Metodologia
Guia per al comentari de text
Investigar en filosofia
| ||||||||
Introducció
Si en el camp de coneixement de la filosofia podem parlar d'investigació, el comentari de text filosòfic seria una de les activitats que més s'hi acostaria. Si, a més, no ens volem limitar a llegir i aprendre filosofia, sinó que volem –amb modèstia– aprendre a filosofar, el comentari de text filosòfic és un bon camí.
Pensar no és igual a activitat mental –i molt menys pensar filosòficament–, encara que aquesta vagi acompanyada d'un discurs ple d'opinions sensates i fins i tot raonables. Pensar filosòficament requereix conèixer el que d'altres han pensat anteriorment, sense limitar-nos, però, a repetir el que han dit.
És ben cert que en el nostre món, on preval la racionalitat econòmica, és a dir, una racionalitat dirigida a aconseguir fins, i on la ciència regna com a model de coneixement (com a mètode d'investigació i d'obtenció d'informació sobre el món), el pensament filosòfic ha quedat desprestigiat. I és que la filosofia –com ja el sofista Càl·licles defensava en el
Gòrgies de Plató– no serveix per a res.Què és la filosofia? De què tracta? Per a què serveix?
Què puc saber? Què he de fer? Què m'és permès esperar? Què és l'home? Aquestes són, segons I. Kant (1724-1804), les quatre grans preguntes que configuren el camp de la filosofia, sense oblidar que a partir del segle XX la ciència i el llenguatge es converteixen en dos dels motors més importants de la reflexió filosòfica.
És cert que en el seu origen l'anomenada filosofia aspira a conèixer el món (physis) i allò que s'esdevé, però ben aviat es converteix en una reflexió sobre els límits del nostre coneixement, el valor d'allò que coneixem i la nostra singular posició des del bell mig del món fins a un racó del rutilant univers.
No oblidem que l'ésser humà és un ésser crític per excel·lència –o que té la possibilitat de ser-ho– i això l'aboca, durant tota la seva vida, a la recerca de criteris que l'orientin en un món, ple de símbols, en el qual estem mancats d'adaptació biològica. Aquesta necessitat d'orientació es fa més urgent en el nostre món caracteritzat pel canvi incessant, l'augment de la complexitat i la globalització.
Investigar en filosofia
Per proposar-nos uns objectius modestos i assequibles equipararem les nostres possibilitats –i modalitats– de recerca a una forma de reflexió filosòfica i, per tant, de filosofia. En aquesta sentit, un bon comentari de text hem de poder considerar-lo com un exercici de reflexió filosòfica. De fet, hi ha qui ha afirmat (Whitehead, 1861-1947) que tota la història de la filosofia no són més que notes a peu de pàgina dels diàlegs de Plató.
Per dur a terme la nostra recerca/investigació suggerim que es tinguin presents alguns aspectes importants del que pot significar un pensament filosòfic.
En primer lloc, cal conèixer el millor possible els materials (les nostres dades d'anàlisi) que ens han legat els que abans que nosaltres van pensar filosòficament i reconèixer el deute intel·lectual que tenim amb ells. Amb modèstia, no hem de menysprear cap pensament, per més que s'allunyi del nostre o dels nostres criteris de valoració. Tampoc no hem d'oblidar, però, que no es tracta d'una investigació sobre les idees d'una època o context social, sinó de la comprensió d'una tradició de pensament (que anomenem filosofia) amb la qual volem entrar en diàleg.
En segon lloc, hem de tenir present que pensar filosòficament és, en bona mesura, dialogar. La mateixa paraula (dia-logos) ens remet a un discurs/pensament que es va trenant entre diversos pensaments/discursos. El prestigi de la filosofia platònica ens confirma que la filosofia no es pot distingir d'aquest diàleg entre els diferents portaveus d'una raó que és comuna o, com ell mateix afirma, la filosofia és fruit de discussions benèvoles.
La figura de Sòcrates ens ofereix el millor exemple del que anomenem un pensador, de la persona capaç d'absorbir-se en els seus pensaments fins l'extrem de perdre de vista el món i ignorar el propi cos. De fet, podem considerar Sòcrates com un dels "inventors" del pensament, que no és altra cosa que l'aprenentatge i la disciplina d'aprendre a parlar en veu baixa amb un mateix. Sòcrates deia que ho feia amb el seu 'daimon'.
