Al CATclub hi ha una regla no escrita: l’activitat no acaba quan acaba l’activitat. Cada sortida, cada visita, cada ruta temàtica té una continuació que no figura al programa oficial, però que, per a molts participants, és tant o més valuosa que la part planificada. N’hem dit postCATclub, i és exactament el que sembla: un grup de persones que, en lloc de marxar cap a casa, busquen un bar proper, demanen alguna cosa i continuen parlant. En català, és clar.
El format és senzill i eficaç: no hi ha guió, no hi ha moderador, no hi ha tema imposat. La conversa flueix des d’on l’ha deixat la visita i va derivant cap a on li ve de gust. Sovint, els fils que es comencen al carrer —una paraula curiosa, una dada sorprenent, una pregunta que ha quedat pendent— es desembullen tranquil·lament sobre la taula del bar, amb la beguda a mà i sense presses. El resultat és una barreja impredictible i diversa de temes: lingüística, gastronomia, geografia, política, identitat, història. I, de vegades, geopolítica.
Aquest dijous de març, just sortint del Born Centre de Cultura i Memòria, la conversa va arrencar amb una pregunta aparentment innocent: la Carolina va demanar al Mariano —el nostre guia de la tarda— per la composició de l’aigua de Barcelona. El Mariano, fidel al seu estil d’explicar-ho tot amb rigor i passió, va respondre amb tot de detalls sobre la qualitat, la procedència i el tractament de l’aigua que surt per les aixetes de la ciutat. La resposta va ser tan exhaustiva —i, diguem-ho clarament, tan inquietant— que des d’aleshores la Carolina i les companyes que l’envoltaven estan espantades. Potser hi ha coses que és millor no saber. O potser, justament, és millor saber-les.
Famílies, llengües i geopolítica a la mateixa taula
Una de les gràcies del postCATclub és que, quan el grup és prou divers, els temes arriben sols. Amb l’Arià, d’origen kurd iranià, i l’Emilio, també amb una branca d’origen iranià, vam descobrir un paisatge lingüístic fascinant. La mare de l’Arià va néixer a l’Iran i parla el persa o farsi, una llengua indoeuropea —com el català, el castellà, el grec, el llatí, les germàniques…— i el kurd també indoeuropeu: dues llengües d’una mateixa família que han tingut destins molt diferents. El persa, llengua d’un estat i d’una literatura mil·lenària; el kurd, llengua d’un poble sense estat propi, repartit entre l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria, perseguit en èpoques i llocs diversos.
L’Emilio tenia a més una àvia que havia estat militant i que combinava en la seva vida quotidiana tres llengües. En João, que parla àrab, farsi i turc, donava veu a aquesta cruïlla. Aquell racó del bar s’havia convertit, sense que ningú ho hagués planificat, en una petita aula de geopolítica lingüística: les fronteres polítiques i les lingüístiques no sempre coincideixen (o, potser, gairebé mai), les minories de llengua i les minories nacionals sovint s’encavalquen, i darrere de cada família multilingüe hi ha normalment una història de desplaçament, de resistència o de supervivència.
Calçots, Xile i l’Illa de Pasqua
Com passa en les millors tertúlies, de cop i volta algú va fer un gir inesperat: les calçotades. Ja estem en temporada i algú ho volia deixar clar. De calçot en calçot vam arribar a Xile —el país— i a la seva extraordinària diversitat gastronòmica i geogràfica: un territori estret i llarg que concentra una varietat de paisatges, climes i cuines que sorprèn a qui no l’ha explorat gaire. Una conversa aparentment lleugera que amagava, si hi pensaves una mica, una reflexió sobre com de poc coneixem els països llatinoamericans més enllà dels tòpics.
I de Xile vam saltar a l’Illa de Pasqua. No pas als vídeos virals del 2010, ni als moais de les postals. Vam parlar de l’Illa de Pasqua real: un territori a 3.500 quilòmetres de les costes xilenes, habitat per una comunitat rapanui que parla la seva pròpia llengua. Un altre exemple de com darrere d’una imatge icònica —la silueta dels moais— hi ha una realitat humana, viva i complexa, que rarament surt als titulars.
Portuguès, català i la diversitat que no es veu
El fil de les llengües no s’havia trencat del tot, i el vam reprendre parlant del portuguès i del català: dues llengües romàniques, dues germanes lingüístiques, però amb recorreguts molt desiguals. El portuguès és avui una de les llengües amb més parlants del món gràcies a la seva projecció colonial al Brasil, Angola, Moçambic i d’altres. El català, amb els seus deu milions de parlants, és una llengua de pes en termes europeus, però menys visible en molts contextos internacionals. La diferència no és de riquesa literària ni de complexitat gramatical: és de poder polític i d’història colonial.
Va sortir un detall que sembla petit, però que diu molt: en castellà hi ha poques abreviatures estandarditzades que reconeguin la diversitat lingüística real de la Península. Una mostra més de com allò que normalitzem en la llengua i la burocràcia quotidiana acaba modelant la percepció de qui som i qui no som. La conclusió va ser que la millor manera d’entendre una llengua és intentar parlar-la. I que al CATclub, per sort, sempre hi ha gent a l’altra banda disposada a ajudar-te.
Sempre s’allarga
El postCATclub d’aquell dijous va durar més del que ningú havia previst, com gairebé sempre. I quan finalment ens vam aixecar per marxar, havia passat alguna cosa difícil de mesurar, però fàcil de notar: tots havíem parlat molt més català del que probablement hauríem parlat en cap altra circumstància. Sobre l’aigua de Barcelona, sobre el kurd i el farsi, sobre els rapanui i les calçotades, sobre el portuguès i les abreviatures. Català per parlar de tot, que és exactament per a això que serveix una llengua.
Marta del Hoyo
Becària d’Acollida