Normativa d'usos productius

Pla cultural: el Museu Metropolità del Treball

Pla educatiu

Proposta per a Can Ricart
 

La insuficient atenció que durant les passades dècades, d'intensa transformació urbanística, ha rebut el valuós i variat patrimoni industrial de Barcelona propicia una discontinuïtat notable en la percepció col·lectiva de la història contemporània de la ciutat i de Catalunya, deixa sense representació cultural els llocs de vida i de treball de les majories urbanes i de les iniciatives emprenedores, comporta la pèrdua d'espais i edificis d'indubtable interès formal i converteix en difícilment intel·ligible l'emergència i la conformació de Barcelona com a gran pol urbà ple de dinamisme en l'Europa contemporània.

Mentre que el patrimoni industrial ha rebut una atenció gens menyspreable a d'altres àrees de Catalunya, la seva conservació i tractament a la metròpoli barcelonina han estat fins ara molt menys sistemàtics, tant pel que fa al llegat material i documental com pel que fa a l'equipament museístic. Aquesta llacuna dificulta la construcció d'una cultura ciutadana, així com la percepció de les oportunitats col·lectives de la metròpoli i del país de cara a aquest segle XXI que comença.

El present document és el resultat dels treballs previs i posteriors a les III Jornades Llegat industrial i innovació, convocades pel Fòrum de la Ribera del Besòs els dies 5 i 6 de novembre de 2004, uns treballs en els quals han participat persones provinents del camp acadèmic, dels col·legis professionals i dels moviments ciutadans. S'han tingut en compte els estudis i aportacions realitzades en el marc de les dues jornades Llegat industrial i innovació anteriors (juny de 2003, març de 2004), així com la dilatada trajectòria d'estudis sobre la Barcelona industrial, que seria impossible de ressenyar nominalment aquí. En aquest sentit cal també agrair a L'Avenç l'oportunitat d'elaborar per al número 288 (febrer de 2004) el monogràfic "La Barcelona industrial. Un patrimoni vergonyant?" i al Seminari d'Història de Barcelona de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (ICUB) la d'organitzar, durant la primavera de 2004, el curs Patrimoni industrial i reinvenció de l'espai urbà del segle XXI, les ponències del qual han de publicar-se properament.

En les tasques preparatòries de la proposta de Pla s'ha comptat així mateix amb la col·laboració del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) i amb contribucions del Grup Fàbrica i Medi Urbà de la Universitat de Barcelona, del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), de l'Arxiu Històric del Poblenou, de l'Arxiu del Districte de Sant Martí, de bon nombre d'estudiosos del patrimoni industrial barceloní, de les entitats que es reuneixen al Fòrum de la Ribera del Besòs (sobretot l'AV Poblenou, l'AV Diagonal Mar, la Plataforma Diagonal-Maresme-Besòs i la Plataforma de la Mina), i també del Districte de Sant Martí i de 22@bcn.

Totes aquestes aportacions han permès de cimentar sobre bases sòlides tant la progressiva presa de consciència dels valors del llegat industrial a la metròpoli de Barcelona com les reflexions sobre quines polítiques caldria emprendre per conciliar preservació del patrimoni històric i de la memòria, desenvolupament econòmic i cohesió social, en uns moments en què a les transformacions urbanístiques se sumen les tècniques i l'arribada d'un important contingent humà a la metròpoli, fruit del rellançament dels processos migratoris a escala, ara, planetària.

Barcelona, municipi central i conurbació de 33 municipis metropolitans íntimament teixits en un sol conjunt, s'ha d'interrogar sobre el seu futur econòmic, social i urbanístic i sobre el seu paper en la construcció del futur de Catalunya partint de la base del que ha estat la seva llarga trajectòria com a metròpoli moderna, del segle XVIII ençà.

Tot apunta a la necessitat de plantejar un pla integral de patrimoni industrial per a Barcelona, per al municipi central i també, de manera coordinada, per a cadascun dels municipis de la conurbanció metropolitana, per tal de fer front de forma simultània a la recuperació i conservació del llegat documental per incentivar-ne el seu estudi; al manteniment i accessibilitat del patrimoni físic de la ciutat fabril dels dos darrers segles; a la necessària diversitat d'usos productius en el si de la ciutat; a la connexió de la tradició industrial -considerada ella mateixa com un patrimoni- amb l'educació i la transmissió del coneixement; i finalment, a la mostració i difusió dels impactes de la metamorfosi del món productiu en tots els aspectes de la vida de la ciutadania. D'aquí se'n desprèn també la necessitat de plantejar la creació d'un museu metropolità del treball com a element de síntesi que relliga el patrimoni industrial, en el sentit més ampli del terme.

La necessitat d'un pla integral

La preservació i ús del llegat industrial barceloní, és a dir, la seva conservació com un dels patrimonis fonamentals de Barcelona, ciutat que és alhora pol articulador i capital de Catalunya, requereix un tractament global i ràpid, si es vol evitar que acabi gairebé per desaparèixer d'una conurbació que no sols té una llarga trajectòria industrial del segle XVIII ençà, sinó que, a més, continua essent el centre d'una gran regió metropolitana industrial, amb una extensa gamma de velles i noves línies productives, malgrat que la reorganització de les empreses hagi transferit al sector terciari moltes activitats vinculades amb la indústria i que hagi baixat sensiblement la proporció d'actius considerats com a 'industrials'.

Pel que fa al patrimoni industrial, entès en el seu sentit més ampli, que inclou no sols edificis sinó també know how, empreses i organitzacions de caire molt divers ens trobem que 1) la catalogació dels elements arquitectònics i urbanístics és insuficient, 2) falta una visió de conjunt del patrimoni industrial en l'àmbit metropolità i de les mesures necessàries per protegir-lo, 3) les transformacions urbanístiques i les estratègies de reindustrialització, decididament mediades pel mercat immobiliari, menystenen un llegat valuós que no sols és un patrimoni arquitectònic i documental, sinó que també comprèn activitats, organitzacions socials i altres llegats intangibles, com poden ser la formació i les habilitats -el savoir faire o kow how- i la cultura pròpia de l'empresa, i 4) la manera com s'estan incorporant els canvis tècnics i d'organització no ha contemplat suficientment la cohesió social.