En tercer lloc, convé no oblidar que moltes vegades pensar és una activitat que es fa "en contra de". E. Trias, en un dels seus primers llibres (La filosofia y su sombra), destaca la importància del que anomena l'ombra de la filosofia a l'hora d'entendre el pensament d'un filòsof. És a dir, en el context sociopolític, cultural i filosòfic en què s'inscriu tot pensament filosòfic és important de subratllar aquells elements de contrast contra els quals, sovint, un pensador construeix el seu pensament. No es tracta d'un enemic que cal destruir, sinó de l'interlocutor que, com en un diàleg, s'ha de rebatre, que presenta un problema i representa una posició oposada. Freqüentment, també, els filòsofs oculten aquests contrincants, i es mantenen a l'ombra de la seva filosofia, perquè és més fàcil fer present el deute intel·lectual dels que consideren mestres i antecessors que d'aquells que consideren que estan errats. La filosofia de Plató és un bon exemple d'un pensament que va brillar durant segles entre l'ombra dels sofistes.
Per acabar, cal ressaltar que en la modernitat la comprensió de la veritat esdevé dinàmica, dialogal i relacional. Ll. Duch, en la seva nombrosa bibliografia, destaca la historiació de la veritat duta a terme a llarg del segle XIX. És a dir, les expressions de la veritat tan sols es poden entendre si hom coneix el context històric, cultural i social, a l'interior del qual s'han formulat aquelles expressions. A més, en la comprensió moderna de la veritat (i això és bo tant per la filosofia com per les ciències socials) la situació del qui pensa –o del qui actua– ofereix una perspectiva de la veritat que no serà perceptible des d'una altra situació, des d'una altra biografia, des d'una altra interrelacionalitat. D'aquí el caràcter perspectivístic i relacional de la comprensió moderna de la veritat.
En aquest procés d'historiació hem de tenir present, com ja s'ha dit, la importància cada cop més gran del llenguatge, dels límits que el llenguatge imposa a la veritat, i la rellevància del diàleg en "fer-se la veritat".
La filosofia avui
El panorama filosòfic actual es caracteritza, com passa en totes les ciències socials, perquè hi ha un ampli ventall de paradigmes i tradicions filosòfiques.
En un llibre publicat a França el 1998 (Les sciencies humaines. Panorama des connaissances, Auxerre Cedex, Éditions Sciences Humanes), J.F. Dortier facilita el "mapa" següent del pensament filosòfic contemporani.
En primer lloc, destaca la presència de tres posicions diferents respecte al valor de la filosofia: els que pensen que la filosofia ha de ser un treball de reflexió crítica, els que volen desvetllar les veritats últimes sobre l'home i el món, i els que veuen en la filosofia una escola de saviesa i un art de viure.
Pel que fa als camps actuals de la filosofia, seguint les grans preguntes de Kant, els podríem dividir en els quatre següents:
- La filosofia del coneixement i de l'esperit –on s'inclouria la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ciència– (que tractaria de respondre la pregunta: què puc saber?).
- La filosofia moral (que se centraria en la pregunta: què he de fer?).
- La filosofia política (que ens remetria a la pregunta: què puc esperar?).
- Reflexions al voltant de la condició humana (en relació amb la pregunta: què és l'home?).
Si hem de destacar una característica comuna del pensament contemporani seria l'absència d'un fonament absolut (concomitant al perspectivisme abans esmentat). Com podem definir uns fonaments segurs per la ciència, la moral, la política, el dret, la justícia, etc. si no disposem d'un principi primer que permeti de construir-los?
La filosofia del segle XX es caracteritza, doncs, per la crisi de la raó que trobem en el mateix cor de la ciència, on teoremes com el de la incompletesa de K. Gödel (1906-1978) posen fi a la idea de construir un llenguatge totalment tancat. K. Popper (1902-1994) ens convencerà que una teoria científica no és aquella que enuncia una veritat definitiva, sinó la que se sotmet al principi de refutació.
Paral·lelament els filòsofs de la desconstrucció (M. Foucault o J. Derrida) s'encarregaran de mostrar-nos la vanitat dels grans discursos i models que pretenen ser universals.
Tanmateix, la filosofia contemporània no està abocada a l'escepticisme i al relativisme, sinó a l'esforç de remuntar la crisi de fonaments sense cedir a l'irracionalisme.
Per exemple, J. Habermas, tot i acceptar la crisi d'una raó absoluta, tracta de trobar les condicions d'un diàleg comú entre els homes, fonamentat en principis comuns d'argumentació.
També en el pla polític i moral la filosofia està sotmesa a un mateix desafiament: donar suports a una ètica, una justícia o un dret que no poden ser absoluts. En aquesta línia trobem discussions com, per exemple, les que s'estan donant entre liberals i comunitaristes (vegeu els manuals).
