranta-set anys, respectivament. Van ser, doncs, uns pares força grans en una dècada en què els fills es solien tenir abans. Quan va néixer l’Aina, la Carme va renunciar al treball de la seva vida i es va convertir en professora, feina que li deixava molt més temps per dedicar-se a la nena. Vivien prop del poble de l’àvia i així és com es va anar forjant la màgica relació entre àvia i neta. Quinze anys després, però, aquella oferta va fer trontollar les tranquil·les arrels de la petita família. Era innegable que la Carme mereixia aquella oportunitat, i no podia creure’s que els seus antics caps i coneguts l’haguessin recomanat per aquella posició tants anys després, però l’Aina va cridar i plorar com una boja durant una setmana seguida quan li van comunicar que havia de deixar la seva vida, els seus amics, la seva escola i el que era més important, la seva àvia, per mudar-se a sis-cents quilòmetres de tot el que ella estimava.

Finalment els pares, després de dies i dies de deliberacions, discussions, baralles i sospirs, van arribar a la conclusió que no tenien cap més remei que deixar que la seva filla es quedés al poble, amb l’àvia. Ja ho havien parlat amb la Montserrat i ella no tenia cap objecció. Al contrari, estava entusiasmada amb la idea i se li hauria trencat el cor si el seu fill i la seva nora s’haguessin emportat la noieta tan lluny d’ella. Quan li van comunicar la notícia a l’Aina va ser el millor dia de la seva vida. Després es va sentir malament perquè va pensar que hauria d’estar ni que fos una miqueta trista per la consegüent separació dels seus pares que aquell fet comportaria, però no podia evitar que el seu cor li ballés d’alegria al pit cada cop que pensava que viuria amb la seva àvia estimada.

Tres anys van passar, tres anys sencers en què àvia i neta van omplir les hores mortes mirant vells àlbums de fotografies dels temps de la guerra. Ni tots els llibres del món serien suficients per deixar-hi constància de totes les vivències que la Montserrat va explicar a l’Aina, de totes excepte d’una. El tema tabú de la família. Aquell que l’Aina ja sabia que no havia de mencionar, ja que sabia perfectament que la seva àvia es posava trista. Ningú havia aconseguit arrencar mai dels llavis de la Montserrat qui era el pare del seu fill. Ni una sola menció, comentari o apunt sobre el tema. Era com un espès silenci que emplenava les parets de la vella caseta de pedra, colant-se per les escletxes de les finestres i ofegant qui trobava al seu pas. I de sobte, allà la tenia. Aquella fotografia. No hi havia cap mena de dubte: la seva àvia, ben embarassada, amb no més de divuit anys, abraçada a un home alt, ben plantat i que era exactament igual que el seu fill Tomàs. I la data: 1939.