D'aquí la necessitat d'un pla integral de patrimoni industrial de Barcelona, amb vocació metropolitana, que permeti 1) impulsar els estudis necessaris per fer balanç de la situació present i 2) articular mecanismes d'intervenció. En aquesta segona direcció, es proposa aprofundir en les direccions següents: a) un Protocol per al llegat documental d'empreses i entitats b) un Protocol d'estudi dels elements del patrimoni industrial i un Pla director urbanístic, c) unaNormativa d'usos productius, d) un Pla cultural, amb el Museu Metropolità del treball com a peça articuladora, i f) un Pla educatiu.

Protocol per al llegat documental

L'escassa cobertura legal, per un costat, i la manca d'un acord interinstitucional, per l'altre, fan que ara com ara bona part de la documentació d'empreses i d'entitats desaparegui quan aquestes canvien de titularitat o, senzillament, tanquen. Sense renunciar a l'ampliació de la base legal que assenti sobre bases més sòlides la preservació d'aquest patrimoni documental, caldria si més no establir un protocol d'actuació que establís camins que facilitessin la tasca de preservació i també caldria debatre quin pot ser, per tipus de documentació, el seu millor destí, atès que tant els arxius municipals, començant pel de Barcelona, com l'Arxiu Nacional de Catalunya han posat de manifest les dificultats que comporta ocupar-se d'aquest llegat, atès que les funcions que tenen encomanades són altres.

Les preguntes que ara com ara es plantegen són nombroses, perquè no hi ha sols el problema de recopilar la informació existent, sinó la de recollir els testimonis orals i la de documentar d'una manera sistemàtica les fàbriques que desapareixen: Quin organisme recull ara com ara la informació d'un edifici industrial que s'enderroca o experimenta transformacions per canvi d'ús? Qui es fa càrrec de la documentació gràfica que hi pugui haver d'aquella empresa i qui s'encarrega d'aixecar plànols i redactar una memòria dels processos de fabricaciói de les instal·lacions i maquinària que pogués haver? Qui i com es cataloga la documentació recollida? Qui i com s'organitzen les entrevistes que es puguin tenir amb persones que estan en condicions d'aportar dades i "memòria històrica"?

Per tal de poder seguir, recopilar i tractar aquests fons de manera sistemàtica, es proposta que la tasca sigui una de les funcions del Museu Metropolità del Treball, del qual es parla més endavant. Hi ha, però, com a pas previ, l'establiment d'un protocol d'actuació normalitzat, que permeti si més no seguir unes pautes d'actuació establertes i efectuar un seguiment sistematitzat.

Per altra part, en el cas concret del Poblenou, i ateses les actuals condicions físiques dels espais de l'Arxiu municipal del Districte de Sant Martí i, també, de l'Arxiu Històric del Poblenou, instal·lat a Can Felipa, caldria també debatre si no seria possible la seva ubicació annexa al proposat Museu Metropolità del Treball.

Noves mesures urbanístiques de protecció

La manca de catalogació de la major part d'elements i conjunt del patrimoni industrial junt amb un planejament que incrementa els coeficients d'eficabilitat han conduït a la pèrdua de nombrosos elements valuosos del patrimoni industrial. La idea que amb l'establiment d'acords ad hoc amb els propietaris i promotors és una via prometedora s'ha revelat poc satisfactòria: no només no garanteix la conservació de molts edificis, sinó que fins i tot si se n'aconsegueix el manteniment, aquest és molt parcial i sense un criteri clar de què s'enderroca i què no, fent el conjunt il·legible; amb l'afegit que les dificultats per transferir l'edificabilitat atorgada condueixen sovint a l'aparició d'un edifici de gran alçada just al costat dels elements conservats i que la manca de criteri en l'actuació sobre els fragments conservats sol abocar a la cerca d'un cert esteticisme en la combinació entre vells i nous elements del tot aliena a criteris rigorosos d'intervenció en el patrimoni.

Es precisa, per tant, 1) un revisió del catàleg per incloure elements i conjunts i per definir àrees del patrimoni industrial, començant per comptar amb protocols d'estudi previs a la intervenció que permetin avançar mentre no es produeixi aquesta revisió mentre no es compti amb aquesta revisió, i 2) una revisió del planejament, començant per comptar amb un pla director com a instrument inicial per poder incidir en els plans de les zones d'interès.

Protocols d'estudi d'elements i àrees del patrimoni industrial

S'ha procedit fins ara i encara avui es procedeix a l'enderroc de molts elements del patrimoni industrial sense que hi hagi un estudi previ que permeti valorar-los, i també es procedeix a preservar-ne d'altres sense informació de base per fonamentar les directrius per a la intervenció: què conservar i com. I en els casos en què es procedeix a un breu reconeixement, aquest sol limitar-se a la seva aparença arquitectònica actual, sense que hi hagi el requeriment d'un estudi històric que contribueixi a determinar l'interès del patrimoni immoble i moble.

Per aquests motius, i a l'igual que en el cas del patrimoni documental, es proposta l'establiment d'un Protocol d'estudi d'elements del patrimoni industrial que estableixi normativament l'exigència d'un coneixement tant històric com arquitectònic per tal de comptar amb la informació necessària abans de procedir a enderrocar-los o d'intervenir-hi per conservar-los.

