Sergi Valera Pertegas.
Facultat de Psicologia i IDP-ICE (UB).
Sí, companys i companyes: aquest és un tema controvertit i, sovint, polaritzat. Hi ha els qui accepten càrrecs de gestió amb plaer i delit, com a repte engrescador (segurament uns quants), i hi ha els qui n’accepten amb resignació, a contracor o, simplement, perquè no hi ha més remei (segurament una gran majoria). I aquí la paraula clau és «acceptar». Perquè la nostra és una institució fonamentada en l’autogestió, amb tot allò bo i no tan bo que comporta. Sempre es diu que l’activitat del PDI té tres «potes»: la docència, la recerca i la gestió (ara se n’hi hauria d’afegir una quarta, la transferència, atès que amb quatre potes la cosa sempre és més estable). Ningú no dubta que s’ha de fer docència ni que s’ha de fer recerca, per ser valorat (avaluat) en el món universitari. Però la gestió, segons sembla, és una activitat opcional; és a dir, assumeixes docència i recerca, però acceptes gestió. I dic que ho «sembla» perquè, en una institució autogestionada com la nostra, la gestió no hauria de ser una activitat opcional, sinó distribuïda i assumida per tothom en la mesura de les seves disposicions, capacitats i motivacions.
I és que, de gestió, n’hi ha de molts nivells: hi ha l’alta gestió universitària, el radi d’acció de la qual engloba tota la comunitat universitària; hi ha una gestió de caràcter més «local» (responsables de facultats, departaments, instituts, etc.), i, fins i tot, n’hi ha una altra que podríem anomenar «de proximitat» (que implica grups de docents, relació amb l’alumnat, càrrecs de suport per a temes concrets, coordinacions diverses, etc.). I, possiblement, altres categories intermèdies o transversals. Sens dubte, tots els nivells són importants si entenem que hem de funcionar com un sistema ben engreixat, i que l’hem de fer funcionar nosaltres, encara que sovint fa mandra. A més, fer gestió, al nivell que sigui, implica entrar en mons pels quals, segurament, voldríem passar de llarg si poguéssim; per exemple, el dels (maleïts) aplicatius o el de les, a vegades, poc fluides relacions entre PDI, PAS i serveis tècnics, o haver d’enfrontar-te a les misèries de l’infrafinançament, que deixen poc espai a la creativitat i la innovació, o, fins i tot, aquella sensació de voluntarisme segons la qual «bé, ja compto de posar-hi més hores, però fins a cert punt». Tot plegat acaba sovint en una afirmació contundent que heu dit o sentit més d’una i dues vegades: «amb tanta gestió no em puc dedicar al que realment importa: pensar!».
Acceptant tot això, crec sincerament que també hem de dedicar temps a pensar en la gestió i en com podem contribuir a millorar-la o, si més no, a fer que no sigui l’aneguet lleig de l’activitat universitària. I una de les maneres de fer-ho és la formació. Els cursos que ofereix l’IDP-ICE en aquest àmbit van molt orientats a la gestió que jo anomenava «de proximitat», però amb repercussions clares en els altres nivells. En qüestions com el maneig i lideratge de grups i equips, la resolució de conflictes, la gestió del temps, l’eficàcia de les reunions, la perspectiva de gènere o la comunicació en gestió, s’hi ofereixen eines pràctiques i útils per millorar el nostre dia a dia com a gestors. A més, són cursos oberts tant al PDI com al PAS, en un intent també de cercar punts de trobada en temes comuns, així com complicitats i comprensions mútues. I, així, quan et torni a tocar, potser alguna petita cosa haurà canviat.