L’Aina va agafar les seves coses i va sortir, un cop més, cap a l’hospital. Aquest cop, però, era diferent. Ella ho sabia, desconeixia com però ho notava. Potser era per la fotografia que duia ben guardada en un sobre a la seva bossa, o potser pel sol que brillava aquell matí després de tres dies seguits de tempesta, però alguna cosa havia canviat. Va enfilar la carretera cap a la sortida del poble i mitja hora després era a l’habitació de la seva àvia, col·locant amorosament un ram de flors a la tauleta auxiliar i mirant que la Montserrat estigués ben tapada. Va seure en una cadira al seu costat i li va agafar la mà. L’àvia portava dues setmanes en coma com a conseqüència de les seqüeles que li havia provocat un cop al cap que es va fer en caure a terra i colpejar-se amb una taula. El pronòstic no era gaire optimista però això no era cap impediment per a l’Aina; la seva àvia no marxaria. No podia marxar. L’Aina era molt conscient que la seva àvia estava a punt de complir cent anys, però sempre havia estat una dona tan activa i plena de força que a ningú li estranyava que visqués sola amb aquesta edat i fos la viva imatge de la vitalitat. Al principi a l’Aina se li va encongir el cor quan va marxar a l’edat de divuit anys per estudiar a la universitat, però la Montserrat va fer tot el que estava a la seva mà per tal que la seva neta marxés tranquil·la i es dediqués a la passió que havia heretat de la seva mare. No podia permetre que la noia es quedés atrapada al poble quan sabia que es moria per estudiar i dedicar la seva vida a la ciència. Així doncs va convèncer l’Aina que es veurien cada cap de setmana i li va prometre mil i una vegades que estaria perfectament i que mai li passaria res. Potser alguna persona externa a elles hauria pensat que era una promesa difícil de complir per a una dona que ja superava els vuitanta anys, però per a l’Aina la seva àvia era immortal. Era la mà amiga que sempre podia aferrar quan necessitava consol, i estava segura que mai li fallaria. Ara es començava a pensar si no li havia fallat ella, deixant-la sola en una casa on cada vegada es movia amb més dificultats, per molt que ella no ho hagués volgut veure per por a renunciar a la seva carrera. I ara sentia pànic, pànic que la persona més important de la seva vida marxés sense haver-li pogut dir un cop més que l’estimava amb tota la seva ànima, que no era res sense ella, que enyorava les tardes de berenar xocolata calenta amb melindros i mirar fotografies antigues. I també sentia pànic cada cop que mirava aquella fotografia i pensava que potser no coneixia tant la seva àvia com ella pensava, i que potser marxaria sense haver-li explicat aquell fet tan rellevant de la seva vida. Va sospirar profundament, sentint que li tremolava tot el cos. Amb una mà aferrava la de la seva àvia i amb l’altra sostenia la fotografia. Es va passar la resta del dia parlant-li a la Montserrat, explicant-li totes les coses que encara no havia pogut comentar-li i fent-li preguntes que no sabia si algun dia tindrien resposta.

Finalment, cap a les set de la tarda, va començar a recollir les seves coses, resignada i disposada a marxar a casa. El seu pare Tomàs estava a punt d’arribar. L’home tenia ja vuitanta-dos anys, però havia insistit que no es mouria del llit de la seva mare, així que havien acordat fer relleus i aquella nit li tocava a ell. La seva dona Carme feia anys que hauria d’estar jubilada, però ella deia que mentre tingués dues mans i pogués pensar amb claredat no deixaria de treballar, ja que els seus coneixements eren molt valuosos i ara encara més, pertanyent a un grup de científics que estava desenvolupant una de les vacunes contra aquell temut virus que els assolava des de feia ja un any. Així doncs ella havia promès traslladar-se al poble tan aviat li fos possible, i li sabia molt greu no estar prop de la seva família en aquell dolorós moment, però pare i filla sabien perfectament que la labor de la seva dona i mare era crucial en aquells temps tan difícils.

Estava a punt d’abandonar l’habitació quan un llampec va creuar l’habitació, o almenys això li va semblar a ella. No sabria descriure mai la sensació que va sentir en aquell moment, simplement era com si una onada gegant hagués fet acte de presència en aquella estança i tota l’energia del món es trobés allà concentrada. Es va girar immediatament cap al llit i va veure la imatge que més la va commoure del món: la seva àvia Montserrat estava mirant-la fixament als ulls, amb aquella mirada tendra i bondadosa que semblava únicament feta per a ella. I estava completament convençuda que ella també havia sentit la mateixa energia corrent per les seves venes. Va fer partícips immediatament els professionals sanitaris i el seu pare de la bona notícia, i quan va passar tot el rebombori de crits, emoció i alegria la Montserrat va demanar expressament que la deixessin sola amb la seva neta. Ni tan sols va deixar que el seu fill Tomàs estigués present en aquell moment en què necessitava recolzar-se en la connexió màgica que tenia amb l’Aina per aconseguir explicar la història que mai havia explicat a ningú. L’Aina es va quedar tota la nit a l’habitació i només va marxar l’endemà quan van convèncer-la que la seva àvia necessitava descansar i li van assegurar que podia marxar tranquil·la a casa a dormir una mica.