A més dels estudis de detall de peces concretes afectades per intervencions més o menys imminents, cal avançar alhora en el coneixement sistemàtic per àrees, i no només d'aquelles com el Poblenou, Sants o Sant Andreu, tingudes en l'imaginari per 'industrials': Ciutat Vella té una trajectòria industrial tan decisiva com avui poc considerada, i el mateix es podria dir de no pocs municipis de la ciutat metropolitana.

Hi ha un bon coixí d'estudis sectorials sobre el patrimoni industrial barceloní, però cal articular aquests estudis amb un Protocol d'estudi d'àrees del patrimoni industrial, per tal de veure les mancances i, de la manera més operativa possible, endegar a) l'estudi del conjunt del patrimoni industrial del municipi de Barcelona i conjunt dels municipis metropolitans i b) la seva catalogació, la qual cosa planteja un repte especialment important en el cas del de Barcelona. L'envergadura del patrimoni industrial, el risc de la seva desaparició i la dificultat d'establir criteris requereixen un plantejament unitari per al conjunt de la metròpoli amb estudis per elements i per zones que caldria impulsar d'immediat.

Aquest ha de ser el marc per a l'elaboració dels Plans directors de districte, que permetin la correcció dels Plans de millora urbana (PMU) i facilitin la revisió del catàleg.

Pla director del patrimoni industrial de districte. La prioritat del Poblenou

La figura d'un Pla director no sols ha de permetre una relació de peces concretes a preservar, com poden ser edificis, fotografies, documentació tècnica relacionada amb els processos productius, documentació administrativa, etc., sinó que també ha d'incorporar les pautes de la seva valoració, conservació i reutilització, així com mecanismes que evitin que, com passa ara, el preu de la preservació d'un conjunt industrial sigui l'autorització d'un gran edifici just al costat per compensar la pèrdua de coeficient edificatori. Prenent com a base de la discussió per a la confecció de l'esmentat Pla director la proposta de Pla de patrimoni del Poblenou presentat a la II Jornada Llegat industrial i innovació, que contemplava un centenar d'elements, sis àrees i quatre eixos, es proposa aprofundir en la definició dels criteris de valoració d'aquest patrimoni i en els criteris d'intervenció. L'elecció del Poblenou com a cas fonamental té motius ben clars: el Poblenou històricament ha estat el major focus fabril de la ciutat, i en el que fou anomenat Manchester Català es forjaren en un grau important les successives modernitzacions industrials, les lluites col·lectives en pro d'una vida millor i la incorporació de Catalunya al món dels nostres dies. Avui mateix, la renovació tecnològica té el seu pal de paller en aquest barri.

Criteris de valoració

Cal poder treballar a fons una valoració del patrimoni industrial basada en tres criteris que en força casos se sobre posen:

a) memòria col·lectiva: elements patrimonials amb un significat clar en la construcció de la personalitat col·lectiva dels diferents barris de la ciutat metropolitana i de la cultura tècnica, laboral i operativa al si de les empreses.

b) document històric: elements patrimonials amb un valor important com a testimonis de la trajectòria històrica de la ciutat, formin o no part de la memòria social del moment. En aquest sentit, cal assegurar no sols elements singulars, sinó la conservació d'un repertori significatiu i territorialment consistent de les diferents tipologies edificatòries, tant fabrils com d'habitatge.

c) valor arquitectònic i urbanístic: elements patrimonials destacats per la seva qualitat com a espais funcionals o per la seva qualitat arquitectònica, amb voluntat de crear una arquitectura representativa com la que trobem a Ca l'Aranyó o al que ha quedat de la Unión Metalúrgica, entre molts altres casos.

Criteris d'intervenció

a) arquitectònic: Cal assegurar 1) Que els elements i conjunts fabrils es mantinguin com a tals, amb respecte per la integritat del clos fabril. Cal poder establir quins són els elements estructurants d'un conjunt fabril que en cap cas es poden suprimir i quins elements són negociables i poden, si s'escau, enderrocar-se 2) Que les compensacions d'edificabilitat no alterin de manera generalitzada la inserció urbana dels elements i conjunts preservats, creant un conflicte d'escala entre les construccions fabrils mantingudes i la nova edificació contígua.

b) urbanístic i paisatgístic: En un doble sentit:

1) consistència dels elements fabrils i d'habitatge industrial en un conjunt llegible, la qual cosa comporta a) un 'valor de posició' que fa que elements que en d'altres circumstàncies no es valorarien es prenguin en consideració i es preservin; b) la necessitat d'establir criteris generals de les intervencions en les àrees i eixos que per la densitat d'elements i conjunts industrials que s'hi troben convingui definir com a zones d'especial protecció del paisatge industrial; i c) el tractament de conjunt dels nuclis consolidats, com és el cas del nucli antic del Poblenou, que requereixen un estudi històric i formal previ i la seva subseqüent conversió en document normatiu.

2) relacions entre el patrimoni conservat i la renovació urbana. No es tracta, en absolut, d'adoptar una posició contrària a la renovació urbana, sinó de maldar perquè l'articulació entre vells i nous elements es faci amb criteri i sigui el més satisfactòria possible, començant, en el cas del Poblenou, per l'articulació entre els grans elements d'aquest patrimoni industrial i la nova avinguda Diagonal. N'és un magnífic exemple el tàndem torre de Jean Nouvel-fàbrica Ca l'Aranyó, que en comptes d'aprofitar-se per generar entremig un espai públic d'una qualitat difícil d'aconseguir es perdrà definitivament en aprovar-se l'edificació d'una barrera d'edificis alineats amb la Diagonal. El mateix està passant entre Can Jaumeandreu i l'esmentada avinguda, on s'ha aprovat davant de la fàbrica un edifici 'd'aspecte industrial' que el taparà: fa la impressió que l'historicisme substitueixi la història. Si es mira el conjunt del Poblenou, són molts els elements patrimonials estructurants del paisatge que tindran un caràcter ben diferent segons com s'articulin dins del procés de renovació urbanística en curs.

