centroblanco

"Segurament Enric Sanchis no es podria imaginar que l’ermita que va encarregar a l'arquitecte Josep Alemany Juvé per acompanyar les cases dels treballadors acabaria es sent el punt de trobada de les més diverses ideologies i l' espai cívic per excel·lència del barri.

El cert és que Sanchis ben aviat va haver de pensar un nou us per a aquell local, i el va oferir com a escola de la barriada que acabava de muntar. La idea va quedar esmicolada per la seva mort, el 1935. I per l'esclat del conflicte civil. Durant la Guerra, el local va ser ocupat per les joventuts llibertàries i per l'oficina de la militaritzada fàbrica. Sanchis. Amb l'entrada de Ics tropes franquistes. aquell edifici, amb una arquitectura que recordava la d'alguna de les esglésies de planta circular del cristianisme oriental, va servir d’allotjament als militars italians que durant uns quants mesos van inspeccionar la Fàbrica Sanchis a la recerca de secrets.

El 1941, la família Ribó-Sanchis el va cedir a la Congregació de Sant Lluís Gonzaga perquè hi fes sessions de catecisme . Naixia, així el Centro Lourdes Kostka. Allò va permetre l'arribada dels «señoritos». Uns xicots de famílies benestants que intentaven, entre prèdica i catequesi, esmenar la misèria del barri.Mossèn Cortinas, necessitat d'espai per fer missa, va sol·licitar el lloguer del local diverses vegades. Era força gran i el veïnatge amb la rectoria en garantia la santedat.

Cap al 1948, les congregacions marianes, van començar a anar de baixa i, de mica en mica, el local anà encabint alguns serveis parroquials i, els anys cinquanta, una mena de centre de formació ocupacional, els Tallers de Natzaret.

A la dècada següent, assumirà el paper d'espai de trobada, amb la presència d'un centre juvenil i, mes tard amb la instal·lació de l'Asociación de Cabezas de Família del Bon Pastor.

Als anys setanta, el brogit polític farà l seva aparició sota el paraigua d'aquella entitat de caps de família. La futura associació de veïns i, tenyida de clandestinitat, i l’organització juvenil del PTE, hi tindran el seu espai, juntament amb un grup d'excursionisme, un d'escacs, un cineclub i l’Associació de mestresses de casa que s'havia organitzat a la barriada. Algunes nits el local servia d'impremta per fer els fulls que l'endemà s'havien de repartir pel polígon industrial.

El 1976, s’hi va celebrar la traumàtica assemblea de constitució de l'associació de veïns , tot i que abans , el 18 de març de 1976, el seu propietari, Antonio Sagrístán. havia guanyat el judici per fer el desnonament de l’entitat. ,El propietari, administrador de les propietats dels Sanchis, havia adquirit els terrenys, on també hi havia les 26 cases de la barriada que l'empresari havia construït als seus treballadors, perquè la nova qualificació urbanística dels terrenys que atorgava el pla comarcal els feia edificables.

La contestació del moviment veïnal, ja iniciada al llarg del judici de desnonament , va anar encaminada a fer que l'Ajuntament adquirís el local per fer-hi nous equipaments per al barri. Finalment, el Consistori el va comprar per 9 milions de pessetes, però l’associació va haver d'anar-se'n.

El Centro Blanco, conegut així per tots el veïns del Bon Pastor, no s'adaptava als plans municipals, i j la ruïna, objecte de la demanda de de desnonament, en recomanava l'enderroc.

El 1989, la inauguració als seus verals del centre cívic era un petit homenatge i una picada d'ullet de la història a l'espai més emblemàtic del barri."

Checa, Martí; Travé, Carme. 2007. Bon Pastor Història d’un barri. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Districte de Sant Andreu. pp. 125 - 127

"Al davant de la parròquia, a l'altra banda del passeig d'Enric Sanchis, hi ha la barriada Sanchis, en una illa polémica ocupada per l'extravagant edifici que avui utilitzen l'Associació de Caps de Família i la de Veins, per una pista de básquet i per la vintena de cases que: formen la barriada. Hem explicat ja com la barriada fou aixecada per donar vivenda a treballadors de la fábrica Sanchis, i també com fou construit amb diners del senyor Sanchis l'edifici que primer fou local de catecisme i Taller de Natzaret - una manera molt clerical de parlar d'intent d'escola de formació professional- i que avui allotja un Centre Juvenil, l'Associació de Veins, l'Associació de Caps de Familia, un grup excursionista, un altre d'escacs; el cine-club, l'Associació de Dones... L'edifici és, en resüm, el centre de la vida associativa del barri. Una altra porció de terreny de la illa va servir, de pati de jocs a les escoles parroquials fins que es va decidir asfaltar-la i convertir:-la en pista de básquet.

La familia Sanchis va vendre's aquesta illa a un procurador de cognom Sagristan per dos milions sis-centes mil pessetes poc abans que aparegués a informació pública la revisió de1 1974 del Pla Comarcal. S'ho va vendre tot, el terreny i les edificacions. La revisió del Pla Comarcal, en la seva primera redacció treta a inlormació pública a l'época de l'alcalde Masó, qualiflcava l'illa com a edificable, recollint les directrius del P1a Parcial aprovax el 1955 i modificat el 1959, com veurem més endavant. El nou propietari, doncs, va iniciar la feina de treure'n els inquilins, és a dir, 1es famílies que vivien a la vintena de cases de la barriada -cases obsoletes completament, de les quals cinc o sis ja són buides-, i les associacions cíviques que disposaven de l'extravagant edifici de l'arquitecte Alemany, arrendat, en realitat, a nom d'una congregació mariana, és a dir, la responsable del primitiu ús de l'edifici, l'ensenyament del catecisme.

El nou propietari, doncs, posa un plet a aquesta Congregació Mariana, al.legant que l'edifici amenaga ruina. En iniciar-se el plet, els veins que utilitzen el local inicien una campanya que pot comparar-se, quant a empenta, a la de l'ambulatori. Reunions amb el regidor, visites als diaris, octavetes... El propietari no ofereix altra alternativa als veins que aquests comprin els terrenys per quatre milions al comptat o sis a terminis. No cal dir que les associacions cíviques del barri no disposen d'una quantitat semblant.

Finalment, la demanda judicial del propietari es resol a favor seu i el 18 de març de 1976 l'Audiéncia dicta ordre de desnonament, que coincideix amb l'aparició a informació prública de la segona redacció del Pla Comarcal. Els veins, que a més de l'Associació de Caps de Família tenen ara la l'Associació de Veins que acaba d'obtenir permís governatiu, tornen a l'atac. Entrevistes amb el regidor, amb el batlle... Després d'una assemblea sobre el Pla Comarcal, els veins es manifesten. L'11 d'abril tornen a manifestar-se pel mateix motiu a la sortida d'un recital d'Elisa Serna. El 23 de maig, nova manifestació, aquest copdesprés de demanar permís a l'autoritat governativa. Es recullen signatures, s'obté el suport de la Federació d'Associacions de Veins. Al final, l'Ajuntament cedeix, i a finals de setembre es compromet a adquirir el solar on s'aixeca l'edifici per nou milions de pessetes, amb la promesa que hi farà una guarderia, una llar de jubiiats i locals per a les associacions del barri. Una nova victória dels veins."

Huertas,Josep M; Fabre, Jaume. (1976). Tots els barris de Barcelona ( vol 6). Barcelona: Edicions 62. pp.163-164

Antic "Centro Blanco"