Actualment Internet és –com afirma M. Castells– el teixit de les nostres vides, un medi per a tot, que interactua amb el conjunt de la societat i que obre nous camps d'investigació i múltiples interrogants a les ciències socials i al pensament filosòfic.
Guia per al comentari de text
Com s'ha indicat, a l'hora de fer un comentari de text filosòfic són moltes les dimensions i variables que es poden tenir presents, fins l'extrem ideal en què un comentari pot resultar una veritable tasca d'investigació i de reflexió filosòfica, un treball hermenèutic d'interpretació i desvetllament del sentit i del significat del text .
Sense la voluntat de ser exhaustius ni d'imposar un model rígid de treball, l'estructura de comentari de text que us proposem vol ser una guia per ajudar-vos a expressar i presentar de la manera més ordenada possible bona part del que s'espera que poseu en un comentari de text .
- Títol. És convenient encapçalar el comentari amb un títol. Aquest ha de tenir valor conceptual, és a dir, ha d'introduir i dirigir la lectura i la interpretació que feu del text en qüestió.
- Índex. L'índex del comentari ha d'estar enumerat i ben jerarquitzat. Un cop d'ull a l'índex –si està ben fet– ens ha de permetre de conèixer quins seran els Altres referències i l'estructura del comentari.
- Estructura interna. L'objectiu d'aquesta part és posar de manifest l'estructura argumentativa i lògica (formal) del text . Es tracta de veure quines són les tesis de l'autor, quins tipus de raonament fa servir, quines premisses o a quines conclusions arriba, etc. Pot ajudar molt, quan sigui possible, indicar d'una manera breu i clara el començament i el final de cada una de les diferents parts (per exemple, "Des de l'inici fins a tal afirmació, l'autor critica la tesi del seu mestre; de tal lloc a tal altre exposa la tesi contrària, i en els dos últims paràgrafs, després d'aquest i aquest altre exemple, conclou que...").
- Qui parla i a qui es dirigeix. Sempre que sigui possible convé explicitar qui parla en el text (que no necessàriament ha de ser l'autor) i a qui (o contra qui) anava dirigit originàriament el text .
- Tesi interpretativa. Explicitar la interpretació que feu del comentari (per exemple, "L'autor d'aquest text després de criticar aquesta i aquella tesi, proposa el canvi de perspectiva següent que permetrà de solucionar el problema, etc."). No es tracta, només, de determinar el tema del text (de què va), ni d'un simple resum, sinó de detectar i centrar el problema filosòfic del qual tracta i la posició que l'autor defensa. Pot ser útil assenyalar els conceptes més importants del text i el significat amb què l'autor els fa servir.
- Argumentació justificativa. Es tracta d'argumentar la tesi interpretativa que se sosté. Es recomana, per començar, contextualitzar el text i l'obra al qual pertany, això és, exposar allò que va amb el text (el con-text o co-text ) i que l'explica i el fa entenedor. Convé exposar concisament i objectivament la situació i relació del fragment –i del seu tema– dins l'obra a la qual pertany. També cal situar i contextualitzar breument el text i l'autor dins el panorama de la història de la filosofia o de la humanitat.
- Conclusió. No sempre és imprescindible, però sovint és aconsellable una conclusió. La conclusió ha de ser un exercici de maduresa i de reflexió personal. Pot ser interessant, per exemple, avaluar la vigència i rellevància en l'actualitat dels temes o qüestions tractades en el text , i distingir-les de les tesis que defensava l'autor. Tingueu present la contextualització feta anteriorment.
També podeu donar l'opinió personal, però es recomana que sigui moderada, argumentada i respectuosa amb les idees de l'autor del text .
Estratègies procedimentals per a dur a terme l'anterior estructura d'un comentari de text
- No prejutgeu el text . Llegiu-lo unes quantes vegades, subratlleu-lo i preneu-ne notes en un paper a part. Feu un esquema de l'estructura.
- Localitzeu, si és possible, el text en el llibre del qual forma part, i llegiu-ne –encara que sigui per sobre– el capítol concret. Doneu un cop d'ull a l'índex i situeu-lo en l'estructura global de l'obra.
- No prengueu el text com a pretext per a exposar un tema. Si el text és de Kant, per exemple, no val explicar tot el que sabeu de Kant.
- Eviteu que el comentari sembli un resum del text . No tingueu por, però, de repetir les idees principals o de citar el text literalment quan us sembli convenient (entre cometes).
- Repasseu la redacció final com a mínim un parell de cops. Procureu que el resultat sigui ben clar i coherent. Tingueu cura de no canviar d'enfocament a mitja redacció i assegureu-vos que allò que volíeu dir està ben expressat i serà entenedor pel possible lector.