Proposta per al Poblenou[1]

Amb aquests criteris el nostre equip ha treballat i segueix treballant en la proposta de Pla de patrimoni del Poblenou, que com ja s'ha comentat voldríem poder proposar com a base de partida per a l'elaboració del futur Pla director, amb un treball basat en el sistema GIS, que permet relacionar cartografia i bases de dades i amb una extensa cerca de camp i d'arxiu i posterior tractament conjunt amb cartografia històrica i fotografia aèria, encara pendents de poder completar, del qual són ara com ara resultat la proposta d'Inventari bàsic del patrimoni industrial del Poblenou (vegeu annex 1) i de Plànol bàsic del patrimoni industrial del Poblenou (vegeu annex 2).

Extensió del procés al conjunt de la ciutat

L'impuls del Pla director del Poblenou hauria de poder servir de model per a l'elaboració d'un Pla similar per a d'altres districtes del municipi barceloní i per d'altres municipis de la conurbació. En alguns haurà de primar l'estudi dels conjunts desapareguts, perquè són poques les peces que queden per poder protegir, com les Corts, d'altres es troben en perill de perdre definitivament el seu patrimoni industrial, com Ciutat Vella, que fou el bressol de la ciutat industrial, l'Eixample o Gràcia, i d'altres en els quals el teixit patrimonial pot encara mantenir una consistència important, com Sant Andreu, on l'actuació urbanística s'accentuarà en els propers anys, o Sants.

En el cas de Sants hi ha el risc de perdre, si no s'actua amb celeritat, el que potser sigui el millor conjunt industrial de la ciutat en perill, el de Can Batlló de la Bordeta, que requeriria amb urgència un estudi aprofundit i una proposta d'actuació integral específica.

Aquest procés no s'hauria de limitar al municipi de Barcelona, sinó que hauria d'efectuar-se en tots i cadascun dels municipis de la ciutat metropolitana central eixida, precisament, del desbordament dels límits municipals per un creixement urbanoindustrial notablement compacte.

Normativa d'usos productius

Caldria establir una normativa per al conjunt de la ciutat, començant per abordar el cas actualment més complex, el del Poblenou.

De la iniciativa arrova a una política industrial més integradora

Des de la publicació dels primers plans urbanístics del districte d'activitats 22@, aquest ha hagut de fer front a determinats conflictes d'interessos generats per la interacció de l'estratègia de renovació urbana amb agents diversos com la població resident, els promotors immobiliaris, els propietaris i industrials de la zona... Si bé hi ha un ampli acorden què les polítiques de reciclatge de sòl industrial, sota el model urbà compacte, divers i sostenible, han de permetre un rellançament de l'activitat econòmica enfocada als serveis i a la indústria tecnològica, també és veritat que les pròpies dinàmiques de la transformació comporten afectacions a residents, a industrials i a petites activitats que veuen seriosament qüestionada la seva continuïtat que caldria si més no atemperar i vetllar per la cohesió tant social com del model econòmic

En diversos plans urbanístics, com els de l'eix Llacuna i de Parc Central, al districte d'activitats 22@, s'està produint la deslocalització de tallers i de petites empreses manufactureres que han sobreviscut fins ara a l'espera de la metamorfosi urbanística. La transformació, pilotada principalment per factors del mercat immobiliari, tendeix a eliminar totes aquelles activitats que no aguanten la pressió del preu del sòl,tot i que en termes productius i d'inserció urbana siguin en força casos ben rendibles, substituint-les per noves activitats estrictament terciàries. S'estableix una tendència al monocultiu econòmic, amb un pes important d'hotels i oficines, que desplaça petits i mitjans tallers de metal·lúrgia, fusteria, manufactures molt diversificades, petita maquinària i serveis a la població que contribueixena mantenir diversa i rica l'oferta productiva de la ciutat. Cal insistir en el fet que l'etiqueta d'obsoletes o inadequades, que pot ser vàlida per a algunes activitats, no ho és per a moltes d'elles. Algunes potser tindrien encara un temps de vida limitat, però profitós, per davant, però no resistiran un trasllat que, a més, les talla del teixit economicosocial en el qual estan inserides. D'altres poden innovar i aspirar a una molt més llarga vida. Cal, doncs, analitzar amb cura totes aquestes activitats de petita i mitjana empresa ara com ara funcionals i rendibles que estan justificades per la seva utilitat econòmica i social, i que en alguns casos són fins i tot susceptibles de futura millora si compten amb el suport adequat.

El balanç entre canvi i continuïtat

Els conflictes generats han posat de relleu més d'una vegada la necessitat de realitzar estudis ben acurats, i amb participació real del seus protagonistes, tant del teixit social com de la trama productiva preexistent, per tal d'evitar que el nou planejament provoqui una fractura social i urbana. El Poblenou no sols té un patrimoni arquitectònic i paisatgístic, també hi ha un patrimoni professional, artesanal i de petites empreses avui viables que fa de connexió i enllaça passat i futur de la tradició industrial a la ciutat de Barcelona,i que la consideració "arrova" tendeix actualment a negligir. Tot projecte de renovació urbana ha d'anar més enllà d'una simple substitució de "vell" per "nou". S'ha d'interpretar en clau actual la funció dels antics teixits industrials, buscant un ús més eficient del sòl, però cal alhora apostar per un model de ciutat més cohesionada i articuladora, pensant no sols en la innovació sinó també en la difusió dels efectes de la renovaciótècnica a activitats ja presents. Per tant, és en la complexitat i en la convivència d'usos, que enriqueixen l'oferta productiva, on cal cercar un balanç entre canvi i continuïtat que actualment sembla un poc escorat cap a una destrucció incentivada -no per 'mort natural'- del teixit existent.