L’Aina va arribar a la caseta situada al número 3 de la plaça de la Vila, va seure al pati i va sostenir la vella fotografia entre les seves mans. El seu avi havia estat un jove periodista anglès anomenat Thomas Martin que havia arribat amb vint-i-quatre anys a un país sumit en el caos, la guerra i l’odi. Li havien ofert una feina de corresponsal d’un modest diari mentre durés el conflicte i va viatjar molt per tot el país fins acabar arribant al poble de la Montserrat, una noieta que tot just acabava d’arribar a l’edat adulta. El seu coneixement de l’idioma després de tres anys en aquell indret li va permetre iniciar una amistat amb la jove filla del sabater del poble que molt aviat va esdevenir molt més. La Montserrat i el Thomas es van enamorar bojament, compartint una passió que potser s’explicava pel fet que en aquells temps cap persona podia donar per segura la seva vida, ja que tothom vivia mort de por. Van compartir els mesos més meravellosos de les seves vides i van crear-ne una de nova junts, amb la promesa de casar-se tan bon punt acabés la guerra, més pels desitjos de la família de la noia que d’ells, ja que a ells ja els bastava amb estar junts. No obstant això, l’odi va acabar de forma injusta i dolorosa amb el seu amor. El dia que es van signar les capitulacions de la guerra es va fer pública una llista de persones que havien donat suport al bàndol perdedor. El nom del jove periodista anglès estava inclòs a aquella llista, ja que havia passat tots aquells mesos escrivint valerosos articles per al seu diari i intentant ajudar les persones que patien els efectes d’aquell desastre. Un dia es van emportar el Thomas i la Montserrat mai més va tornar a saber res d’ell. Va donar a llum el seu fill tota sola i li va donar el nom de Tomàs per recordar el seu gran amor, però mai va atrevir-se a parlar amb ningú d’ell per por de represàlies, de l’odi, per por de tot. Va quedar tan traumatitzada i horroritzada que l’únic que la va ajudar a continuar vivint va ser l’amor del seu fill, a qui es va jurar protegir de qualsevol cosa. Aquest jurament invisible li va impedir explicar la seva història a ningú, tan extrema era la por que sentia. Més endavant, quan el conflicte va acabar diluint-se en el temps, va ser el dolor el sentiment que va impedir a la Montserrat exterioritzar la història de la seva vida. Va fer el cor fort i es va tancar en banda com una forma de protegir-se a ella mateixa d’un fet que l’havia marcat tant que amenaçava la seva felicitat actual amb el seu fill i la seva família. A vegades, quan es quedava sola, es castigava a ella mateixa amb els records de feia tants anys i pensava que era una covarda per no haver pogut fer justícia a l’amor de la seva vida, i haver condemnat la gran labor que va realitzar aquell home a la clandestinitat. Però quan intentava pensar en com explicar allò al seu fill o a la seva neta sentia que li queia el món als peus i plorava en silenci, pensant que mai seria capaç de compartir el seu dolor.

Aquell assolellat matí d’abril l’Aina va mirar un cop més la fotografia i va pensar que la seva àvia era la dona més valenta i lluitadora del món. No sols havia complert una vegada més la seva promesa de no marxar del costat de la seva neta, sinó que havia pogut compartir finalment aquell antic i important secret amb la seva família. L’Aina va tancar els ulls i va somriure, feliç, pensant que la vida li havia somrigut amb aquell gran regal que era la seva àvia. Va desitjar convertir-se en una dona almenys la meitat de valenta que la Montserrat i va pensar que mai podria agrair-li prou tot el que havia fet per ella. Va mirar la pantalla del seu mòbil i va llegir el missatge que li acabava d’arribar i amb el qual el seu pare li comunicava que l’àvia rebria l’alta mèdica ben aviat. Va somriure mirant l’horitzó i va pensar que es moria de ganes de veure la Montserrat asseguda en aquell pati, compartint més velles històries plenes de saviesa amb ella. Va tornar a sentir un llampec d’energia al seu interior i va saber que la seva àvia, des de l’hospital, pensava el mateix.