Astrònomes

Àngels Aran

Professora del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la Universitat de Barcelona. Treballa en l’àmbit de l’heliofísica i el temps espacial, que estudia l’activitat eruptiva del Sol i els seus efectes sobre el sistema solar i la societat. Particularment, la seva recerca es focalitza en l’estudi de la radiació de partícules generada per l’activitat solar, com les fulguracions i les ejeccions de massa coronal. Aquests esdeveniments de partícules energètiques solars (SEP) poden causar danys tant a la instrumentació dels satèl·lits artificials com, en alguns casos, als astronautes quan passegen per l’espai. En la seva recerca analitza i modelitza aquests esdeveniments de partícules, el vent solar i el camp magnètic interplanetari a partir de dades de diferents sondes espacials, per tal d’avançar en la predicció d’aquests esdeveniments.

Cecilia Payne-Gaposchkin

Payne va néixer l’any 1900 a Anglaterra, on va estudiar botànica, física i química. Davant les dificultats que tenia per graduar-s’hi pel fet de ser dona, va deixar Anglaterra l’any 1922 i es va traslladar als Estats Units. Va ser la primera dona a obtenir un doctorat en Astronomia al Radcliffe College —actualment, part de la Universitat Harvard—, gràcies al seu treball sobre les atmosferes estel·lars. En la seva recerca va demostrar que l’hidrogen és el principal component dels estels (on també hi ha heli en menor proporció), un fet avui plenament assumit, però que en aquell moment va representar una autèntica revolució. L’any 1956 es va convertir en la primera dona professora associada a Harvard i, posteriorment, la primera a dirigir un departament en aquesta prestigiosa universitat.

Gemma Busquet

Professora titular al Departament de Física Quàntica i Astrofísica, i investigadora de l’Institut de Ciències del Cosmos (Universitat de Barcelona). És radioastrònoma i treballa en el camp de la formació d’estels i de sistemes planetaris. El seu principal interès de recerca és l’estudi de les propietats físiques i químiques dels núvols moleculars i dels nuclis densos, amb una atenció especial a la naturalesa filamentosa dels núvols moleculars i al seu procés de fragmentació, que dona lloc als cúmuls estel·lars. Desenvolupa la recerca seguint un enfocament multilongitud d’ona i multiescala, contrastant els resultats observacionals amb models teòrics i simulacions. És membre dels grups científics Cradle of Life i Our Galaxy de l’Square Kilometer Array (SKA) i investigadora principal del projecte The VLA Orion A Large Survey (VOLS).

Maria Camissasa

Va obtenir el doctorat en Astronomia a la Universitat Nacional de La Plata (Argentina), gràcies al Grup de Recerca en Evolució i Pulsacions Estel·lars. Després d’això, es va traslladar als Estats Units per ser investigadora postdoctoral a la Universitat de Colorado a Boulder. Actualment, és investigadora postdoctoral Ramón y Cajal a la Universitat Politècnica de Catalunya, on treballa en l’estudi de les propietats físiques dels estels nans blancs.

Núria Miret Roig

Investigadora Ramón y Cajal a la Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en la formació estel·lar i planetària, amb especial dedicació a l’estudi d’associacions i cúmuls d’estels joves. També s’interessa per investigar l’origen dels planetes errants, objectes de massa planetària que vaguen per la galàxia. Té experiència observacional amb telescopis capdavanters com el Gran Telescopi Canàries (La Palma) i el Very Large Telescope (Xile). A més, té experiència en docència universitària i participa activament en programes de divulgació, conferències i activitats d’observació adreçades a públics diversos.

Rosario López

Professora emèrita al Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la Universitat de Barcelona. Llicenciada (1979) i doctorada (1985) en Física per la Universitat de Barcelona. Té experiència en astronomia observacional (adquisició, tractament i anàlisi de dades en els dominis òptic i infraroig amb diversos telescopis, instruments i tècniques d’observació: imatge i espectroscòpia monoescletxa, de camp integral i multiobjecte). En el vessant teòric, es dedica a l’elaboració de codis numèrics de transport radiatiu en plasmes febles. Altres camps d’interès: formació estel·lar (caracterització de dolls estel·lars i objectes joves) i evolució estel·lar (caracterització de supernoves).