La qualitat de l'entorn

No és gens clar que un paisatge físicament, econòmicament i socialment banalitzat sigui el millor entorn per a la iniciativa arrova. L'aposta pel mixing d'activitats industrials no resulta contradictòria amb l'aposta per la concentració d'activitats denses en coneixement, ans al contrari, contribueix a crear un ambient urbà més dens i ric. Hi ha però una tendència, comprensible per les expectatives que aixeca l'actual revolució de les anomenades TIC, encara que potser excessiva, en el sentit de considerar les empreses d'alta tecnologia com a pilar únic i exclusiu del creixement econòmic i de la innovació. Les estratègies de localització d'activitats clòniques, concentració de talents i recerca de sinèrgies entre plataformes i projectes d'incubació tecnològica fins i tot poden quedar frenades si no s'aposta per la ciutat complexa. A això cal afegir que no queda del tot clar fins a quin punt la concentració d'hotels i d'oficines correspon a la idea d'innovació tecnològica.A la concepció un poc esquemàtica d'un model urbà de promoció econòmica i desenvolupament, que podria ser encara avui la del 22@, sustentat excessivament pels pilars de l'empresa i la universitat, li falta un tercer suport: el de la ciutadania, i l'assumpció que un espai físicament i socialment banalitzat és contradictori amb els objectius que es pretén.

El discurs urbanístic del Poblenou arrova no té encara suficientment definit el balanç i la interrelació entre la concentració estratègica d'activitats intensives en coneixement, d'una banda, l'existència de tallers i petites indústries professionals amb futur, d'una altre, i la implicació de la ciutadania, sense la qual és difícil que qualsevol procés d'innovació es difongui per tot el teixit econòmic i social. El factor cívic és el que qualifica l'espai, aportant el valor afegit de la identitat, la cultura i, en definitiva, l'habitabilitat, que vol dir qualitat de treball i qualitat de vida. Dit curt i ras, és allò que marca la diferencia entre la tecnópolis, de les quals ja feren oportunament balanç fa una dècada Manuel Castells i Peter Hall, i el districte tecnològic urbà, una aposta pel creixement cohesionat, en un espai dens de significats, i mirant a llarg termini que cerca inserir-se en la tradició urbana de les metròpolis mediterrànies. L'aposta 22@bcn pot assegurar així molt millor el seu propi objectius de contribuir positivament al desenvolupament de la ciutat i del país.

Sòl industrial "de protecció oficial"

El grau segurament excessiu de ruptura del teixit econòmic i social que fins ara es comentava no té, però, sols la causa en el disseny de la política arrova com a política efectivament industrial sinó que té sobretot les arrels en la potent mediació immobiliària que s'ha creat entre 'velles' i 'noves' activitats en augmentar notablement la pressió de la propietat pel sensible increment del coeficient edificatori.

Cal doncs reforçar els ponts entre la ciutat existent i la ciutat a crear per mitjà d'instruments diversos, ja siguin de normativa urbanística, de política social, de subvenció econòmica... De manera similar a com s'ha procedit amb instruments de protecció en el cas del dret a l'habitatge, caldria introduir a la ciutat de Barcelona una normativa de sòl industrial protegit i reservat a empreses amb activitats econòmiques de sectors tradicionals però vives i viables, evitant així una ruptura i una especialització funcional excessives que ja han empobritdeterminades àrees de la ciutat i de la conurbació metropolitana densa.

Els plans urbanístics han d'incorporar aquelles directrius que facin possible i atractiu el manteniment i, si s'escau, la reubicació de la petita i mitjana empresa i dels tallers artesanals i d'artistes, que siguin compatibles amb els altres usos urbans. Aquestes activitats, que cal considerar un bé col·lectiu pel fet que enriqueixen la funcionalitat de l'espai urbà i son necessàries per l'economia de la ciutat han de ser objecte de protecció donat que, en un teixit urbà en transformació, tenen la seva continuïtat amenaçada per la seva limitada capacitat econòmica davant la inflada revalorització del sòl.

Segons preveuen les normes urbanístiques del planejament, és deure dels propietaris l'assumpció de costos i indemnitzacions de les activitats existents dins dels àmbits de transformació. Però l'aplicació concreta de la normativa en aquests àmbits ha comportat sovint conflictes importants per la contraposició d'interessos, que acaben desencadenant més d'un procés decessament d'activitat o deslocalització, més que no pas de relocalització dins l'aprofitament del pla. No totes les activitats existents es poden considerar com a obsoletes o sense interès per a la ciutat, per la qual cosa cal introduira la normativa factors que incentivin la continuïtat de les activitats, com el deure de relocalitzar o bé la cessió obligatòria i gratuïta a favor de l'entitat municipal de sostre amb destí a activitat econòmica amb algun tipus de protecció cercant, si s'escau, fórmules de compensació. Val a dir que tota aquesta problemàtica és deguda, en el fons, a l'acostament excessiu en l'actuació al Poblenou a la filosofia d'actuació pública a cost zero, que ha abocat a concedir un molt ampli marge a la propietat i la promoció immobiliària com a motor de la transformació.

Aprofitant que la convivència d'usos en una illa proporciona un entorn de qualitat, cal així mateix aprofitar la gran flexibilitat i capacitat d'adaptació dels vells edificis fabrils com a espais de futur per a l'activitat econòmica, tal com recentment feia notar el propi Manuel Castells, cosa que avui no es pot produir per la pressió immobiliària a què s'ha sotmès les velles naus amb els increments d'edificabilitat proposats per incentivar l'actuació privada. Així mateix, cal comptar amb un estoc de locals en planta baixa condicionats per a la instal·lació de tallers i comerç en edificis mixtos, a preu assequible, dedicant l'edificació en altura a habitatge, equipaments o activitat terciària.

