Max Turull Rubinat
Facultat de Dret i IDP-ICE (UB)
El gener de 2021 l’editorial Anagrama va publicar L’art de fer classe (segons un lingüista), de Daniel Cassany. L’obra ja compta amb quatre edicions en espanyol, a més de la versió en català. Daniel Cassany és lingüista i professor a la Universitat Pompeu Fabra, i és conegut i valorat pels seus treballs sobre escriptura i lectura. Entre la seva àmplia producció, són remarcables i recomanables, tant per a ús propi com també per a usos docents, La cuina de l’escriptura (1993), Esmolar l’eina (2007) i Laboratori lector (2018), entre d’altres. Els llibres de Cassany destaquen per precisos, aguts i sobretot pràctics i útils. No es tracta en cap cas de tractats de lingüística ni espesses obres de gramàtica. Entre 150 i 180 pàgines, amb taules, requadres, destacats, etc., són suficients per oferir pautes sistemàtiques i singulars per expressar-nos millor, en diversos registres, de manera escrita i oral.
A L’art de fer classe Cassany s’atreveix, amb èxit, a expandir el seu radi d’acció i s’aventura en el terreny de la didàctica. De la didàctica de la llengua en particular però amb exemples i reflexions que es poden aplicar a altres matèries. I ho fa de manera transversal als cicles educatius, no exclusivament universitaris. Diem que s’aventura perquè l’autor és filòleg ―o lingüista, com es proclama―, i no pedagog, però el seu discurs és sòlid i gens aventurer. De fet, és un valor positiu que des de les diverses disciplines que no tenen l’educació com a objecte d’estudi específic es generin obres sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la disciplina.
L’autor ha evitat el registre acadèmic i ha optat per l’estil assagístic ―a penes hi ha notes i citacions bibliogràfiques―, cosa que li dóna un to molt més àgil i proper. L’art de fer classe no és una obra de recerca pura; però tampoc no són opinions enginyoses d’un docent experimentat. L’obra es nodreix, a parts desiguals, de la literatura científica (Barnett , Dörnyei, Gower i Walter, Johnson i Johnson, Kagan, Marland, Mayer- Schönberger i Cukier, Scrivener, etc.) i del coneixement empíric després de molts anys de docència i de reflexió sobre l’ofici.
El títol ja és una manifestació d’intencions. Fer classe, més que impartir-la, és un art, i l’afecte, allò emocional, artesanal i personal juguen un paper de primer ordre quan l’òptica és la de l’aprenentatge, la de l’aprenent. A més, l’autor recorda la complexitat de la docència en el món actual, en què més que mai ressalta la centralitat de la «comprensió». L’autor creu en l’aprenentatge col·laboratiu entre els alumnes, el defensa i l’argumenta, i postula reduir la parla del docent ―el 25 %― en benefici de les activitats de l’aprenent. El llibre s’estructura en nou apartats temàtics principals amb diversos subapartats breus: el primer dia (o la preparació prèvia, la planificació, la posada a punt…); atendre l’alumne; equips d’aprenentatge; fer-se entendre; conducta no verbal; la classe digital; ajudar a comprendre; parlar per aprendre i escriure per aprendre.
En fi, una lectura fresca i suggeridora des d’una disciplina i on es combina literatura, empirisme, reflexió i passió per la professió.