Margarita Hernanz

Professora d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques a l’Institut de Ciències de l’Espai. La seva recerca s’emmarca en l’astrofísica nuclear i d’altes energies. Estudia els últims estadis de l’evolució estel·lar: estels nans blancs, aïllats i en sistemes binaris; explosions estel·lars en nans blancs (noves i supernoves de tipus Ia). És experta en astrofísica nuclear: nucleosíntesi, evolució química de la galàxia, radioactivitat galàctica i cosmoquímica, i impacte de la física nuclear. Ha treballat en col·laboracions internacionals (Agència Espacial Europea, o ESA, NASA i agències espacials de la Xina) per al disseny i construcció d’instrumentació per a astrofísica d’altes energies (raigs X i raigs gamma en el rang del MeV), relacionades amb l’observació de les explosions d’estels nans blancs.

Lola Balaguer-Núñez

Científica sènior de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. La seva activitat de recerca se centra en els estudis astromètrics, fotomètrics i espectroscòpics de cúmuls estel·lars, tant en la caracterització física dels seus estels com en el seu estudi com a traçadors del disc de la galàxia. Treballa per a la missió Gaia de l’Agència Espacial Europea, i està molt involucrada en qüestions de desenvolupament sostenible. Lidera el grup de Sostenibilitat de la Societat Espanyola d’Astronomia, i forma part de l’associació internacional Astrònoms pel Planeta Terra.

Pilar Gil-Pons

Professora agregada a la Universitat Politècnica de Catalunya, es va doctorar en l’estudi de l’evolució de sistemes estel·lars interactuants. La seva recerca s’ha centrat en els estels super-AGB, un tipus d’estels molt especials que es troben al límit entre els que acaben la seva vida com a nans blancs i els que acaben explotant com a supernoves. Actualment, estudia com evolucionen i quins elements químics produeixen els estels de massa intermèdia, amb l’objectiu d’interpretar les observacions d’estels molt pobres en metalls. Aquests estels formen part de les poblacions més antigues de l’univers i ens ajuden a entendre millor com eren les primeres etapes de la seva evolució.

Andrea Ghez

Astrònoma nord-americana, professora al Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. L’any 2020 va rebre el Premi Nobel de Física (juntament amb Roger Penrose i Reinhard Genzel) pel descobriment amb què es va demostrar l’existència d’un forat negre supermassiu al centre de la Via Làctia mitjançant l’estudi de les òrbites estel·lars. La formació de forats negres és una predicció robusta de la teoria general de la relativitat. És la quarta dona que ha guanyat el Premi Nobel de Física, entre els més de 200 guardons lliurats en aquesta categoria.

Mar Mezcua

Científica de plantilla a l’Institut de Ciències de l’Espai. La seva recerca se centra a comprendre com es formen i creixen els forats negres supermassius i com aquest creixement afecta la galàxia. Per això, investiga una àmplia gamma d’objectes astronòmics (forats negres de massa intermèdia, galàxies nanes, fonts de raigs X ultralluminoses, nuclis galàctics actius, dolls de ràdio, fusions de galàxies i forats negres supermassius binaris) seguint un enfocament multilongitud d’ona (observacions en ràdio, òptic, infraroig i raigs X), aplicant tècniques d’aprenentatge automàtic i contrastant els resultats amb models teòrics.

Sara Rastello

És investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós a la Universitat de Barcelona i experta en astrofísica computacional. La seva recerca se centra en la dinàmica estel·lar, els sistemes binaris, els objectes compactes —com ara forats negres i estels de neutrons—, així com en les ones gravitacionals i les fonts de multimissatger. Estudia les interaccions dinàmiques entre estels i objectes compactes en cúmuls estel·lars densos. Mitjançant simulacions de N cossos avançades i codis de síntesi poblacional, investiga com aquests entorns modelen la formació de binaris compactes, fenòmens transitoris astrofísics, fonts d’ones gravitacionals i forats negres dorments.