Pla cultural: el Museu Metropolità del Treball

"La recuperació del patrimoni industrial ha de contribuir a la millora del paisatge urbà que repercutirà en la qualitat de vida de la població. Els espais industrials actuen com a testimonis del passat industrial que cal transformar per tal de retornar-los a la societat amb un nou ús". És una frase de l'exposició promoguda pel MNACTEC a la tardor de 2004 al Palau Robert, de la qual cal extreure conseqüències sobre el potencial no solament turístic sinó també d'enriquiment cultural i d'impuls educatiu del patrimoni industrial, que necessita, però, un element articulador fonamental: un Museu Metropolità del Treball.

I, tanmanteix, aquest potencial de cara al turisme cultural no justificaria tant la seva inclusió en la infraestructura cultural bàsica de Barcelona (i, per tant, de Catalunya) com la necessitat d'incorporar al teixit cultural un gran centre de documentació, estudi i exposició sobre la trajectòria de les majories urbanes i sobre el paper clau de la definició tècnica, organitzativa, econòmica, social i territorial del món del treball i l'empresa en la configuració d'aquesta trajectòria. La Barcelona industrial ha estat el bressol i el gresol de la Catalunya contemporània. El Museu Metropolità del Treball, doncs, ha de contribuir activament a construir la personalitat col·lectiva de la metròpoli, qüestió ben important en temps de nova immigració, i incidir d'aquesta manera en el conjunt del panorama cultural català.

Els orígens de la proposta

Malgrat haver-hi alguns projectes concrets relacionats amb la trajectòria industrial barcelonina, com el de la Farinera del Clot i el projecte de Can Saladrigas, promoguts des del Museu d'Història de la Ciutat, i també els projectes per a la Torre de les Aigües de Can Girona i per al Museu de la Maquinista, a Sant Andreu, Barcelona no ha comptat fins ara amb cap projecte de Museu Metropolità del Treball que apunti a mostrar la trajectòria de la majoria dels seus ciutadans i del propi marc urbà des de la revolució industrial ençà.

La proposta concreta que es planteja té les seves arrels en els estudis i debats sobre El futur de les perifèries urbanes impulsats per l'Institut Barri Besòs el 1989, publicats el 1994,[2] i es materialitzà ja en una primera petició, feta pública per les entitats que es reuneixen al Fòrum de la Ribera del Besòs pel maig de 2000, d'un "Museu /Centre de recerca de la Barcelona obrera i industrial" a Ca l'Aranyó. A la III Jornada Llegat industrial i innovació es reprengué el tema, ja apuntat a la I Jornada, de posar en marxa un ampli debat ciutadà que, després d'un seminari públic de conferències i debats, pugui donar lloc a la formalització en els propers mesos d'una proposta més perfilada de Museu Metropolità del Treball.

Diferents tradicions de referència

Els ancoratges dels museus referits al món laboral urbà eixit de la modernització industrial són diversos. Hi ha la línia dels anomenats museus socials, més aviat centres d'estudis i de propostes de política social que no pròpiament museus, que fou representada a Barcelona pel Museu Social (1912-1919). Hi ha també la línia dels museus d'història social, impulsats sobretot des dels moviments sindicals i associatius i ben representats en el món anglosaxó, en les socialdemocràcies nòrdiques i també a Alemanya, que són actualment la base de la xarxa de museus Worklab. Hi ha, finalment, la línia dels ecomuseus proposats des de l'etnografia francesa, més culturalistes i ambientals. Aquestes línies s'han articulat de maneres diverses amb els museus de la ciència i de la tècnica.

L'enfocament

El Museu Metropolità del Treball ha de permetre 1) donar consistència a tot un patrimoni actiu que els ciutadans i ciutadanes han de poder fer propi, 2) crear un centre d'interpretació general de la metròpoli contemporània prenent com a eix troncal el treball i, en relació amb ell, l'educació per un costat i les condicions de vida de les majories urbanes per l'altre; i 3) impulsar un centre de recerca sobre el passat, present i futur de l'urbs productiva, amb un especial èmfasi en els episodis d'innovació.

Entenem que només des de la sòlida articulació d'aquestes perspectives el Museu Metropolità del Treball pot contribuir activament al teixit cultural de Barcelona. L'enfocament del museu no es pot basar sols en una antropologia històrica de la vida a la fàbrica o a la ciutat. L'elaboració de la memòria recent hi ha de tenir un paper, però no es pot tractar d'un museu de la memòria. El museu ha d'inserir-se de ple en la mostració de la trajectòria socioeconòmica i urbana d'una metròpoli en constant mutació. I en la seva vessant de centre de recerca i estudis ha d'articular la perspectiva històrica amb la prospectiva dels impactes de les noves tecnologies del moment.

Les funcions

El Museu Metropolità del Treball ha de ser un centre d'arxiu i documentació, interpretació, exhibició i recerca amb les següents funcions bàsiques:

1. Centre d'arxiu i documentació de les empreses i els moviments laborals i associatius. Tant des de la xarxa dels arxius municipals com des de l'Arxiu Nacional s'ha expressat públicament la dificultat d'atendre la recopilació dels fons documentals del món empresarial, laboral i associatiu d'una manera sistematitzada, perquè són arxius que tenen com a funció fonamental la de custodiar la documentació que generen les pròpies institucions de les quals depenen. El Museu Metropolità del Treball ha de poder, doncs, organitzar la recopilació d'aquests fons privats i també ha de ser el marc que permeti sistematitzar larecollida de fonts orals, en col·laboració amb d'altres institucions.