Núria Torres-Albà

Va obtenir el doctorat l’any 2019 a la Universitat de Barcelona. Actualment, és investigadora a la Universitat de Virgínia, a Charlottesville (Estats Units). La seva recerca se centra en els nuclis galàctics actius i el seu entorn al llarg de tot l’espectre electromagnètic.

Mercè Romero-Gómez

Professora agregada del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la Universitat de Barcelona i investigadora a l’Institut de Ciències del Cosmos. Durant la trajectòria professional ha compaginat la docència universitària i la recerca en dinàmica de galàxies. Actualment, treballa en l’estudi cinemàtic i dinàmic de la barra de la nostra galàxia i en la formació i evolució dels Núvols de Magalhães, utilitzant tant dades de Gaia com les òrbites que formen els estels de galàxies barrades. És membre del Consorci d’Anàlisi i Processament de Dades (DPAC) de Gaia, i d’Euclid, totes dues missions de l’Agència Espacial Europea, i del Survey Working Group de WEAVE@WHT (La Palma).

Teresa Antoja

Investigadora a l’Institut de Ciències del Cosmos i professora titular a la Universitat de Barcelona. Els seus principals interessos de recerca són la dinàmica galàctica i la formació de galàxies. Actualment, treballa en l’explotació científica del satèl·lit Gaia. Els seus camps de recerca són: la cinemàtica del disc, els grups mòbils i els corrents dinàmics; l’estructura i el potencial de les galàxies; el modelatge dinàmic dels braços espirals i la barra, i les ressonàncies orbitals; i la influència de les galàxies satèl·lit en la dinàmica del disc i en les galàxies nanes satèl·lit i ultradèbils en l’halo de la Via Làctia.

Laia Casamiquela

Astrònoma a l’Observatori de París, es dedica a estudiar l’origen i la història dels diferents components de la Via Làctia. És experta a determinar abundàncies químiques i edats d’estels, i a caracteritzar cúmuls d’estels.

Vera Rubin

Mare de la matèria fosca, va revolucionar l’astrofísica amb les mesures de la velocitat de rotació dels discos galàctics. Es va doctorar el 1954 a la Universitat de Georgetown. Va ser a finals dels anys seixanta quan, a partir d’observacions de més de deu galàxies espirals, va confirmar que els discos d’aquest tipus de galàxies tenen una corba de rotació plana. Així va ser com l’equip que liderava va aportar el que actualment s’interpreta com una de les evidències més directes de l’existència de la matèria fosca. Va escriure: «La matèria fosca és tan important per a la nostra comprensió de la mida, la forma i el destí final de l’univers que és molt probable que intentar detectar-la domini la recerca en astronomia durant les pròximes dècades». Mare de quatre fills també dedicats a la ciència, considerava que era una responsabilitat i un privilegi liderar un equip de recerca. Va ser una gran feminista i defensora dels drets de les dones. El telescopi Vera Rubin —amb un disseny innovador i un gran mirall de 8,4 metres de diàmetre—, ubicat al nord de Xile, ha començat a observar de manera continuada el cel profund de l’hemisferi sud. S’espera que aporti nous i grans descobriments a la ciència estel·lar, galàctica i extragalàctica. (Text extret de Mesura i pesa la galàxia)

Francesca Figueras 

Professora del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la Universitat de Barcelona. Al llarg de la trajectòria professional, plenament dedicada a la docència i a la recerca, s’ha especialitzat en l’estudi de l’origen i l’evolució de la nostra galàxia, la Via Làctia, el nostre «petit» laboratori cosmològic. Gràcies als grans avenços tecnològics assolits mitjançant el treball conjunt amb matemàtics, científics i enginyers d’arreu d’Europa, hem pogut participar activament en la missió Gaia de l’Agència Espacial Europea, un satèl·lit que ha estat deu anys treballant a un milió i mig de quilòmetres de la Terra. Aquest satèl·lit ha observat de manera continuada més de dos mil milions d’estels de la galàxia, i gràcies a aquestes observacions investigadores i investigadors d’arreu del món aconseguim anar avançant en el coneixement de les forces que governen el moviment dels estels i les galàxies de l’univers.