2. Centre articulador del patrimoni industrial barceloní. El patrimoni industrial de Barcelona és tan digne de visita com els altres grans patrimonis amb què compta la ciutat, començant pels actualment més coneguts, el gòtic i el modernista (directament vinculat, aquest últim, amb el patrimoni industrial). El museu ha de ser el gran centre d'interpretació que relligui el conjunt i l'articuli, amb un projecte 'en xarxa' i d'abast metropolità, d'interès tant per als ciutadans de la metròpoli com per a visitants d'arreu del món. Un centre d'interpretació amb elements estesos per l'espai urbà: quina possibilitat millor per a la Torre de les Aigües de Can Girona, per exemple, que la d'estar vinculada al Museu i poder-ne ser l'atalaia des de la qual s'estén una visió panòptica del conjunt de xemeneies aïllades conservades al Poblenou, mentre que una per una no poden resultar de cap manera elements significatius?

3. Exposició dinàmica i centre de debat sobre les condicions de vida i de treball de les majories urbanes. El projecte museístic ha d'abordar des de la primera industrialització barcelonina del XVIII, amb els prats d'indianes, fins a la conurbació de les TIC de principis del segle XXI, i s'ha de centrar en diferents aspectes fonamentals de la vida diària en la llarga durada: treballar, habitar, aprendre, innovar, organitzar-se, reivindicar, divertir-se, itinerar, construir identitats, etc., i amb una interpretació basada enels processos històrics personals, familiars i col·lectius en la metròpoli contemporània.

Es tracta d'un enfocament que entra en relació de complementarietat, en cap cas de superposició, amb les visions elaborades des del Museu d'Història de la Ciutat o del Museu d'Història de Catalunya. En aquest sentit, el fet que el Museu d'Història de la Ciutat abordi els temps actuals a Can Saladrigas i que hi hagi alhora un Museu Metropolità del Treball no ha de comportar una reduplicació. No sols per l'àmbit considerat, sinó també perquè es tracta d'aproximacions distintes. Un bon exemple al respecte és el de la ciutat d'Hamburg, que compta amb un museu que traça la trajectòria de la ciutat (www.hamburgmuseum.de) i un museu del treball(www.museum-der-arbeit.de), en el marc d'una infrastructura museística que en alguns aspectes recorda la barcelonina (amb l'existència, per exemple, d'un Museu de les Comunicacions en alguns punts similar al Museu de la Mobilitat que es vol crear a Sant Andreu).

4. Centre de recerca. En aquest punt es planteja que la proposta hauria de poder convergir amb el projecte del 22@ de Casa de les TIC, el Museu hauria de poder ser un centre d'anàlisi de l'impacte de les succesives onades de canvi tècnic, organitzatiu, econòmic, social i urbà en la metròpoli contemporània des del set-cents ençà.

Si Barcelona articulés patrimoni industrial, museu de la vida i del treball de les majories i un centre de documentació i recerca que traci els impactes de les modernitzacions hagudes des del set-cents fins al segle XXI, comptaria amb una institució altament rellevant a nivell europeu, plenament incardinada dins la infrastructura cultural de la conurbació i del país, i amb una capacitat d'atracció gens menyspreable per a locals i visitants.

Organització en xarxa

El Museu Metropolità del Treball ha de trobar-se articulat dins de la xarxa més àmplia d'institucions dedicades d'una manera o altra a la reflexió sobre la ciutat contemporània.

1) Ha de tenir un paper clar -el de centre de reflexió sobre el paper específic de la trajectòria urbanoindustrial de Barcelona en la conformació de Catalunya- al si de les xarxes museístiques de la conurbació barcelonina en particular i de Catalunya en general: sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (xarxa mNACTEC).

2) Ha de mantenir vincles de primer ordre amb els agents socials i les seves organitzacions.

3) Ha de tenir vincles conceptuals i institucionals amb les entitats públiques i privades que conflueixen en abordar trajectòries del passat, present i futur del món del treball i de la vida de les majorires urbanes: Museu de la Maquinista (Sant Andreu), centrat en els combats sindicats; Museu de la Immigració (Sant Adrià),articulat amb el Museu d'Història de Catalunya; Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, que compta amb la Farinera del Clot i Can Saladrigas; museus locals dels municipis l'àrea metropolitana (Badalona, l'Hospitalet, etc.), la majoria dins de la xarxa de museus de la Diputació; Societat 22@bcn; centre de la memòria del Camp de la Bóta; etc.

4) Ha de tenir també vincles amb els centres que d'una manera o altre tracten de la ciutat contemporània en general: Seminari d'Història de Barcelona de l'AHCB (ICUB), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Fundació Antoni Tàpies, departaments universitaris, Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya,etc.

5) Ha de tenir, finalment, com a centre d'arxiu i documentació, una relació directa tant amb els arxius municipals de la metròpoli, especialment la xarxa de l'Arxiu Municipal de Barcelona, com amb l'Arxiu Nacional de Catalunya.

El Museu del Treball, públic i amb personalitat jurídica pròpia, hauria de comptar amb un patronat ampli, en el qual tinguin un paper fonamental les institucions pertinents de les anteriorment considerades i els diferents agents socials.

Ubicació

Es proposa com a seu del Museu Metropolità del Treball la fàbrica Oliva Artés, situada en el futur parc Central del Poblenou, al costat del magnífic conjunt de Can Ricart i en l'eix dens de patrimoni industrial que és el carrer Pere IV (Ca l'Alier, La Escocesa, conjunt a l'entorn de l'església del Sagrat Cor, Colores Hispania, Ca l'Illa, etc.).

En qualsevol cas, l'emplaçament al Poblenou permetria situar aquesta institució cultural al bell mig del que ha estat el principal pol tècnic i social de les successives fases de revolució industrial a Barcelona i Catalunya des de fa prop de tres segles: les manufactures d'indianes del segle XVIII, les fàbriques tèxtils de vapor del XIX, l'empenta metal·lúrgica, elèctrica i química del XX, i l'aposta per fer-ne un districte d'activitat innovadora en el segle XXI.

Prefiguració del Museu

Amb vista a procedir a una prefiguració del Museu, es proposarà a diferents institucions culturals de Barcelona i ciutat metropolitana la ideació conjunta d'un programa d'exposicions i debats, en principi per a l'hivern 2006-2007, que podria intitular-se Majories urbanes 1900-2025.

Pla educatiu

Patrimoni industrial i identitat

El patrimoni industrial en general i el barceloní en particular han de contribuir decisivament a construir una altra imatge de la personalitat col·lectiva de la ciutat i del país. Un cert menysteniment del paper de Barcelona com a gran metròpolis industrial en l'afaiçonament de la Catalunya contemporània no sols constitueix una distorsió històrica de la nostra trajectòria col·lectiva sinó que fa difícilment accessible per al conjunt de la ciutadania patrimonis de temps més remots, en trencar un vincle decisiu que relliga passat i present. El fet encara destaca més si es té en compte que la metròpoli contemporània s'ha forjat amb la immigració atreta per la seva puixança industrial: el patrimoni fabril és el que relliga els ciutadans de tots els orígens, de Barcelona, el Pirineu català, Almería o Badajoz, en la seva contribució a la conformació d'una gran ciutat: sense la percepció de la pròpia posició en aquesta trajectòria ciutadana compartida, es fa molt més difícil l'assoliment de la pròpia posició en la personalitat nacional de Catalunya, en la personalitat d'un país.

El patrimoni industrial pot contribuir eficaçment a restablir aquesta baula perduda per apuntar a una construcció de la identitat col·lectiva més sòlida, qüestió cabdal quan diàriament nous ciutadans d'orígens més remots s'incorporen a la metròpoli i al país.

Llegat industrial i formació

S'ha donat una visió excessivament culturalista i arquitectònica del patrimoni industrial, centrada quasi exclusivament en l'àrea de Ciències Socials i se n'ha donat una visió incompleta en què manquen tant la història obrera i la història empresarial com la història de la tecnologia i de la ciència. S'ha ofert una certa interpretació negativa dels efectes de la revolució industrial i s'han emfatitzat les ruptures socials,tècniques i empresarials, sense posar alhora de manifest les continuïtats en els processos industrials: en aquest sentit, cal reconsiderar les teories sobre la societat "postindustrial".

Potser per tot això s'ha oblidat també de considerar dins del llegat industrial les qüestions relacionades amb la formació i qualificació de la mà d'obra i tampoc s'ha donat prou importància a les innovacions tècniques i científiques que no han sorgit de centres de recerca sinó que s'han originat a partir dels propis requeriments productius... i que si hi ha una estreta relació entre la praxi productiva i la formació a tots els nivells la innovació s'han difós d'immediat. El camí entre la investigació bàsica, la ciència aplicada i la pràctica del dia a dia és d'anada i tornada.

Situar-nos en la gran trajectòria industrial ens porta a plantejar, com ha passat en d'altres moments històrics d'innovació tècnica, nous mecanismes de relació entre formació i treball, a tots els nivells de l'educació. Hi ha d'entrada, és obvi, la necessitat d'un plantejament de conjunt metropolità: seria un greu error fer un mapa professional "per zones". Però això no treu que, dins del mapa general, cal potenciar les relacions 'locals' al si de les polaritats d'activitat existents.

En aquest sentit, la polaritat que crea el 22@ serà més potent en general com més creï al seu voltant una massa crítica d'habilitats que no són sols les de l'excel·lència tècnica universitària, sinó totes les que entren en l'activitat productiva, des de conserges i repartidors fins a enginyers i directius.

Caldria, doncs, establir una relació directa entre els centres de secundària i la formació no reglada de la zona al seu voltant en un doble sentit:

a) adequació de les propostes formatives professionals i ocupacionals a les línies amb més potencial del nou districte industrial 22@. Cal dissenyar i implementar cicles formatius vinculats a la trajectòria del districte industrial que es vol consolidar. Cal potenciar centres de formació industrial de caràcter elemental tot recuperant lestrajectòries de les Escoles d'Arts i Oficis. I per a això cal implicar totes les institucions: Generalitat (Departament d'Educació, però alhora Departaments d'Indústria i de Cultura), Ajuntament (IMEB, 22@bcn) i vincular la formació amb els nous espais culturals dedicats a la musealització, interpretació i difusió del llegat industrial: no es pot deslligar l'aspecte més específicament tècnic del més àmpliament cultural.

b) Potenciar l'osmosi directa entre els centres escolars de la zona i el teixit productiu. Una osmosi que no sigui sols per a les habilitats de punta, sinó que, recuperant, adaptada, la vella noció dels aprenents, permeti acumular habilitats pràctiques precisament a aquells nois i noies amb poc interès pels estudis generals però molt motivats per les habilitats concretes (a partir de les quals reneix, precisament, l'interès pel coneixement general).Mesures com aquestes no sols reforcen el potencial econòmic del districte industrial, sinó també el teixit social i ciutadà al seu entorn... la qual cosa no s'ha aconseguit amb l'aposta per un ensenyament purament generalista fins als setze anys, malgrat que aquesta fos la lloable intenció de la LOGSE.

Tot plegat equival a incorporar, positivament, elements que històricament han format part de la gran trajectòria industrial del Poblenou... i el mateix es podria dir d'altres zones de la metròpoli.

Proposta per a Can Ricart

En relació amb el Pla Integral del Patrimoni Industrial de Barcelona es troba en discusió una Proposta per al recinte industrial de Can Ricart.

Notes

[1] Per a l'elaboració de la proposta de Pla de patrimoni del Poblenou, de la qual provenen els documents inclosos en el present Pla com a annexos, s'ha comptat amb la col·laboració de Gabriella Morra i Andreu Blanch.

[2] Joan Roca i Magda Meseguer (coord), El futur de les perifèries urbanes, Barcelona, Institut Barri Besòs, 1994, pàg. 730-732.