Judith Ardèvol

Apassionada de l’astronomia des de ben jove, actualment és investigadora predoctoral a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en l’estudi dels braços espirals de les galàxies espirals: regions amb molta més quantitat d’estels que els seus voltants i que contenen la majoria dels estels més joves. En concret, fa servir observacions i simulacions per entendre com són els braços espirals de la Via Làctia comparant estels de diferents edats. Combina aquesta recerca amb activitats de divulgació, conferències i observacions astronòmiques per a tota classe de públics.

Adriana Nadal

Investigadora predoctoral del Grup de Cosmologia Física de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona. Ha estat guardonada amb el Premi Jordi Porta i Jué de la Societat Catalana de Física de l’Institut d’Estudis Catalans. També va ser premiada per la seva tesi de màster, titulada Prova de la robustesa de la determinació de BAO en presència de neutrinos massius, elaborada en el marc del màster en Astrofísica, Física de Partícules i Cosmologia de la Universitat de Barcelona.

Henrietta Leavitt

Va ser una de les astrònomes més destacades de l’Observatori de Harvard, membre del grup de calculadores de les «dames de Pickering». Va utilitzar plaques fotogràfiques per mesurar el canvi de brillantor que, de manera regular, presenten els estels anomenats cefeides. El seu estudi es va fer amb cefeides del Petit Núvol de Magalhães (una petita galàxia propera a la Via Làctia). Va escriure: «Es pot traçar fàcilment una línia recta entre cadascuna de les sèries de punts corresponents als màxims i mínims, i això mostra que hi ha una relació simple entre la brillantor de les variables i els seus períodes». És aquesta relació la que ens permet utilitzar les cefeides per calcular la distància a galàxies molt llunyanes. És una estratègia sens dubte excel·lent i un dels mètodes més fiables que tenim avui dia per mesurar les distàncies de l’univers. Malauradament, es va atribuir la seva feina al seu superior i, malgrat el reconeixement que va rebre uns anys més tard, Henrietta no va poder rebre el Premi Nobel perquè va morir jove i aquest distintiu no es pot atorgar a títol pòstum. (Text extret de Mesura i pesa la galàxia)

Licia Verde

Astrofísica i cosmòloga de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. Els seus temes de recerca inclouen la cosmologia teòrica, el fons còsmic de microones, l’estructura a gran escala, els cúmuls de galàxies, les aplicacions estadístiques i l’anàlisi de dades. Els seus interessos se centren en l’estudi de l’estructura a gran escala de l’univers i en l’anàlisi d’enquestes de galàxies. Participa en diversos projectes, com ara Sloan Digital Sky Survey III, DESI, Euclid i COrE. A més, és editora del Journal of Cosmology and Astroparticle Physics (JCAP).

Ana Heras

Astrofísica catalana especialitzada en exoplanetes i astrofísica estel·lar. És investigadora principal de la missió PLATO de l’Agència Espacial Europea, dedicada a la detecció i caracterització de planetes extrasolars mitjançant trànsits. És la primera astrofísica espanyola que lidera una missió de l’Agència Europea de l’Espai. També té una àmplia experiència en gestió científica, coordinació d’equips i divulgació en l’àmbit de l’astrofísica espacial.

Sara Seager

Astrofísica i científica planetària canadenca-estatunidenca, professora a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). És una reconeguda pionera en l’estudi dels exoplanetes, que ha transformat la recerca de mons habitables i de senyals de vida més enllà del sistema solar.

Nadejda Blagorodnova

El seu camp principal és l’astronomia observacional en el domini del temps, essencialment en longituds d’ona òptiques i infraroges. La seva passió és explorar els sistemes estel·lars binaris i com interactuen. Tot i que té formació en Ciències de la Computació, va quedar fascinada per l’astronomia mentre treballava com a enginyera de programari per a la missió Gaia de l’Agència Espacial Europea. Seguint els seus interessos, va obtenir el màster en Astrofísica per la Universitat de Barcelona. Més endavant, es va doctorar a la Universitat de Cambridge, on va contribuir al descobriment i la caracterització de transitoris òptics utilitzant el flux diari de dades de Gaia.